L’exposició que acull la Fundació Vila Casas planteja el productiu diàleg entre dos dels màxims exponents de l’abstracció catalana de la segona meitat del segle XX. Els pintors Joan Claret i Joan Vilacasas, ambdós membres del cèlebre grup artístic Zero Figura (1960-1963co) juntament amb Tharrats, Hernández Pijuan i el també crític d’art Santos Torroella, foren exposats en la revolucionària Sala Gaspar al llarg dels anys seixanta. Les activitats d’aquests artistes van consolidar els corrents abstractes al nostre país alhora que aportaren aires renovadors que foren importantíssims per a la llibertat artística i la difusió internacional de l’art català en plena dictadura.
Cadascú té una obra reconeixedora i particular, indivisible y molt distintiva i, tot i això, existeixen evidents paral·lelismes entre les Planimetríes de Vilacasas i l’art cinètic de Claret.
Les connexions entre aquests artistes i amics despertaren l’interès dels col·leccionistes alemanys Brigitte i Hans Robert Thomas, que els van seguir durant més de cinquanta anys i que al llarg d’aquest temps van atresorar més de 200 obres que ara, els seus hereus, han donat a la Fundació. Ha estat, per tant, voluntat expressa dels fills del matrimoni que les obres dels pintors catalans tornessin a Catalunya.
L’obra de Vilacasas i Claret és una mostra de l’esperit renovador que es va viure en tots els àmbits al llarg d’aquella dècada, en especial a Catalunya
La relació entre el matrimoni i els dos artistes s’inicià als voltants dels anys seixanta, quan la parella passava els estius a la costa catalana, concretament a Begur, on es construïren una casa. La prolífica Sala Gaspar i l’afinitat estètica amb els pintors derivà en una llarga i profunda amistat que es mantingué inalterable durant tota la seva vida.
L’obra de Vilacasas i Claret és una mostra de l’esperit renovador que es va viure en tots els àmbits, socials i artístics, al llarg d’aquella dècada, i en especial a Catalunya, on aparegué un corrent majoritàriament contestatari i reivindicatiu, molt proper a la identitat i a la llengua. El matrimoni alemany admirava el progressisme de l’art català i aquesta singularitat tan particular.
Brigitte Hueck (1929-2009) i Hans Robert Thomas (1924-2019) van nèixer a Lüdenscheid (Alemanya), i es casaren l’any 1951 després d’estudiar cant plegats. Es traslladaren a Weiden i iniciaren la seva trajectòria en el món de l’art. Van conèixer a Tàpies, Vilacasas i Claret a Barcelona i van entendre sempre l’art com una part fonamental de les seves vides.
Aquest profund sentiment, el van voler exportar, juntament amb el reconeixement a un talent únic i català, a Alemanya, perquè els seus conciutadans el poguessin conèixer i apreciar, donades les dificultats per a la difusió internacional dels artistes espanyols en aquelles condicions polítiques. Hans fou membre de la Comissió Municipal de Cultura de Weiden i organitzà tres exposicions capdalts: Claret (1988), Vilacasas (1988) i Tàpies (1992).
La citada Sala Gaspar a Barcelona fou un punt d’inflexió a l’hora de parlar d’agitació artística. Inicià la seva aventura el 1909 de la mà del seu fundador, galerista i figura indispensable de la història de l’art barceloní, Joan Gaspar (1940-2020), i assolí la plena època d’avantguarda amb exposicions de Picasso als anys setanta, donant suport a infinitat d’iniciatives i artistes que regeneraren el teixit artístic del país de manera molt notable.
El grup Zero Figura fou un grup d’artistes format per Claret, Hernández Pijuan, Tharrats i Vilacassas que actuaren i exposaren a la Sala Gaspar. De la mà del crític d’art Rafael Santos Torroella, treballaren una línia de reflexió conceptual que derivà en quatre catàlegs expositius i tres monogràfics a Vilacasas, Tharrats i Subirachs.
Aquesta és la donació més gran que ha rebut la Fundació en la seva història, amb 177 peces de Joan Claret i 81 peces de Joan Vilacasas
El nom del grup prové de la nomenclatura tècnica dels bastidors de tela i les seves dimensions: 0 figura—18 cm x 14 cm; i és una clara referència a la pintura abstracta i a l’absència de formes i referències; sense figura.
Del grup, destaquen les exposicions Homenatge Informal a Velázquez (1960), L’Objecte (1961), El Mural (1962) i Grafismes (1963); sempre treballant plegats fins a la dissolució del grup l’any 1963, i en la línia inamovible de l’informalisme.
Joan Claret (Barcelona, 1929-2014), estudià primer arquitectura i després filosofia a la Sorbona (París). Animat pel seu amic pintor Joan Vilacasas, l’any 1959 canvià la figuració per l’informalisme i la pintura geomètrica, centrada en el treball exhaustiu de l’espai. Exposà aquell mateix any a la Sala Gaspar i l’any 1962 guanyà el premi Joan Miró i participà en la Modern Spanish Painting, Seven Catalonian Artists, exposició itinerant a museus nord-americans entre el 1964 i el 1965. Formà part del ja mencionat grup Zero Figura i la Fundació Vila Casas ja li feu una retrospectiva l’any 2013 amb el nom de Sota l’aparença.
Claret treballà el constructivisme amb un marcat accent líric. Es va valer d’un subtil joc de ritmes i corbes, rectes en pla i bandes de matisos i color. Les seves influències foren Klee, Mondrian i Kandinski, i exposà a Japó, Anglaterra, Estats Units, França i Alemanya.
Joan Vilacasas (Sabadell, 1920-Barcelona, 2007) fou un artista multidisciplinari i col·leccionista d’art kitsch. La seva estada a París l’any 1949 li canvià la manera d’entendre l’art. Abandonà el figuratiu i s’endinsà en les seves característiques planimetries i en l’abstracció informalista. La seva projecció fou internacional amb exposicions a les Biennals de Venècia (1960), Sao Paulo (1961) i Alexandria (1964). El 1957, de la mà del crític Michel Tapié, exposà al costat de noms com De Kooning, Pollock, Tobey, Tàpies, Saura i Burri a l’Art Autre.
Les seves pintures semblen vistes aèries i plànols de ciutats i instal·lacions artificials. Línies rítmiques, paral·leles i perpendiculars, pintades sobre qualsevol suport. Es deriven d’aquestes obres les Astrometries i els Siurells Extraterrestres.
Com a escriptor, Vilacasas escrigué novel·les, contes, obres dramàtiques i comèdies (per a Mercè Bruquetes, Montserrat Carulla i Joan Capri), així com guions televisius i radiofònics. Els seus temes se centraren en el món de l’art que havia conegut a París i es movia entre la ficció i la no-ficció, amb un punt crític i corrosiu. Destaquen Escrits (1954), Doble Blanc (1960), Matèria Definitiva (1961), Operació Viaducte (1962), Cartes a Un Pintor (1964) i Nnoba Fygurassió (1965). En paraules de Joan Oliver: “No és un pintor que es posa a fer d’escriptor, ni un pintor que ha perdut la fe en el seu art. Segueix el camí que havien fet abans Apel.les Mestres i Rusiñol”.
L’exposició, ubicada al Museu de Pintura Contemporània Can Framis, es pot visitar fins el 14 de gener i ha estat comissionada per Bernat Puigdollers i el seu predecessor, Àlex Susanna, ambdós encarregats de segellar l’acord amb els familiars de Brigitte i Hans.
Malauradament, aquesta donació, la més gran que ha rebut la Fundació en la seva història (177 peces de Joan Claret i 81 peces de Joan Vilacasas), no l’ha pogut gaudir el mecenes i fundador de la Fundació, Antoni Vila Casas que morí el 14 de setembre d’aquest any.
