“Ha estat un trajecte llarg en distància, però curt en el temps. Fluït. Sense interrupcions. I sense finestres, perquè és un trajecte veloç, i en un trajecte on no hi ha res a contemplar. Per comptes de finestres el vehicle disposa pantalles informatives i de publicitat. I també els hologrames d’una saxofonista amb barret de llana que ha interpretat en directe una peça de Coleman Hawkins i el d’un ballarí de dansa contemporània que l’ha acompanyat. Abans de baixar el Joan els ha fet una aportació econòmica a través d’una aplicació”.
La Barcelona utòpica és el resultat de les converses mantingudes amb 5 arquitectes municipals. Cadascuna de les converses ha girat entorn a una temàtica concreta, encara que el resultat, conseqüència d’una visió integral de la ciutat, incorpora idees transversals. La idea d’aquesta sèrie de 5 articles sobre una Barcelona utòpica neix per donar ales a aquests arquitectes que mantenen un contacte estret amb la ciutat, alguns des de fa molts anys i, a més a més, a diari. L’àmbit creatiu dels arquitectes municipals es veu sovint limitat per les partides pressupostàries, pels terminis d’execució, per polítiques del govern de torn… Llavors sense entrar en partidismes s’han aventurat a l’exercici de fer volar coloms sobre una Barcelona que mai existirà, però que ens la podem arribar a imaginar.
Els articles tenen un caire futurista. Tot i així no tots s’aboquen a la ciència ficció. Les lectures conviden a localitzacions i racons imaginats. A formes de la ciutat inventades. A projeccions d’una societat barcelonina allunyada de l’actual i, sobretot, a mirar de fer passar una bona estona al lector. A excepció del text en cursiva, que és una transcripció de part de la conversa o d’un procés de recerca, la resta és fruit de la imaginació.
*Arquitecte convidat: Joan Sansa Hurtado, arquitecte municipal de l’Ajuntament de Barcelona.
El Joan em diu de quedar a una cafeteria als peus del cementiri de Montjuïc, al final del coll d’ampolla de la Ronda Litoral entre el morrot i el mar. Barcelona no va tenir més remei que recuperar l’espai que havia cedit a la zona industrial i viària, afirma el Joan Sansa. Per venir fins aquí des de Badalona ho ha fet amb un vehicle articulat i autònom que recorda els antics tramvies, en concret el número 48, que comunicava la Rambla amb Can Tunis. I malgrat té l’abonament del transport integrat en regla, no ha hagut d’introduir ticket a cap torn ni escanejar cap tarja. El vehicle articulat ha arribat puntual. I el recorregut ha estat el que li havia indicat l’assistent virtual, a l’estil de Her, el film de Spike Jonze. No hi ha hagut sorpreses. Ha estat un trajecte llarg en distància, però curt en el temps. Fluït. Sense interrupcions. I sense finestres, perquè és un trajecte veloç, i en un trajecte veloç no hi ha res a contemplar a l’exterior. Per comptes de finestres el vehicle disposa de pantalles informatives i de publicitat. I també els hologrames d’una saxofonista amb barret de llana que ha interpretat en directe una peça de Coleman Hawkins i el d’un ballarí de dansa contemporània que l’ha acompanyat. Abans de baixar el Joan els ha fet una aportació econòmica a través d’una aplicació.
Camí a l’establiment, el Joan ha despatxat un parell de correus i ha demanat un cafè americà amb un polsim de canyella. Una vegada a les portes de l’establiment un androide l’ha acompanyat fins la taula que també havia escollit prèviament i hem compartit. S’asseu i conversem sobre els diferents focus d’evolució de la ciutat al llarg de la història. Des de l’Eixample que mai va ser, passant per l’emergència de l’habitatge durant el Franquisme, el paradigma de l’urbanisme coincidint amb les Olimpíades del 92 i, recentment, el col·lapse conseqüència de la massificació del turisme i la immedidata reestructuració d’un model de ciutat basat en la desaparició de les estructures rígides com és el cas de les antigues Ronda de Dalt i Ronda Litoral.
Aquest darrer projecte, el de les Rondes, va alçar controvèrsia. Pocs imaginaven que el cúmul de ferralla que abans anomenàvem cotxes acabarien substituïts per aquesta xarxa intel·ligent de vehicles interrelacionats, emancipats per la tecnologia intercomunicada, guiats per les coordenades d’una selva de sensors al llarg i ample de la ciutat que també conforma la ciutadania. I així vivim exempts de distraccions, d’accidents i d’avaries comuns, i per tant, sense els embussos habituals malgrat comptar amb un sol carril per als vehicles privats. La resta de carrils han estat reemplaçats per una àrea restringida a mitjans d’emergència com són la policia, les ambulàncies i els bombers, i també s’ha destinat espai de mobilitat rodada per a bicicletes, patins i altres, així com cintes de desplaçament constant per a vianants. Tot plegat en un entorn i atmosfera exuberant de natura oberta al mar. Una miscel·lània de vegetació mediterrània, tropical i l’agitació fantasma i puntual de fauna africana, talment com un zoo sense parets.
La recuperació i transformació de les Rondes va suposar un renaixement del litoral. El motor d’aquesta transformació va ser la necessitat de reubicar els centres educatius de la ciutat per tal d’oferir espai obert als alumnes, fugint dels patis interiors i places dures. I juntament amb els centres educatius, altres serveis complementaris com biblioteques, casals esportius, de meditació i espiritualitat, i de lleure.
El resultat d’aquesta Barcelona no és quelcom atzarós. És la suma d’un canvi de relació amb l’entorn. Ens vam adonar que havíem superat algunes línies vermelles. La pandèmia del 2019 va suposar un increment del teletreball i una reducció d’emissions notables, factors que van dur a una millora plausible dels indicadors mediambientals. I amb els anys hem vist que, o bé tornàvem a aquella manera de fer o la ciutat entrava en un punt de no retorn. La referència d’aquest canvi, per a Barcelona i altres ciutats europees, va ser Copenhagen. Segons un estudi de Deloitte al 2017 la capital danesa encapçalava, de manera destacada, els índex més baixos de diòxid de nitrogen —tot i que en aquell moment encara superava els topalls marcats per la UE—. En bona part perquè més del 45% de la seva població es desplaçava per anar a la feina, a la universitat o a l’escola amb bicicleta. I el 85% dels vehicles que circulaven per la ciutat eren elèctrics, híbrids o amb motor d’hidrogen, amb una xarxa de més de 500 punts d’abastiment. Pel que fa al transport públic, llavors comptava amb uns servei de metro sense conductor que permetia el funcionament les vint-i-quatre hores del dia els set dies de la setmana, així com un sistema de tiquet integrat des del centre de la ciutat fins a l’aeroport. D’aquesta manera només el 4% de la seva xarxa viària quedava sota els efectes dels embussos.
Acabada la conversa el Joan ha desfet el camí amb el vehicle articulat que recorda els tramvies i ha demanat, a l’assistent virutal, el concert d’Andrés Calamaro al Luna Park de Buenos Aires al 2005. Abans de pujar a casa ha passat per un punt de recollida de paqueteria, establiment que havia estat una sucursal bancària anys enrere. Ha introduït el codi corresponent. S’ha obert un armari, ha recollit el paquet i l’ha desembolicat mentre caminava. L’emboltori l’ha llençat a la paperera inclinada (inclinada per afavorir que els ciclistes hi facin cistella).
Jo també he agafat el vehicle articulat. Però per anar fins a Gràcia, on hi havia viscut. La primera impressió ha estat que no ha canviat gaire. Les places segueixen al seu lloc. També les terrasses. Per descomptat l’ofici de cambrer el fan els androides i el de viure les persones, ara que treballem menys i la renda bàsica universal és un dret. Les darreres paraules de la conversa amb el Joan encara ressonen: el canvi de la Barcelona tangible de les dues darreres dècades és exponencial si el contraposem a transformació al llarg de la història, però probablement la diferència encara és més notable en la Barcelona intangible: que haguem passat de mesurar les distàncies en unitats mètriques a consolidar-les en unitats de temps és una revolució. No m’ho diguis amb metres o quilòmetres, diga-m’ho amb temps: això no fa sinó demostrar que el temps ha acabat guanyant la partida al diner.
A la Plaça del Diamant la Mercè Rodoreda seu en un banc i narra un llibre que mai no va escriure en vida i que ja no cal llegir: —recordes quan deien que ens omplirien el cel de drons?— diu. I en acabat, la Rodoreda calla, mira el cel i es meravella que s’hi puguin veure tantes estrelles. Després l’holograma s’apaga i, passada una estona, hi torna des del principi.
