La mida no importa, carrer de Sants

[dropcap letter=”Q”]

ue el carrer de Sants és una de les arteries comercials més importants de Catalunya –i del món sencer– ningú en té cap mena de dubte. Els memoriosos recordaran que el traçat del carrer es remunta a l’antiga Via Augusta, aquella AP7 sense peatge que permetia als tarraconins pujar a estiuejar a Barcino. Malgrat els esforços romans, tot això seran camps fins a mitjans del segle XIX, quan s’hi instal·len algunes de les grans fàbriques de l’època, com els vapors dels Batlló i els Güell (abans de deslocalitzar-se a la colònia de Santa Coloma de Cervelló) o l’Espanya Industrial, la cotonera més gran del país.

En gran mesura, els milers d’obrers –o més ben dit, d’obreres– que feien anar la maquinària tèxtil també van instal·lar-se al barri, i això va dinamitzar comercialment el carrer de Sants –o de la Creu Coberta, la denominació varia segons el tram– propiciant els mercats de Sants i Hostafrancs, però també les omnipresents botigues de llegums cuits, el fast food de l’època, menjar fet per a treballadores amb poc temps. Com que feien falta braços a dojo, el barri acull les famílies valencianes i murcianes de la primera gran onada migratòria, i també s’hi inauguren alguns dels primers exemples de grans magatzems, com «El Barato» i els seus saldos –un outlet avant la lettre– a la cantonada del carrer Riera, territori de la infantesa de Núria Feliu (orgullosa geganta del barri). Deu anys més tard, el nano que es passejaria per aquests verals, en concret per Tenor Masini, és Quim Monzó, que si no recordo malament fa sortir els bars del barri a L’udol del griso al caire de les clavegueres, en aquell capítol en què, per sentir música, posen una moneda «a la vagina del jukebox».

El metro arriba al carrer de Sants el 1926, l’abril de 1969 hi circula l’últim tramvia –substituït pel bus del mateix número, el 56– i en algun moment indeterminat dels últims anys hi van arribar els turistes, que s’allotgen en airbnbs o en els nous hotels zen, mengen fruita pelada i només s’acosten al mercat per comprar samarretes del Barça. Com passa a totes les avingudes comercials d’Occident, a l’actualitat al carrer de Sants hi conviuen les botigues històriques, com el centenari estudi fotogràfic Daguerre, amb les noves franquícies clòniques –de forns de pa, pernileries o matalassos– que ho uniformitzen tot, fins al punt que a primer cop d’ull no saps si ets a Barcelona o a Dublín.

Mai he tingut clar on s’acaba, el carrer de Sants (per alguns arriba a Esplugues, per d’altres a Sant Just Desvern), però sí que sabem perfectament on comença: el quilòmetre zero és la ruïnosa plaça d’Espanya, amb l’inenarrable Hotel Plaza i el platet volador Richard Rogers aterrat damunt la plaça de toros. Però començar amb tants despropòsits és ideal pel carrer de Sants, i augura que la passejada només millorarà.

Del carrer de Sants, només en lamento la campanya de màrqueting que el presentava com el carrer comercial més llarg d’Europa. D’entrada podria fer patxoca, un eslògan així, però una cerca a Google te’l desmunta de seguida, i ens descobreix una competició continental aferrissada per veure qui la fa més grossa: els vienesos estan convençuts que aquest honor l’ostenta la seva Mariahilferstrasse, a Bordeus asseguren que és la Rue Sainte-Catherine, mentre que a Polònia defensen que el carrer amb més quilòmetres de botigueram és l’Ulica Piotrkowska de Łódź. I més al nord, la competició continua: a Copenhaguen estan convençuts que aquest orgull recau al carrer Strøget, mentre que els berlinesos sostenen, orgullosos, que l’eix comercial més llarg del continent és l’Avinguda Kurfürstendamm.