Que som un país sovint acomplexat és ben cert. La prova la tenim en com ens deixem fotre per una banda de vius italians amb el mediocre Prosecco. Un vi escumós que sense la base i el rigor del cava, ara hi hem d’afegir el Corpinnat i el Clàssic Penedès, ha rebentat una part del mercat d’exportació de l’escumós català. Pitjor producte a millor preu. Com és possible? Aquest és un dels misteris que ningú m’ha aclarit mai. Com diria el nostre entranyable José Mourinho: “Por qué?”.
Tampoc mai s’ha estudiat l’entusiasta fidelitat de molts catalans als vins de la DO Rioja. És cert que durant molts anys l’absència o el nombre reduït de vins catalans que hi podien competir de tu a tu afavoria aquest domini. Però d’uns anys ençà amb la DO Priorat al capdavant les coses es van anivellant. Així i tot paga la pena saber que pel que fa a consum intern només la suma de totes les DO catalanes guanya en quantitat l’apreciat vi basco-espanyol.
Un altre misteri, perquè després de tants milions de turistes entrant i sortint per les nostres carreteres, aeroports i ports no hem estat capaços de vendre’ls el nostre vi i el nostre cava amén de molts altres productes i vicis saludables. Per sort aquest problema comença a tenir solució, ja que des del 2007 l’Associació Vinícola Catalana, composta per unes quantes Denominacions d’Origen catalanes i associacions de sommeliers amb el suport del Govern ha creat els premis Cartaví. Uns premis als restaurants i restauradors catalans amb les millors cartes de vi de les Denominacions d’Origen del país.
Algú pot dir que és poca cosa, però captar l’atenció dels turistes que venen al nostre país i que gravin en el seu conscient i inconscient les marques i varietats dels nostres vins és la millor inversió per garantir una òptima exportació. Quantes vegades hem estat en comarques com el Baix Empordà o el Tarragonès i a la carta de molts restaurants els millors blancs eren de la DO Rueda? O ens han volgut colar un Albariño si us plau per força? Per no parlar de la poca-soltada que ens va agafar fa un temps amb el Beaujolais nouveau. La major part d’aquest vi jove que ens arribava aquí no era superior a un novell de l’Empordà.
És fonamental que la nostra gent conegui els productes del país, els de proximitat, el valor que hi ha afegit, la tècnica, l’origen, la història única que hi ha dins d’aquell recipient de vidre. I els millors prescriptors dels nostres productes són els restauradors, els seus cambrers, caps de sala i evidentment els sommeliers. Només així aprofitem el potencial de bona part del turisme que aterra a casa nostra. Un turisme, ara en hores baixes, però que sens dubte, com les orenetes, tornarà.
És fonamental que la nostra gent conegui els productes del país, els de proximitat, el valor que hi ha afegit, la tècnica, l’origen, la història única que hi ha dins d’aquell recipient de vidre
La iniciativa de reconèixer els restaurants catalans que fan un esforç per tenir la millor carta de vins representativa del país és més que lloable. És un exemple de com treballar per l’excel·lència i la promoció dels productes de proximitat. La fita anual congrega centenars de restaurants, però no és suficient. És tan bona la idea que necessita molt més ressò i convertir-se en una festa imprescindible. I el que val per al vi, val per a tots els productes del país, començant per un sector que està despertant a poc a poc com el formatger. És un pecat no aprofitar l’aparador al món que representa el turisme. Una venda ben feta a la carta del restaurant és més que mitja promoció comercial a l’exterior. El suec o l’alemanya que entra a la botiga de vins d’Estocolm o Magúncia reconeixerà al primer cop d’ull les DO catalanes. Sabrà de què li estan parlant. Identificarà les varietats. Feina feta no fa destorb.
Això és aplicable a tot el turisme? Algú s’imagina els nostrats anglesos de Newcastle vermells de pell com un gambot, amb calça curta i xancles asseguts en una terrassa de la Rambla de les flors de Barcelona degustant una copa de pansa blanca d’Alella? O una garnatxa blanca de la Terra Alta en lloc del cubell de sangria? Per què no? Quan ens omplim la boca de la necessitat de dignificar el model turístic no sabem exactament què comporta fer el canvi. I són canvis com aquest. Si des de l’Ajuntament de Barcelona, amb raó, volen canviar el model de les Rambles, tot plegat passa per petits canvis.
La suma de petits canvis acaba generant una revolució. És l’exemple que explica Malcom Gladwell de com l’ajuntament de Nova York va reduir espectacularment la violència al metro els anys noranta. Va començar per netejar tots els vidres i vagons de grafitis. És l’anomenada teoria del vidre trencat. Si un vagó o una estació de metro són nets i impol·luts els usuaris s’ho pensen dues vegades abans de llençar un paper a terra. D’aquí a la persecució i control de la delinqüència passant per què tothom pagui el seu bitllet.
La iniciativa de reconèixer els restaurants catalans que fan un esforç per tenir la millor carta de vins representativa del país és més que lloable
El dia que als restaurants de l’aeroport i les terrasses de les rambles de Barcelona, així com les de Salou o Blanes per posar un exemple, s’ofereixi i promocioni per part dels restauradors i el seu personal vi del país estarem més a prop d’un turisme de qualitat. Turisme, restauració i productes del país han d’anar de la mà. Hi guanyem tots. No hi ha cap dubte sobre això. Per això cal saludar, promocionar i fer més gran aquesta gran aposta que és el Cartaví, que va per la desena edició. Falten iniciatives com aquesta i sobren estudis i plans sectorials.
