La ciutat grisa

Qui sap si el pitjor mal que podem atribuir-li a una persona —o a una ciutat, que no deixa de ser una tribu de passejants en col·lisió— és el de la grisor. Viure una existència intermediària entre el blanc i el negre, sense cap mena d’implicació en les coses, representa la derrota moral del pusil·lànime. Subsumir l’art de la política a la discreta gestió del dia a dia, com passa avui en la Catalunya narcotitzada del PSC, comporta la mort del ciutadà, abocat al tedi. “No hi ha cap consemblant que no estigui immers en els entrellums de la seva situació, envoltat d’unes quantes persones pròximes i d’innombrables de llunyanes amb els seus propis camps de mitges llums”. Així de moralista està Peter Sloterdijk, que ara podem llegir de nou en català (en una impol·luta traducció d’Amadeu Viana) mercès a la feina titànica dels editors d’Arcàdia; la coberta de Pensar el gris, oh sorpresa, també és ben grisa.

Abans d’equiparar la grisor amb la misèria moral i l’avorriment, diu el pensador de Karlsruhe, la filosofia s’havia proposat d’entendre el misteri que s’amaga en l’aiguabarreig de la condició grisa. Primer fou Plató (ull a la frase bella; “el que els esclaus de la caverna de la percepció tenen al seu davant és un món dominat per la matèria, on tan sols s’hi aferra una resta de color, un residu de llum grisenca que s’atura a la vora de la pèrdua total de llum, a punt d’enfonsar-se en la pura negror”), després Hegel (tornem-hi; “el gris és el color de la mediació, el que proporciona al món un resultat que resisteix davant la lluita dels extrems”). Aquesta bella zona d’entremitjos que sembla un espai de ningú decau, temps després, quan el color s’associa a la pulsió més totalitària; “el desenvolupament formal de l’Estat a Europa des del segle XVII s’hauria d’explicar com la història allargada d’un agrisament”.

Però no tot és dolent, en la grisor. Cézanne, ho recorda l’autor, deia que un pintor no és competent fins que no retrata el color gris; qui sap si el d’Ais de Provença hauria gaudit de valent pintant ciutats com les d’ara que, tot i la presència embafadora de llum, no deixen d’ésser acumulacions de tonalitats que es decanten cap al gris. Tot i la pretensió multicolor imposada pels cursis del modernisme nostrat, Barcelona també és una ciutat de tonalitats grises. Hi ha molts conciutadans embafats del gris d’alguns edificis dictatorialment soviètics com les delegacions d’Hisenda o les horripilants places dures i d’altres misèries semblants. Jo parlo més aviat de la deliciosa grisor brutesca del panot flor de Barcelona del nostre gran Puig i Cadafalch, del color gris clar al què ha mutat el marbre travertí del Pavelló alemany, i fins i tot el gris indiferent i xaró dels esgrafiats de Picasso que coronen el COAC.

Sloterdijk, si se’m permet l’espantosa broma, ho veu tot un pèl més negre i diu que la nostra existència grisa rau en la indiferència general respecte el món exterior, una vida tediosa que salvem a base de falses llibertats (com veurem ara que ve Nadal, tenallades per la calendarització del consum) que s’assemblen a menús de restaurant xinès. Diria que el nostre pensador, ara que arriba a la senectut i potser degut a la sequera cultural-econòmica del seu país, se’ns ha posat místico-sermonista: “No hi ha cap jo que no s’enfronti  la tria de dissoldre’s en la deriva de les circumstàncies —gris de dimissió— o de retirar-se a la mitjania activa —gris de modèstia al servei de grans esdeveniments—“. Ara que tots estem mig deprimits, resulta un pèl fàcil caure en la temptació pessimista; però diria que Sloterdijk ens encomana a reconciliar-nos amb la potència d’un gris benigne en l’ambivalència.

Reconciliem-nos, doncs, amb la ciutat més grisa. Visitem l’espantós final de la Via Laietana, tot just abans d’abocar-se a la Barceloneta, notem la incomoditat amb què ens sobta la seu del DHUB de la penya MBM a Glòries, o fins i tot intentem cercar alguna cosa de bell en el fris de l’Edifici Novíssim de l’Ajuntament, obra del plasta d’en Subirats. Ens sobtarà trobar-hi alguna forma de pau i fins i tot d’esperança dins dels entrellums.