Malgrat que no soc especialment fan de les pel·lícules de ciència-ficció, em fascinen les històries que transcorren en un hipotètic futur post apocalíptic en el qual la Humanitat –o les seves escorrialles– es veu forçada a abandonar les grans ciutats i com la natura en pocs anys se les torna a fer seves. M’agrada veure com la vegetació va devorant, inexorablement, els grans gratacels, posem per cas de Manhattan, cobrint-los de plantes enfiladisses. Com la vida s’obre camí i de qualsevol esquerda insignificant en brota una planta que, temps després, es converteix en un arbre formidable que enfonsa les arrels en el sòl i fa saltar el paviment de les antigues grans avingudes, ara desertes. De sobre, un cérvol travessa la plaça del Rockefeller Center, convertida en un prat d’herba fresca. Potser fuig d’una gran bandada de llops famolencs que té el cau a Wall Street…
Per trobar exemples de grans ciutats que acaben engolides per la natura no hem de recórrer a la ficció. Només cal recordar com la selva va esborrar completament el rastre de les grans metròpolis maies de Mèxic, Guatemala, Belize, Hondures i El Salvador. També els majestuosos temples d’Angkor, redescoberts segles després i convertits en símbol de Cambodja. Ni tan sols cal que reculem tant en el temps: El 26 d’abril de 1986, la central de Txernòbil va patir el pitjor accident nuclear de la història i més de 100.000 persones que vivien a la rodalia, especialment a la ciutat de Prípiat, van haver-ne de ser evacuades de pressa i corrents. Ningú imaginava que la Zona d’Exclusió de Txernòbil, coneguda per “zona morta”, esdevindria, al cap dels anys i malgrat la radiació, una mena de santuari animal: cérvols, ossos, bisons europeus, una gran quantitat d’amfibis i altres espècies hi campen lliurement. O, almenys, ho feien fins que setmanes enrere els russos hi van entrar a sang i foc.
He evocat aquestes ciutats reals o de ficció devorades per la natura i convertides en hàbitat de tota classe d’animals just quan als mitjans de comunicació hi coincideixen una sèrie d’informacions que tenen la flora i la fauna urbana com a tema. Per començar, l’enèsima evidència que Barcelona s’està convertint en un gran colomar amb més de 100.000 aus. Un espai que comparteixen amb milers de cotorres argentines i, més recentment, també amb tórtores turques. Les incursions urbanes dels senglars, sovint fins a la mateixa Diagonal, també són cada dia més freqüents. Hi ha colònies de gats abandonats i, per descomptat, legions de rates que, de tant en tant, abandonen les clavegueres per esglai de la ciutadania. Són, tot ells, veïns indesitjables perquè, admetem-ho, no ens agrada gens haver de compartir la ciutat amb uns animals que embruten, molesten o, directament, ens fan fàstic. És més, a banda dels nostres estimats animals domèstics i de les pobres bestioles que incomprensiblement mantenim tancades als zoos, donem per suposat que la ciutat no és lloc per a cap més ésser viu que les persones.
Són, tot ells, veïns indesitjables perquè, admetem-ho, no ens agrada gens haver de compartir la ciutat amb uns animals que embruten, molesten o, directament, ens fan fàstic
Barcelona és, però, una ciutat en transició. S’està allunyant a marxes forçades d’un model basat en l’asfalt i el formigó per convertir-se en una ciutat més verda. Més naturalitzada, atenció amb aquest concepte. Una ciutat que no només tindrà progressivament més espais verds (places, parcs, superilles, horts urbans, jardins verticals…) sinó que aquests tindran premeditadament un aspecte més semblant a un bosc o un prat salvatge que no pas als jardins de Versalles o els camps de golf. És evident que ni Maria Antonieta ni el seu Petit Trianon són un referent per a Ada Colau. Fins aquí, tot molt bé. Sospito, però, que la progressiva naturalització de la ciutat també comportarà una major presència de fauna a la ciutat i no tinc gens clar que tothom ho aplaudeixi amb les orelles. Quin paper han de tenir els animals a la ciutat? Hi ha pensat algú? I si a mesura que Barcelona vagi perdent asfalt es va convertint en una jungla? A mi, els ossos em foten por, eh?
