Cada any, d’una manera o d’una altra, trepitjo la Fira del Llibre en Català. Algunes vegades, perquè hi vaig a firmar o a fer una xerrada. D’altres, perquè m’agrada anar a veure qui firma i qui fa xerrades. Per anar a comprar alguna edició cara i preciosa dels d’Adés i Ara, per veure què hi ha per a nens, per aconseguir aquella prestatgeria de cartró que et regalen (o et regalaven, que no sé si es continua fent) per segons quants diners gastaves en les compres.
Ara s’ha fet al Port Vell, una ubicació que no em fa gens el pes: Hi fa molta calor, no hi ha ombra i passejar-hi no és plaent. És una mena de penitència, que sembla pensada per als lectors en llengua catalana. Caminar sota el sol per les parades et fa anar de pressa. M’agradava que fos a les Drassanes, sota cobert, i, quan allà ja no va poder ser, també m’agradava més que estigués a La Catedral, on “te la trobaves” i on tothom ja està molt acostumat que hi hagi fires, com la de pessebres.
Aquest cap de setmana hi he anat a fer una volta amb les amigues i els fills, perquè una altra amiga hi és amb la seva editorial independent: Les hores. Comparteix estand amb els de Llegir en català. És la Maria Sempere. Ens vam conèixer per casualitat. Un dia, en una parada d’autobús, un desconegut em va donar un llibre seu, Història d’un matrimoni, del noruec Geir Gulliksen, tot assegurant-me que m’encantaria. Així va ser, i així ho vaig pregonar, com sempre faig quan alguna cosa m’agrada: vull que tothom se n’aprofiti. Mai guardaré per mi sola el nom d’un bon restaurant desconegut, d’un bar curiós, d’un artista minoritari, perquè justament m’agrada que allò que em sembla bo sigui molt popular i tothom en gaudeixi. Llavors, la Maria Sempere em va demanar si volia presentar l’autor, que va venir a Barcelona, i jo, encantada, vaig dir que sí i ho vam fer a la Laie.
Si us dic que Història d’un matrimoni tracta de l’amor potser us fareu enrere. Doncs llavors, potser que us digui que és un llibre, molt noruec, sobre el “no amor”. Aquest llibre, i tots els altres que ha publicat, han fet que la Maria es converteixi en la meva amiga (sempre em faig amiga de qui admiro). Com la protagonista de la novel·la, la Maria, amb servidora i les amigues amb les quals visitem la fira, anem a córrer per la muntanya regularment. Tot sovint, corrent, parlem de llibres.
Quan arribem, en un dels escenaris hi ha un tastet de l’espectacle Ovidi 25, un concert de tribut a l’Ovidi Montllor, mort ara fa 25 anys. El recital el fan el quartet format per David Caño, David Fernández, Borja Penalba i Mireia Vives. David Fernández, l’exdiputat de la Cup, que aquí toca la guitarra i canta, diu —i hi estic d’acord— que “l’Ovidi és el Leonard Cohen dels Països Catalans”. Com que anem amb nens petits, no ens entretenim gaire davant de l’escenari: estan tocant, en aquests moments, la preciosa Homenatge a Teresa, que conté un spoiler sobre l’esperit nadalenc.
Ella ens va dir d’on veníem
I que els reis de l’Orient
No existien…
Ni llops ni esperits.
La meva filla, quan era petita, un dia que anàvem en cotxe i sentíem Catalunya Música ens va dir: “Sempre dieu que aquesta cançó és preciosa i sempre que sona la traieu! Per què?”. Era per això.
La Maria surt de la parada i ens saluda, tota acalorada. “Aquí dins t’hi mors”, fa. I es refereix a la calor. Mentre enraona amb nosaltres, un company de parada li ven els llibres. Avui per tu, demà per mi.
No ens entretenim gaire estona perquè fa molt de sol, però després, quan ja haguem marxat es posarà a ploure. És difícil que la majoria de gent vagi a la fira en aquestes condicions. Es tractaria de fer-la confortable i moderna, amb espais per a nens i joves, amb zones per a prendre copes o dinar, amb espais per a poder llegir. Per quina raó haig d’anar a la fira i no a una llibreria? Perquè allà hi haurà experiències, col·legues, lectors, sofàs, ombra, teulades, vi… Potser em faig gran, però la recordo tan plena de gent, la fira de les Drassanes…
