L’economia catalana va créixer un 3,4% el 2017 segons les estimacions del govern català i l’Idescat, un 3,3% segons les dades de comptabilitat nacional de l’INE. En qualsevol cas, i a pesar de les pors per la incertesa política, Catalunya va tancar un any especialment bo, amb creixements per sobre de la mitjana espanyola (i un pes relatiu del 19,2% sobre el total estatal), i superant també en un punt la mitjana de la zona euro. Aquest creixement es ve a sumar als registrats en 2016 i 2015 (3,5%) i ve a consolidar una recuperació de l’activitat que va començar a treure el cap el 2014, quan el PIB es va anotar un augment del 2,3%. La bona tirada del turisme, la sortida del pou de la construcció o la relativa millora de la demanda interna són alguns dels factors que ajuden a explicar aquest relat de creixement, però sens dubte la veritable clau en aquest impuls es troba a la indústria i les exportacions.
El VAB (és a dir, el Valor Afegit Brut) del sector industrial es va accelerar l’any passat fins a arribar a un 4,8% interanual el quart trimestre i va tancar el conjunt del 2017 en el 3,7%. La producció industrial va sumar un 3,9%, el volum de negoci un 7,6% i el nombre d’ocupats un 7,2%. Són dades lleugerament més discretes que les del 2016 però que posen de manifest la fortalesa d’un sector clau en la sortida de la crisi. De fet les exportacions industrials van ser una de les poques llums que van ajudar a compensar la foscor quasi absoluta generada en els pitjors anys de la crisi per l’apagada de la demanda interna. Va ser precisament aquesta internacionalització la que va permetre evitar que la producció industrial caigués en picat, i quan el 2014 el consum intern es va començar a reactivar aquesta producció encara es va reforçar més. És cert que el VAB industrial encara no ha recuperat els volums previs a la crisi -les caigudes en 2009 i 2010 van ser molt fortes-, però ja ningú posa en dubte que és aquesta base industrial la que ha permès a Catalunya anticipar la recuperació de l’economia respecte del ritme mitjà al conjunt de l’Estat espanyol.
La indústria a Catalunya també ha sobresortit en relació al seu entorn econòmic. Entre el 2014 i el 2016 el creixement del valor afegit de la indústria catalana va ser 1,8 punts percentuals superior al de la zona euro.
Aquest paper destacat ha permès a la indústria tornar a treure pit i reivindicar el seu paper de motor econòmic. No sempre ha estat així. Durant els anys de bonança econòmica i de boom del sector immobiliari la indústria va passar a ser un sector de segona. El pes del PIB industrial sobre el PIB total va passar de superar el 25% l’any 2000 a rondar e 17% una dècada més tard. No és estrany si es té en compte que mentre l’economia catalana creixia a velocitat de creuer durant els primers anys del nou segle, la indústria es mantenia amb uns ritmes més aviats discrets, res a veure amb l’explosió que s’anotaven la construcció i els serveis. La majoria dels municipis lluitaven per captar projectes d’inversió immobiliària o logística però semblava que cap alcalde volia fer-se la foto inaugurant una fàbrica.
El rol d’aneguet lleig ja l’havia anat construint anys abans, ben a principis de la passada dècada. I és que el canvi de segle va venir acompanyat d’anuncis massius de deslocalitzacions –sobretot a l’electrònica de consum i d’altres subsectors intensius en mà d’obra-, que van generar la sensació que la indústria estava esgotada i que s’havia d’apostar per altres sectors més amables, menys contaminants i de resultats més immediats (i perquè no dir-ho, amb marges molt més sucosos). Allò de fabricar semblava només cosa dels països asiàtics i de l’Europa de l’Est amb mà d’obra més barata, i mentre la indústria entrava en un aparent declivi altres activitats agafaven el relleu de motor de l’economia.
Però les tornes han canviat de nou. Amb l’esclat de la bombolla immobiliària, el totxo va passar de ser el gran desitjat a ser poc menys que el dimoni, i la indústria va tornar a emergir com un sector que podia generar ocupació, i que estava prou internacionalitzat com per a mantenir la marxa amb la demana exterior sense dependre dels consumidors nacionals. Els darrers anys han servit per a confirmar la tesi perquè més enllà del potent turisme, la indústria i les seves exportacions han estat el baló d’oxigen de l’economia catalana, i el que ha fet créixer fins a xifres rècords l’activitat del Port de Barcelona.
Això no vol dir, però, que el sector manufacturer no presenti reptes, i alguns de molt importants, de cara al futur. D’entrada caldrà veure com es concreta l’acció d’impuls des de l’administració. Després de l’efectista Acord Estratègic del Tripartit i de campanyes per “rentar” la imatge del sector posant l’accent en la indústria de bata blanca, l’anterior govern, junt amb els agents socials, va tirar endavant el Pacte Nacional per la Indústria amb una dotació de 1.800 milions d’euros fins el 2020. La situació política i la manca de govern, però, no auguren un desplegament senzill. D’altra banda la indústria afronta el repte de fer funcionar de veritat la Formació Professional Dual, indispensable per a generar perfils de treballadors qualificats. El sector també té el repte d’assumir els elevats costos energètics, que resten competitivitat respecte de la competència a Europa. Però l’activitat industrial també té el repte de fer front a una veritable revolució amb la incorporació de la robotització i l’anomenada indústria 4.0, i a una millora de la seva productivitat. Són molts deures pendents que marcaran sens dubte el futur més immediat del sector, però el que sembla que ja no es posa en dubte –ja es veurà el que dura- és que la indústria és i ha de seguir sent un motor de creixement.
