Convertir el patrimoni en part de la vida

“L’afluència de turistes va sobrepassar el sostre de possibilitats de la ciutat, tot convertint-la en un espai insostenible que ni el propi sector va ser capaç d’absorbir. Calia una solució ràpida i eficaç per tornar, als barcelonins, una ciutat amable. D’entrada el nou model va ser vist com una amenaça pel negoci de l’hostaleria, que s’hi va oposar de manera rotunda. El motiu cabdal va ser que el pla comportava un seguit de derivades que reduïa a la mínima expressió el turisme tal com l’havíem entès fins llavors”. 

La Barcelona utòpica és el resultat de les converses mantingudes amb 5 arquitectes municipals. Cadascuna de les converses ha girat entorn d’una temàtica concreta, encara que el resultat, conseqüència d’una visió integral de la ciutat, incorpora idees transversals. La idea d’aquesta sèrie de 5 articles sobre una Barcelona utòpica neix per donar ales a aquests arquitectes que mantenen un contacte estret amb la ciutat, alguns des de fa molts anys i, a més a més, a diari. L’àmbit creatiu dels arquitectes municipals es veu sovint limitat per les partides pressupostàries, pels terminis d’execució, per polítiques del govern de torn… Llavors sense entrar en partidismes s’han aventurat a l’exercici de fer volar coloms sobre una Barcelona que mai existirà, però que ens la podem arribar a imaginar.

Els articles tenen un caire futurista. Tot i així no tots s’aboquen a la ciència-ficció. Les lectures conviden a localitzacions i racons imaginats. A formes de la ciutat inventades. A projeccions d’una societat barcelonina allunyada de l’actual i, sobretot, a mirar de fer passar una bona estona al lector. A excepció del text en cursiva, que és una transcripció de part de la conversa o d’un procés de recerca, la resta és fruit de la imaginació.

*Arquitecte convidat: Armand Fernández Prat, arquitecte municipal de l’Ajuntament de Barcelona.

L’Armand em convoca a la taverna situada al que avui és la Plaça Sant Jaume, però dins el context de Bàrcino, la Barcelona romana; coses de la realitat virtual que, avui dia, fa possible substituir el present per moments de la història de la ciutat com aquest. No és que hi passi res d’extraordinari avui a Bàrcino. Fa sol i la temperatura és agradable, de principis de maig. Tots dos bevem vi aromatitzat amb plantes mediterrànies. Els gots són de terrissa. Comentem l’activitat que ens envolta: les evidents diferències dels transeünts segons les condicions de classe o gènere, el grup d’homes que xerren a la vora i que semblen senadors i el pas d’un esquadró de la guàrdia pretoriana. Va ser un error mantenir el patrimoni sota aquells nivells de protecció durant tantes dècades, diu l’Armand. Perquè el patrimoni sovint el vinculem al passat, però no per això ha de significar, estrictament, el passat. El patrimoni aporta identitat a un determinat indret. I a Barcelona, és clar, com a tot arreu, el patrimoni és quelcom implícit. Aquest pot referir-se a un edifici, pot ser un paisatge, un costum, un tarannà… Sigui com sigui és viu. El patrimoni acumula. I a més de permetre identificar-nos, permet relacionar-nos amb la resta del món. Perquè no es tracta d’una qüestió local, sinó global. Per això ens agrada viatjar i visitar indrets, perquè el patrimoni el considerem com a part pròpia i, en conseqüència, hi peregrinem, encara que haguem nascut a una altra banda. El patrimoni és de localització concreta, però de voluntat universal.

El canvi de model de Barcelona i l’aposta per la realitat virtual va ser degut al fet l’afluència de turistes va sobrepassar el sostre de possibilitats de la ciutat, tot convertint-la en un espai insostenible que ni el mateix sector va ser capaç d’absorbir. Calia una solució ràpida i eficaç per tornar, als barcelonins, una ciutat amable. D’entrada el nou model va ser vist com una amenaça pel negoci de l’hostaleria, que s’hi va oposar de manera rotunda. El motiu cabdal va ser que el pla comportava un seguit de derivades que reduïa a la mínima expressió el turisme tal com l’havíem entès fins llavors. Barcelona va continuar essent un dels destins més apreciats a nivell global. Tanmateix, un percentatge al voltant del 75%, la visitaria sense haver-s’hi de desplaçar. Les visites in-situ es van veure minorades fins al punt actual, on només el 25% d’afluència respecte del que va ser el punt d’inflexió és presencial.

Les taxes aplicades, així com l’elevat cost per accedir al patrimoni de manera presencial en comparació amb l’accés virtual, van fer que desplaçar-se a Barcelona fos quelcom que no tothom es pogués permetre. Aquest filtre va suposar una barrera permeable. El pla va suposar un increment notable de la qualitat de vida a la ciutat. Això també va fer que el focus de les inversions en noves icones i, per tant, nou patrimoni a mig o llarg plaç, se situés en una aposta virtual més que en el terreny de la construcció convencional. Es va aturar la creació de places hoteleres i, bona part dels existents, van repensar-se com a espais de cohabitatge i de treball cooperatiu.

Per altra banda, Barcelona va ser la primera ciutat on galeries d’art, museus i bufets d’arquitectes de renom van apostar per la creació d’espais virtuals. D’aquesta manera es va alçar una nova Barcelona on també el patrimoni intangible —la moda, el fet de ser port de mar o l’etiqueta de ser referent del caliu mediterrani— va guanyar protagonisme. La idiosincràsia també és part del patrimoni. Aquestes particularitats defineixen el caràcter de la ciutat. Són maneres de fer i de ser que s’han anat configurant capa sobre capa al llarg d’èpoques. I seguirà essent així perquè el patrimoni és un present que s’està forjant de manera constant. Per això calia repensar la relació entre el patrimoni i el visitant, perquè, per contra de ser un problema, es convertís en l’aliat principal contra el parc temàtic en què s’estava convertint Barcelona. Ara el patrimoni és part de la vida. 

Un dels casos més simbòlics d’aquesta transformació ha estat la La Pedrera, convertida, en part, en espai museístic i, per altra banda, també en ús d’habitatge. Som davant el replantejament de més magnitud fet mai amb el patrimoni de la ciutat. I està bé que sigui així. La Pedrera no es va dissenyar i edificar perquè fos un museu. Havia de ser un edifici d’habitatges amb les imperfeccions que implica un espai amb el que interactuen les persones. Ara, a banda de ser un espai visitable, és un espai habitable. El cas de La Pedrera ha estat la prova que la preservació del patrimoni no requereix d’aquests nivells de protecció o, dit d’una altra manera, tantes prohibicions. 

El balanç del nou model és positiu. Els ingressos a través de les visites virtuals no només s’han mantingut sinó que incrementen any rere any. I els costos de manteniment no s’han vist alterats. Un altre cas paradoxal i similar al de La Pedrera és el de Santa Maria del Mar, un espai originalment destinat al culte catòlic, però que ha esdevingut un recinte on hi tenen cabuda activitats de caràcter espiritual de qualsevol religió així com activitats que conviden a la introspecció com és el ioga o la meditació. Un dia qualsevol com avui és fàcil que el passeig del Born sigui el punt de trobada de seguidors d’aquestes disciplines per participar en activitats dirigides per mestres de referència. Aquesta és la diferència entre obrir el patrimoni o limitar-ne el gaudi.

Si el patrimoni s’estima, es protegeix, de manera immediata. Però això requeria d’una societat amb autoestima. La Pedrera segueix essent un espai visitable, però al mateix temps és un espai habitable. Santa Maria del mar segueix essent un espai de culte, però al mateix temps és un espai practicable. Donat el seu caràcter universal, l’accés al patrimoni ha de ser també universal. I això és el que Barcelona ha aconseguit amb el nou model: accés universal al patrimoni i preservar la ciutat en tots els àmbits de l’ecologia, també en aquells aspectes que fan referència a la qualitat de vida dels ciutadans.

Quan la conversa fa estona que avança l’Armand mira el rellotge i em diu que hauríem d’anar acabant. Té entrades per al concert inaugural de la novena simfonia de Beethoven a Viena, tal dia com avui, 7 de maig, però de mil vuit-cents vint-i-quatre. Pago el compte. Són quatre-cents cinquanta denaris, uns vint euros actuals: certament, si no atura, aquesta inflació acabarà amb nosaltres.

Capítol 1. La mobilitat del futur. Arquitecte convidat Joan Sansa.

Capítol 2. El paisatge i l’empremta ecològica. Arquitecta convidada Sara Udina.