A l’editorial Raig Verd cal agrair-li l’aposta per publicar assaig de qualitat en català i, en un país on tothom parla en sordina o es fa l’orni, també el fet de perpetrar-ho a través d’un catàleg que no amaga la seva militància progre i anticapitalista. La bona feina de Laura Huerga i el seu equip ha derivat en llibres necessaris (i útils!) com aquest Art (in)útil, de l’artista i escriptor Daniel Gasol, premiat amb el guardó de la crítica d’art 2021 de l’Associació Catalana de Crítics d’Art, un text que posa entre parèntesis la nostra acomodatícia aproximació al món artístic i que esventra el discurs de poder ocult en la majoria d’institucions museístiques del país. En un present en què, insisteixo, fer-se l’ofès és l’esport nacional i en el què la crítica ja no és valorativa per por de no ferir els esperits càndids ni trepitjar ulls de poll, cal agrair sense embuts un llibre que parla clar i dispara preguntes doloroses.
La base d’aquest art (in)útil és coneguda, parteix de l’escola de Frankfurt i l’anàlisi foucaultiana de les estructures de poder. Gasol les utilitza per atacar la pretensió de neutralitat dels espais de consum artístic; primer, qüestiona la figura del museu com a “cub blanc” posant en dubte la figura del propi receptor de l’art com subjecte deliberatiu (“l’espectador-usuari com a consumidor que assumeix que la institució cultural conté art”). Després s’endinsa en la tasca forçada d’un artista que ha de passar el filtre institucional per tal d’entrar al circuit malversat de les relacions de consum: “el treballador o creador cultural que fa servir eines institucionals –d’ordre públic o privat– necessita una validació professional perquè es reconegui el seu treball, perquè és responsabilitat pública del pare estat”. L’imperatiu del crític comença, doncs, per desvetllar les cadenes d’una relació putrefacta.
La base teòrica del llibre, no és cap sorpresa, també problematitza un món de l’art esclau dels mass media i d’uns museus que, per conseqüència, mesuren els seus èxits en termes de pura audiència i s’ajusten a les demandes de competitivitat d’un sector, el televisiu, que s’adreça per natura a la massa. En efecte, la televisització del món de l’art no sorgeix només del fet que l’estètica (o anti-estètica) postmoderna s’afirmi en les tècniques de reproducció d’imatges que podem trobar a les pantalles, de la tele a Instagram, sinó en l’obligació que l’art hagi de passar pel filtre de la visualització compulsiva: “la creació artística, diu l’autor, queda fagocitada per un sistema de visibilitat i legitimació no oficial per convertir-se en art: una producció centralitzada des d’un paràmetre de poder institucional emprat en espais variables tan en forma com espai de peregrinació cultural”.
El text de Gasol brilla sobretot perquè no es queda en la metafísica (ja coneguda, insisteixo) i aprofundeix en els mecanismes comercials del món de l’art. Resulta penetrant la visió crítica de la figura del comissari d’exposicions, la nova divinitat del relat artístic-institucional; “la tasca del comissari es transforma en la del narrador que articula relats oficials des d’institucions, i es converteix en un treballador còmplice de l’estructura de poder que filtra relats i mediatitza l’art com a oficialitat, nació i Estat”. També em sembla molt oportuna la tasca gasoliana d’ironitzar a fons (i a sac) la figura de l’artista emergent, un esclau de les novetats artístiques que es plega a la institucionalització de l’art a través dels formats que s’exigeixen per a la majoria de subvencions (amb els corresponents dossiers d’impacte i books propis d’indústries banals i canviants com ara la moda).
Té certa gràcia (i una bona dosi d’ironia) que un text presentat amb l’embolcall editorial de la revolució segueixi paradigmes de pensament bastant il·lustrats. La pretensió de l’autor, i no és poca cosa, implica revitalitzar la crítica com a espai de lluita contra un sistema, el de l’art i el del capital, que fagocita qualsevol discurs de singularitat en una màquina que va de la pròpia personalitat de l’artista a la massa de visitants irreflexius que poblen els museus d’Occident. No és estrany que, paral·lelament, l’autor aprofiti la crossa d’Adorno per emmarcar el seu camí en un món de l’art en què l’estètica s’ha subsumit al quotidià, als objectes sense aura i, per tant, a un univers molt més mercantilitzable. Com qualsevol portaveu de la teoria crítica, Gasol dispara molts més interrogants que no pas respostes i la seva anàlisi també provoca una espiral on tot s’aprofita per ésser engolit.
És en aquest punt, i en el fet que Art (in)útil tingui l’origen en un text doctoral molt més voluminós, que l’assaig pot generar algunes incomoditats. La temptació sistèmica té el perill d’avaluar per igual qualsevol institució artística i de tractar l’espectador divers, inclòs el més crític, com una part més del ramat. Gosant ésser crític, com exigeix l’autor, diria que com a lector m’hagués agradat que el pinzell de l’escriptor fos més precís en la seva dissecció i que l’estil del llibre s’adeqüés més a l’assaig que no pas a la presentació d’una tesi. Dit això, aquest és, qui sap si a pesar de l’autor, un llibre útil, que qüestiona els hàbits que hem adquirit com a consumidors-espectadors d’art i que tothom hauria de llegir abans d’entrar de nou a l’aparent cub blanc que representa un museu. L’hem de fer-ho especialment els qui creiem, contra l’autor, que l’art és potser el més gran invent del capitalisme.
