La fotografia de carrer de William Klein es queda fins al novembre

[dropcap letter=”E”]

n temps de pandèmia l’art sembla inclús més necessari. No només pel seu efecte ocasionalment balsàmic, sinó tenint en compte l’agitació que l’acompanya des de finals de l’XIX, i que obre espais per al lliure pensament. Per a una visió en perspectiva, no dogmàtica, de la realitat. Igualment rellevant, per simptomàtica, és la seva funció de “doble mirall”: mostrant-nos a nosaltres mateixos en l’acte de mirar, treu a la superfície la responsabilitat de tot el que projectem al món, amb consciència o sense.

1. William Klein, el shock de l’instant

Ernst Jung va advertir que allò que no fem conscient reapareix tard o d’hora sota la forma del destí. Tot i que no es garanteix que el consum d’art propiciï un autoconeixement efectiu i profitós, tampoc hi ha dubte que permet confrontar certeses. Tornar a perdre la noció del temps en museus, avui dia, és comparable a abraçar un confinament d’ordre invers. Una mena de reclusió que ajuda a enderrocar les parets mentals, les creences o prejudicis més enquistats. El mite que molt didàcticament va concebre Plató en el Llibre VII de la República referia ja aquest gir de la mirada, al qual segueix una “sortida de caverna” que habilita la visió clara. Actualitzant el missatge, podem comprendre-la com una emancipació de la manera estereotipada de percebre la realitat, que és característica de l’art romàntic i per descomptat de la fotografia, capacitada per eternitzar l’instant.

Nascut a Nova York el 1928, William Klein ha transcendit per la seva destresa per fixar la realitat urbana; la fluctuació física i emocional, falsament controlable, que es dóna en una metròpolis. Fins al 30 de setembre es pot visitar a La Pedrera la mostra titulada Manifesto, amb algunes de les seves obres més representatives. Instantànies d’enquadrament inspirat, que detenen el moviment en el moment crític, juxtaposant elements irreconciliables. La falsa objectivitat de la lent provoca una reacció no menys subjectiva. L’espectador es descol·loca davant Gun 1, New York, en percebre el xoc entre pura agressivitat i quietud -o, fins i tot, admiració- en les mirades dels nens que protagonitzen la seva imatge més icònica. La present exposició, que reuneix més de 200 obres, evidencia altres facetes menys conegudes de Klein, que així mateix va ser pintor i cineasta.

Aquesta exposició es va programar inicialment entre el 6 de març i el 30 de juliol, però com a conseqüència de la pandèmia va estar tancada bona part d’aquest temps. Davant l’èxit de públic que ha rebut, la Fundació Catalunya La Pedrera ha decidit ara prorrogar la mostra fins a l’1 de novembre.

2. Daido Moriyama o la quotidianitat espectral

Fins al 7 d’octubre es pot visitar a la Fundació Colectania l’exposició A Diary del fotògraf japonès Daido Moriyama, que el 2019 va ser guardonat amb el Premi Hasselblad, un dels més prestigiosos de la seva disciplina artística. La mostra ofereix una selecció d’imatges captades al llarg de gairebé 50 anys, sense una ordenació estrictament cronològica. La provocació dels seus inicis com a fotògraf urbà li va valer la fama d’artista transgressor, que s’infiltra en altres moments de la seva carrera amb una sensibilitat no exempta de cruesa. En conversa amb Ivan Vartanian va afirmar que “fer fotos d’acord amb el propòsit expositiu del llenguatge no té sentit per a mi, generalment. Més aviat, la fotografia provoca al llenguatge”.

Les seves composicions, moltes d’elles en blanc i negre, no reprodueixen la realitat sinó que susciten noves maneres de concebre-la. El contrast entre llum i ombra, fulgurant, desperta un halo d’irrealitat, com de visió al·lucinant. Qüestiona el pla de realitat de l’objecte o subjecte reproduït, fantàstic malgrat la seva quotidianitat. Els enquadraments, absolutament deliberats, ajuden a la relació d’històries que sorprenen tot i el seu caràcter casual. La imatge d’un jove encorbatat, perdut en la pantalla del seu telèfon mentre fuma, l’esquena d’una dona estranyament coberta per la seva cabellera desordenada o un reguitzell de pops translúcids assecant-se al sol són alguns dels temes que conformen l’espectre de la realitat.