La Merkel, Elton John i Chebwacca, la meva experiència al nou Museu de Cera

Quan vaig llegir que tancava el Museu de Cera de Barcelona ho vaig comprendre, a la vegada que em va saber greu. La meva relació amb aquest museu ha estat peculiar, perquè sempre m’han agradat molt els museus d’altres èpoques, com els d’Història Natural. Hi vaig anar una vegada, en la meva esbojarrada joventut, per humorisme propi no exempt de fetitxisme, i vaig robar el dit de Ramon Llull (no és broma). No fa gaire, hi vaig convidar el meu cunyat —que també gaudeix d’aquesta vena nostàlgica— per fer-li un ensurt, que vaig planejar amb perfecte rigor. L’edifici m’encanta. És al Passeig de la Banca, a tocar de la Rambla (i a la Rambla és on hi ha la mítica taquilla per comprar-ne les entrades) perquè abans, esclar, era un banc.

I és per tot això que em va posar molt contenta llegir, també, que el museu tornava a obrir perquè un grup d’empresaris havia decidit fer-lo un museu modern i espectacular. Un d’aquests empresaris és el Toni Cruz, ex trinco, i aprofitant que el conec, li demano si me’l pot ensenyar. És difícil, ja els ho dic ara, explicar-los la visita, perquè em sembla que hi ha moltes sorpreses que és millor que no reveli. En Toni em diu —i em sembla que té raó— que han volgut fer “el millor museu de cera del món”, però no és només això.

Quan entrin, el primer que trobaran és un audiovisual —aquí es nota la mà d’algú que en sap de televisió— que explica, en català, castellà i anglès i moltes imatges, què és Catalunya. I tot seguit, doncs, entres a la sala dedicada a Catalunya: Hi ha uns castellers, esclar, però la gràcia que tenen és el moviment que transmeten, aprofitant l’escenografia natural; en aquest cas, l’escalinata. Durant tota la visita me n’adono d’aquesta idea: la del moviment de les figures. Les que s’han fet noves tenen vida per l’actitud corporal. Les que queden d’abans són massa hieràtiques. En Toni m’ho diu: “Si estan massa hieràtiques no te les creus”.

El museu, no cal dir-ho, està renovant el planter de famosos. Pensin que, abans de la reobertura, l’últim papa que hi havia era Joan Pau II i la famosa més famosa, Sara Montiel. Ara, hi podem trobar la Greta Thumberg en un espai, per cert, on hi ha explicacions molt entenedores sobre el clima. Però seguim. A la sala de Catalunya ens hi podem trobar escriptors catalans (alguns dels quals, com mossèn Cinto, a partir de “retrats de l’època”) i, molt important, els seus escrits més famosos sobreimpressionats a la paret. Tothom que vagi al museu podrà llegir La vaca cega. Em sembla important.

Com els deia, no els ho explico tot, perquè es mereixen, com jo mateixa, tenir un ensurt a la sala dels assassins i poder jugar, com jo mateixa, amb els audiovisuals. Però sí que els puc dir, per exemple, que el que és divertit i modern del museu és la interactivitat. Et deixen tocar les figures i, per tant, et pots fer una foto agafada a la Merkel. O seure a la nau d’Star Wars, el Falcó Mil·lenari, al costat de Chebwacca. Pots entrar en un coet espacial, pots caminar entre efectes de llum, pots camuflar-te entre els personatges de La casa de papel, que són al soterrani de l’edifici, allà on hi havia les diverses caixes fortes dels clients. És fantàstic poder-les veure.

Potser alguns de vostès recorden, de l’antic museu, la sala on hi havia, en completa harmonia, els diversos dictadors. Arafat, Hitler, Franco… Ara, els han col·locat en un passadís que es diu “del bé i el mal”. A la zona del bé, per exemple, hi ha Teresa de Calcuta. A la del mal, ells. I és interessant que, de nou, a les parets hi ha sobreimpressionades frases que van dir (els uns i els altres). A la sala on hi havia els dictadors, ara hi ha els ídols de la música pop. Elton John, els Beatles, Bowie… A la sala del costat, hi ha els clàssics: Joaquin Rodrigo, Pau Casals… I el que diré ara sembla una obvietat, però una obvietat que, potser de tant òbvia, a ningú se li havia acudit abans. Com que el que veiem són músics, quan els veiem sentim la música que van fer.

A la sortida del museu tothom parla de l’ascensor i amb raó. Només l’ascensor, no els dic res més, val la visita al museu. Però, a mi el que més em va impressionar va ser la sala dels cuiners. En una cuina amb el ratolí de Ratatouille hi ha —de moment— els tres germans Roca. “Són” ells. M’explica en Toni que aquestes tres figures les han fet amb scànner (escanejant-los la cara) i, per tant, són —el verb ens va de perles— pastats als de veritat. Només diria, en honor a la veritat, que el Pitu Roca real està més prim. Vagin al museu de cera. Es divertiran.