La història i la infidelitat s’imposen al Premi Planeta

Al final no hi ha hagut grans sorpreses. Més enllà de revelar els noms darrere d’un pseudònim tan suggeridor com Hoja de fresno i d’un altre més convencional com Gabriela Hausman, la 71 edició del Premi Planeta ha acabat sense alts i baixos, després de les frenètiques expectatives que es van marcar l’any passat amb el descobriment de la veritable identitat de Carmen Mola. La tradicional gala de lliurament del guardó literari ha tornat a omplir el Museu Nacional d’Art de Catalunya amb les principals autoritats polítiques i culturals del país, entre elles, la vicepresidenta Yolanda Díaz; el ministre de Cultura, Miquel Iceta; la consellera de Cultura, Natàlia Garriga, i l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, així com escriptors com Carme Riera, Najat el Hachmi, Care Santos, Sergio del Molino o Javier Sierra. El tema del sopar, més enllà de seguir les votacions i voler emplenar bé la travessa, no podia ser un altre que la petita anècdota d’aquesta edició, l’eliminació d’una de les novel·les finalistes pocs dies abans de conèixer als guanyadors.

Així i tot, el misteri de la nit ha recaigut a saber qui hi havia darrere d’Hoja de Fresno, el pseudònim amb el qual es va presentar la novel·la guanyadora. Poc abans de les 12 de la nit, s’ha revelat que s’amagava Luz Gabás (Montsó, 1968), autora de Palmeras en la nieve, adaptada cinematogràficament per Atresmedia amb Mario Casas i Adriana Ugarte. L’escriptora d’Osca ha guanyat el Premi Planeta, dotat amb un milió d’euros, amb Lejos de Luisiana, una novel·la històrica que planteja “una història d’amor indestructible en temps convulsos”, segons ha definit la seva autora poc després de recollir el premi, “però també una història d’amistat, lleialtat i traïció”, ha afegit, posant-li una mica més d’intriga. “Parla de la batalla entre la passió i la raó”, un tema que li obsessiona, ha confessat.

La trama s’ambienta a l’oest del Mississipí, a la colònia que Espanya va tenir a Amèrica del Nord, i se situa en els últims 40 anys del segle XVIII, posant el focus en el paper que va tenir el país a la Guerra d’Independència. “Una novel·la, sobretot, sobre l’esforç i la fortalesa necessària per seguir endavant en temps d’incertesa, de malaltia i guerra”, ha sostingut Gabás. I el títol Río arriba, amb el qual va camuflar el nom veritable de la novel·la per presentar-se al guardó, mostra la importància que té en la trama el riu Mississipí, on viuen molts dels personatges d’“una novel·la coral”, però també perquè, com diu l’autora, “la vida és com un riu que a vegades flueix i d’altres es desborda”.

No ho ha dit per dir. En el seu discurs, ha indicat com escriure la novel·la ha estat un treball extenuant, amb el seu despatx convertit en un caos per poder-se documentar bé, fins i tot, ha arribat a aprendre una mica del dialecte que parlaven a la zona, amb el qual s’ha dirigit al públic. “Gairebé perdo la salut”, ha dit. Va escriure la novel·la en plena pandèmia, “també durant tres anys difícils a nivell personal”, per la qual cosa repetia una dita aragonesa, “sense reblar, sempre cap endavant”. Com diu algun dels personatges a la novel·la, “no demanis una vida fàcil, demana forces per suportar una vida difícil”.

Gabás, que ha pujat a l’escenari a un ritme melòdic que perfectament encaixava amb la trama que narra la seva història, també és autora de Regreso a tu piel, Como fuego en el hielo i El latido de la tierra. Més enllà de la seva carrera literària, la flamant guanyadora del Premi Planeta va ser alcaldessa pel Partit Popular de la població de Benasc entre els anys 2011 i 2015. Precisament, Benasc ha estat una de les seves localitats d’Osca a les quals li ha dedicat el premi, al costat de Montsó, on va néixer, Serrate, Anciles i Cerler. Sobre la política, ha estat categòrica, remarcant que serveix per entendre millor a escriptors com Shakespeare i paraules com traïció, però no pensa tornar-hi: “Menys política i més literatura”.

Dels suspensos a finalista del Premi Planeta

Lejos de Luisiana té poc a veure amb la novel·la finalista, Historias de mujeres casadas, de Cristina Campos (Barcelona, 1975). Campos ve del món del cinema, on ha treballat com a directora de càsting i guionista en els últims 20 anys. Tot i que ja compta amb un llibre en el seu historial, Pan de limón con semilla de amapola, adaptada recentment a la pantalla gran per Benito Zambrano.

Cristina Campos (Barcelona, 1975) ha treballat com a directora de càsting i guionista en els últims 20 anys

“He posat l’ànima en aquesta novel·la”, ha explicat Campos, bastant nerviosa en pujar a l’escenari. Ha escrit la novel·la de tres dones “blanques i privilegiades, universitàries i amb el poder adquisitiu suficient per poder-se separar si volen”. Situada entre Barcelona, Boston i Formentera, la trama transcorre en una revista de moda, on els tres personatges principals forgen una amistat que els permetrà desgranar en confiança les veritats que hi ha darrere dels seus matrimonis. La protagonista, Gabriela, d’aquí el pseudònim amb el qual es va presentar al concurs, serà infidel al seu marit, obrint la porta a poder parlar sense embuts de la intimitat femenina.

L’escriptora barcelonina ha aprofitat el discurs d’agraïment per demanar-li a la ministra d’Educació, Pilar Alegría, present entre el públic, un sistema educatiu que aposti per la creativitat i menys per la memorització de continguts. Ho ha fet posant un exemple molt clar: ella va ser “una estudiant nefasta” i va suspendre moltes assignatures, entre elles Física i Química i Català, però, ara, trenta anys després, s’ha convertit en finalista del Premi Planeta.