Obrir la ciutat a l’art de contemplar

“La llar ha passat a considerar-se una peça activa del dia a dia, deixant de banda el rol de càpsula-dormitori que aïllava i dificultava la integració. Els veïnatges són dinàmics i promouen el concepte de comunitat. Un mateix bloc o edificis contigus comparteixen serveis com la bugaderia, la neteja, una central de compra d’aliments, restaurant, espai de treball i àrea de lleure per a la lectura, cinema i altres activitats. Cooperen en àmbits com l’estalvi del temps, la conciliació de parelles, de famílies”. 

La Barcelona utòpica és el resultat de les converses mantingudes amb 5 arquitectes municipals. Cadascuna de les converses ha girat entorn a una temàtica concreta, encara que el resultat, conseqüència d’una visió integral de la ciutat, incorpora idees transversals. La idea d’aquesta sèrie de 5 articles sobre una Barcelona utòpica neix per donar ales a aquests arquitectes que mantenen un contacte estret amb la ciutat, alguns des de fa molts anys i, a més a més, a diari. L’àmbit creatiu dels arquitectes municipals es veu sovint limitat per les partides pressupostàries, pels terminis d’execució, per polítiques del govern de torn… Llavors sense entrar en partidismes s’han aventurat a l’exercici de fer volar coloms sobre una Barcelona que mai existirà, però que ens la podem arribar a imaginar.

Els articles tenen un caire futurista. Tot i així no tots s’aboquen a la ciència-ficció. Les lectures conviden a localitzacions i racons imaginats. A formes de la ciutat inventades. A projeccions d’una societat barcelonina allunyada de l’actual i, sobretot, a mirar de fer passar una bona estona al lector. A excepció del text en cursiva, que és una transcripció de part de la conversa o d’un procés de recerca, la resta és fruit de la imaginació. 

*Arquitecte convidat: Xavier Soler i Benito, arquitecte municipal de l’Ajuntament de Barcelona.

El Xavier m’emplaça a la guingueta del Parc de la Ciutadella, una de les rèmores de l’Exposició Universal de l’any 1888 que no només ha aguantat el pas del temps sinó que ha sabut com adaptar-se. A la vora, a la glorieta de la Sònia, hi toca un quartet de música. En Xavier pren un cafè i jo una aigua amb gas. Em mostro escèptic amb el que es diu del futur, diu el Xavier. Si haguéssim de fer cas de les prediccions, avui Barcelona seria una ciutat irreconeixible urbanísticament parlant. I, certament, la ciutat és irreconeixible en alguns aspectes de la quotidianitat. Només cal comparar-la amb la Barcelona de fa una o dues dècades. En canvi, la transformació urbanística no ha anat al mateix ritme. De fet, més que una transformació ha estat una adequació. Si el Pla Cerdà s’hagués respectat fil per randa, probablement seríem a la ciutat jardí projectada, on dues de les quatre cares de les illes havien de ser espai verd. Però els interessos la van orientar en un altre sentit i tornar enrere ara és difícil per no dir impossible. Allò que vulgui ser renovat, esmenat o corregit, haurà d’acotar-se als límits de la ciutat. 

L’habitatge és un exemple d’adaptabilitat. Helsinki ha estat el model que ha guiat bona part de les ciutats europees al canvi de paradigma. Des de 2016 la capital finesa és propietària de més del 70% de la superfície urbanitzada. Aquest fet li atorga autonomia a l’hora de desenvolupar una política pròpia en oferta i promoció de la vivenda. És un model que intervé el mercat de l’habitatge per tal d’estabilitzar-ne la balança de preus, tot aconseguint que l’habitatge sigui accessible a tota condició social i econòmica. Actualment, al voltant de 75.000 unitats de vivenda pública —el qual suposa un 80% del total de la cartera— són habitatges de lloguer subvencionat pel govern mitjançant un sistema de participacions. Les mesures estableixen mínims de qualitat i limiten el cost de producció. En conseqüència els beneficis per als constructors són menors, però per altra banda aquests compten amb la venda assegurada.

L’adequació del model de Hèlsinki a Barcelona va permetre que els barris de la capital catalana trenquessin la tendència marcada fins al moment. Ara són barris on predomina la diversitat. La manera com es viu la ciutat, més relaxada, és conseqüència d’haver reduït l’accés al cotxe privat i d’haver establert un eix verd amb la Plaça Catalunya com a espai neuràlgic i la Rambla connectant-la amb el mar per una banda i amb el Passeig de Gràcia per l’altra, fent de nexe amb Gràcia i Horta-Guinardó com a passadís que enllaça amb Collserola.

Des de la implementació d’aquest patró hem assistit a una transformació progressiva de la manera d’habitar la ciutat. La llar ha passat a considerar-se una peça activa del dia a dia, deixant de banda el rol de càpsula-dormitori que aïllava i dificultava la integració. Els veïnatges són dinàmics i promouen el concepte de comunitat. Un mateix bloc o edificis contigus comparteixen serveis com la bugaderia, la neteja, una central de compra d’aliments, restaurant, espai de treball i àrea de lleure per a la lectura, cinema i altres activitats. Cooperen en àmbits com l’estalvi del temps, la conciliació de parelles, de famílies. També en l’escolarització, la formació en general o el suport a la criança. Prenen part en activitats lúdiques i s’estimulen línies de creativitat per als joves.

La ciutat és plena d’espais funcionals perquè ella mateixa ha deixat de ser un espai limitat a la mobilitat com venia passant fins al moment. Els carrers i avingudes de Barcelona afavoreixen el retorn a la qualitat de vida de l’esperit mediterrani, l’harmonia i l’afinitat entre les persones, i abandonen el ritme que imposava la vida d’agenda, necessària per a la productivitat, perquè ha deixat d’aportar valor. Els carrers són espais clars i compartimentats que conviden a observar-ne el detall. Tot es mou dins una rutinària exactitud. Sobre els bancs hi ha llibres. Entre els arbres roba estesa. Els nens han deixat de ser màquines i juguen sense confins arquitectònics. A les places hi preval el repòs, la vegetació regada, i al cel, un núvol. S’imposa el caràcter contemplatiu. El silenci afavoreix el diàleg interior. Tot el contrari de la Barcelona que atordia, que s’oposava a l’espontaneïtat dels canvis cromàtics, que imposava els reclams de neó, que allunyava les persones del migdia radiant o dels capvespres de blau pur i vermells intensos. Aquest retorn a la sensibilitat natural de l’ésser, reconnectar amb la intimitat i el batec ingenu és, en la cultura de la Mediterrània —on l’escenari és bàlsam— quelcom vital. I ho és de manera permanent. 

En Xavier se n’ha d’anar. Té visita mèdica. I aprofitem per un darrer apunt sobre la transformació de les sales d’espera dels centres d’atenció primària i hospitals, les quals han deixat de ser espais on el temps passa a desgana per transformar-se en sales on és possible entaular converses respectuoses o bé unir-se a sessions obertes de meditació. Així com accedir a punts de consulta sobre alimentació preventiva, receptes de cuina aiurveda, botànica o, senzillament, prendre’t un bon cafè. L’interiorisme d’aquestes àrees també ha passat de la fredor dels seients de plàstic al confort dels sofàs de colors càlids, la vegetació exuberant i les actuacions musicals en directe; de vegades al piano, de vegades al violoncel…  Aquest final em fa recordar una conversa amb el Víctor Torres als peus del cementiri de Sant Quirze Safaja, on hi ha enterrat el seu germà Màrius. —És tan bonic [el cementiri] que fan venir ganes de morir-se, va dir el Víctor. Tot seguit vam riure, és clar. I ara penso que aquestes sales d’espera, fan venir ganes d’esperar. 

Capítol 1. La mobilitat del futur. Arquitecte convidat Joan Sansa.

Capítol 2. El paisatge i l’empremta ecològica. Arquitecta convidada Sara Udina.

Capítol 3. Convertir el patrimoni en part de la vida. Arquitecte convidat: Armand Fernández Prat.