“El concepte de sostenibilitat era similar al de Masdar. Però finalment The Line no es va arribar a construir. Érem davant una contradicció constant. Per un costat volíem un planeta net d’emissions, però al mateix temps esperonar el creixement i procurar conservar els índexs de consum. Per altre costat, l’alternativa era la ciutat rural, extensiva, de baixa densitat i amb més contacte amb la naturalesa. En aquest cas topàvem amb l’inconvenient d’una estructura urbana que requeria més transport, més viatges, més emissions, més energia, més tuberies, més serveis”.
La Barcelona utòpica és el resultat de les converses mantingudes amb 5 arquitectes municipals. Cadascuna de les converses ha girat entorn a una temàtica concreta, encara que el resultat, conseqüència d’una visió integral de la ciutat, incorpora idees transversals. La idea d’aquesta sèrie de 5 articles sobre una Barcelona utòpica neix per donar ales a aquests arquitectes que mantenen un contacte estret amb la ciutat, alguns des de fa molts anys i, a més a més, cada dia. L’àmbit creatiu dels arquitectes municipals es veu sovint limitat per les partides pressupostàries, pels terminis d’execució, per polítiques del govern de torn… Llavors sense entrar en partidismes s’han aventurat a l’exercici de fer volar coloms sobre una Barcelona que mai existirà, però que ens la podem arribar a imaginar.
Els articles tenen un caire futurista. Tot i així no tots s’aboquen a la ciència-ficció. Les lectures conviden a localitzacions i racons imaginats. A formes de la ciutat inventades. A projeccions d’una societat barcelonina allunyada de l’actual i, sobretot, a mirar de fer passar una bona estona al lector. A excepció del text en cursiva, que és una transcripció de part de la conversa o d’un procés de recerca, la resta és fruit de la imaginació.
*Arquitecte convidat: Pep Baró Puigvert, arquitecte municipal de l’Ajuntament de Barcelona.
Amb el Pep seiem en un banc de fusta construït a partir d’un pi caigut al bosc de Collserola. El banc està situat a la carena de Vallvidrera, de manera que, per una banda, veus Barcelona i per l’altra Montserrat. Al respatller del banc hi van incloure aquesta cita que ara costa de llegir. El temps l’ha anat ocultant. Comenta el Pep. La cita diu: els boscos de Collserola han absorbit 260.000 tones de diòxid de carboni. Al seu moment això volia dir que absorbien el diòxid de carboni equivalent a cent mil vehicles convencionals. Fixa’t fins a quin punt eren rellevants els boscos de Collserola.
Els bancs es van construir en un moment en el qual el debat sobre el progrés i el creixement de les ciutats era viu. Feia relativament poc temps que a Abu Dhabi havien alçat Masdar City, la ciutat dissenyada per Norman Foster, que suposava una adaptació dels patrons de sostenibilitat mediambiental contemporanis en una ciutat emplaçada al desert. Havia de ser un model basat en les alternatives al petroli, lliure de residus, d’empremta de carboni i energèticament autosuficient. A hores d’ara, però, la ciutat importa energia perquè no és capaç de generar la necessària per ella mateixa, segons el que estava previst. Tampoc sembla que les previsions de creixement responguin al pla establert: la principal agència immobiliària ha reduït fins a un 20% la plantilla. Una de les altres ciutats projectades en aquell moment va ser The Line, també al desert, en aquest cas al de l’Aràbia Saudita. Un projecte de cent setanta quilòmetres de llarg i dos-cents d’ample on la vida transcorria entre dos murs emmirallats. El concepte de sostenibilitat era similar al de Masdar. Finalment, però, The Line no es va arribar a construir.
Durant aquells anys el debat se situava en una contradicció constant. Per un costat volíem un planeta net d’emissions, però al mateix temps perseguíem esperonar el creixement del consum. L’alternativa era la ciutat rural, extensiva, de baixa densitat i amb més contacte amb la naturalesa. Però llavors topàvem amb l’inconvenient d’una estructura urbana que requeria més transport, més viatges, més emissions, més energia, més tuberies, més serveis. Va ser el cas de Brøndby Garden City, ciutat dissenyada i construïda a Dinamarca que va haver de passar per diversos processos de reestructuració per assolir els nivells de sostenibilitat projectats.
Mentrestant Barcelona va apostar per un model mixt inspirat en el districte de Les Planes, un espai urbà envoltat de massa forestal que, en aquell moment, era a només quinze minuts del centre amb transport públic. La Barcelona actual ofereix les dues cares: la ciutat dels negocis, amb illes de ciutat rural intercalades i un entorn urbà forestal on les xarxes i depuradores han estat substituïdes per estacions biològiques particulars, basses naturalitzades, llacunes d’inundació i biocompostadores. D’aquesta manera cada edifici gestiona els seus propis residus. És l’adaptació contemporània del que eren les cases d’abans, on al corral hi havia un ànec o un porc que es menjaven les deixalles; al final hem fet cap a l’origen, només que ara en diem economia circular. Però no és res nou. Ja estava inventat. Com per exemple les torres de corrents interiors, els túnels canadencs, els murs trombe, les xemeneies solars, murs d’aigua, captadors de vent… que permeten la climatització de la llar tant a l’estiu com a l’hivern i, per tant, redueixen notablement el consum energètic de calefaccions i aires condicionats. O la Barcelona dels terrats verds, edificis amb hologrames interactius, façanes verdes i pells bioreactives i amb dispositius fotovoltaics que generen energia…
Quan ja portem una estona de conversa el Pep treu una ampolla tèrmica de la motxilla, unes bossetes de te i dues tasses metàl·liques. La tarda, de finals d’abril, és freda. El te ens ajuda a recuperar una temperatura de confort. Aquesta Barcelona és el resultat d’un canvi de mentalitat. Va seguir. No era viable aquell ritme en què tot era possible, en el que tot ho podíem abastar. Per exemple: viatjar amb tren entre dues ciutats que abans distaven una hora i ara tres, no es pot considerar una involució, perquè el d’ara és un temps aprofitable fruit d’haver-nos adaptat a les circumstàncies naturals i no pas adaptar la naturalesa a les nostres circumstàncies. Hem deixat de viure amb presses. Ara els trens són serveis econòmics, s’hi pot treballar a gust o passar-hi una estona amable. Ha estat tan senzill com convertir les línies de seients en espais diàfans, distribuir les places en còmodes butaques. Incorporar àrees obertes, espais destinats a la conversa, a l’intercanvi, a la lectura, i incrementar les freqüències i el nombre de cotxes per comboi.
A mesura que avança la conversa ens adonem que som dins de la utopia. El llibre que llegeix el Pep, per exemple, el va manllevar d’un d’aquests trens durant el darrer viatge al poble. La roba que portem tots dos és de segona mà i llogada, un concepte que va nàixer a Berlín, a la casa Pool. Hem acabat recordant com era el Passeig de Gràcia i el Portal de l’Àngel, les dues avingudes comercials de Barcelona per excel·lència, i com les marques de roba del moment com Gucci o Zara o Chanel van haver d’abaixar la persiana o adaptar-se: algunes ara són cafeteries, espais de cooperació o restaurants de proximitat, com quan hi rondava la burgesia que pujava de Ciutat Vella i s’aturava als portals a fer el got de xocolata o de llet subministrada per les vaques que vivien als estables situats al darrere. Som on érem. El món ha tornat a l’origen. Fins i tot Singapur, la ciutat símbol de la sostenibilitat al seu moment, ha hagut de tornar a la casella de sortida.
*A tall d’epíleg de la sèrie de 5 articles sobre la Barcelona utòpica:
Rutger Bregman, a Utopia per a realistes (Salamandra), comença amb una lliçó històrica: cita Hobbes, que afirmava que la vida de l’home era solitària, pobra, barroera, bruta i breu. I després ho compara amb l’evolució dels darrers dos-cents anys d’humanitat, on milers de milions de persones vivim ben alimentats, sans, nets i estalvis. Som intel·ligents, rics i, fins i tot, de vegades, de bon veure. Però això no ha estat sempre així: l’any 1820 el 94% de la població mundial vivia en la pobresa extrema, percentatge que l’any 1981 s’havia reduït al 44% i actualment és per sota del 10%. Oscar Wilde, tot avançant-se al concepte de la renda bàsica universal, va escriure que la darrera i única finalitat de la justícia, ha de ser la construcció de la societat sobre un model on la pobresa sigui impossible. La pregunta és si, avui, tan sols disminuint l’índex de pobresa incrementaríem immediatament el de felicitat.
Capítol 1. La mobilitat del futur. Arquitecte convidat Joan Sansa.
Capítol 2. El paisatge i l’empremta ecològica. Arquitecta convidada Sara Udina.
Capítol 3. Convertir el patrimoni en part de la vida. Arquitecte convidat: Armand Fernández Prat.
Capítol 4. Obrir la ciutat a l’art de contemplar. Arquitecte convidat: Xavier Soler.
