Jo aniré a votar i espero que vostès també. Però no hi aniré a primera hora, com solia, per tal de “tenir-ho fet”. Si hi vaig a primera hora, com solia, és possible que m’enxampin per fer de presidenta de taula, perquè els que hi havien d’anar no hi han anat. Per por o per força major. Imaginem-nos que a vostè li toca i es lleva amb febre. No podria anar a treballar i fer de president és treballar. M’amagaré al darrere d’un arbre (el tronc del qual ruixaré amb gel hidroalcohòlic) i esperaré a que les meses estiguin constituïdes. Aquest cop no faré allò que faig sempre: sortir del col·legi, a poc a poc, i somriure-li al que fa enquestes “a peu d’urna” perquè me’n faci una. El meu propòsit, sempre, quan em fan una enquesta a peu d’urna és mentir, per tal d’ajudar a que el sondeig surti erroni.
A la meva tieta Pura li ha tocat. No passaré a veure-la per no propagar el virus, però m’agradaria. La dona no té una gran mobilitat, fet que combina amb unes ganes de presumir encomiables. La tieta Pura no es pot cordar les sabates, però va amb talons perquè “plana no hi sé anar”. Porta sempre un vestit arrapat (no té pantalons, excepte els de pijama) i per tal de mostrar al món el seu “tipet de vespa” (això dit pel tiet Eusebi, “Sebi”) es posa el giny anomenat “faixa tubular”. Va a la perruqueria cada setmana a fer-se un cardat.
Vull dir amb això que quan la meva tieta Pura s’hagi de posar l’epi, en aquell col·legi patiran. Ni es voldrà treure els talons, ni arremangar el vestit, ni molt menys destruir-se el crepat amb una gorra al cap. Si algú la toca amb la noble intenció d’ajudar-la, li clavarà un mastegot.
No dic res del moment en que la tieta Pura hagi de comptar vots amb guants. Mai de la vida, mai, ha sigut capaç d’obrir una bossa de súper amb guants. Mai. Ens esperen mesos tensos, fins que acabi.
