“Cada home resa en el seu propi idioma”. Aquesta frase resumeix, per ella mateixa, els concerts de Música Sacra que Duke Ellington va pensar, escriure i protagonitzar entre 1965 i 1973, empès per una necessitat de comunicar-se amb Déu a través d’un llenguatge que no era només jazz, ni només blues, ni gòspel a l’ús, sinó que era la suma de tot això amb l’empremta d’aquell geni que, amb 70 anys, ja una llegenda viva, continuava escrivint algunes de les més vibrants pàgines de la música del segle XX.
L’any 1969, en el marc del IV Festival Internacional de Jazz de Barcelona, va portar la gira del seu Second Sacred Concert a la Catedral de Santa Maria del Mar. Aquell 24 de novembre, amb la seva banda i amb la Coral de Sant Jordi, Ellington va deixar una petjada indeleble en diversos centenars de barcelonins que van tenir la sort d’assistir a aquell recital.
Maria dels Àngels Bonaventura Pons, llavors veïna del barri de la Ribera, ho recorda així: “Imagina’t, jo era una noia de 17 anys. Aquell va ser, de fet, el meu primer concert, perquè els meus pares no em deixaven sortir a la nit. Ens va portar, a mi i a una amiga, la mare d’ella. I va ser un autèntic xoc, una sensació d’estar endinsant-me en una altra música diferent, que no coneixia. Jo era de Beatles i Rolling Stones i Bee Gees, i allò sonava absolutament nou per a mi. I removia moltes coses!”.
Per a l’artista, aquell va ser el millor concert de la gira. “Les Swingle Sisters van participar en els concerts sacres que vam donar a París i a Barcelona. El concert en aquesta última ciutat —on Alice Babs també va ser-hi present— va ser totalment insuperable. L’Alice va haver de donar deu bis, i quan va arribar el moment de ballar amb les mans, el públic va fer amenaça d’aixecar-se i sortir a ballar al passadís amb Tony Watkins. El cor barceloní va ser el millor de tots, i el nostre concert sacre va brillar amb una nova i inoblidable altura”. Ho explica així a les pàgines de la seva imponent autobiografia, La música es mi amante, que Libros del Kultrum acaba de reeditar en una preciosa edició profusament il·lustrada i traduïda per un expert coneixedor del tema com és l’escriptor Antonio Padilla Esteban.
Una vetllada irrepetible
Si la nit anterior Ellington i els seus havien brindat un recital al Palau de la Música, on es percebia el cansament dels músics a causa de l’atapeïda agenda d’aquella gira, el de Santa Maria de la Mar va ser, mai més ben dit, un altre cantar. “Mig segle de pràctica musical ha desembocat en aquest mosaic de respecte, fe i alegria que, condicionant una viva espiritualitat, arrossegava a la participació activa de l’auditori en bloc: marcant el ritme, alçant els braços”, escrivia Daniel Carbonell en la seva crònica del concert per a La Vanguardia.
Però el crit que els assistents més recorden és quan l’orquestra, capitanejada per la veu de la soprano Alice Babs, va entonar el tema Freedom, repetint la paraula en diversos idiomes, inclòs el castellà. Llibertat, liberté, etcètera. “Allò era al·lucinant, perquè a més aquell espectacle estava tenint lloc en una església, l’últim lloc on, en aquells dies, ningú podia imaginar viure una experiència així. En ple franquisme, amb Ellington i els seus cridant freedom, llibertat! La meva amiga i jo vam sortir d’allà revolucionades”, rememora entre riures la Maria dels Àngels.
De tot això va quedar constància en forma d’una transmissió per a Televisió Espanyola, i del disc Second Sacred Concert que recull l’actuació a la basílica barcelonina i a les notes de contraportada, del qual Ellington recorda que “la música i el missatge del concert van aconseguir transcendir les barreres del llenguatge sense dificultat”. Una cosa lògica, si es pensa en un elenc que incloïa als saxofonistes Johnny Hodges, Russell Procope i Paul Gonsalves; els trompetistes Cootie Williams i Cat Anderson; el trombonista Benny Green o el bateria Sam Woodyard, entre molts altres. Pura dinamita sacra.
Llibertat d’existir
La idea dels Concerts Sacres de Duke Ellington va començar a prendre forma durant l’esclat del Moviment pels Drets Civils, a principis dels anys 60, quan una meitat dels Estats Units no sols no dialogava amb l’altra meitat, sinó que pràcticament l’odiava.
En les notes al programa del primer concert, que va tenir lloc a la Grace Cathedral de San Francisco al setembre de 1965, l’artista ho explicava d’aquesta manera: “Com pot algú esperar ser comprès, tret que presenti els seus pensaments amb total honestedat? Aquesta situació és injusta perquè exigeix massa del món. En efecte, ens diem a nosaltres mateixos: ‘No m’atreveixo a mostrar-te el que soc perquè no confio en tu, però, si us plau, estima’m de totes maneres, perquè ho necessito’. I, per descomptat, si no m’estimes incondicionalment, ets un gos brut, tal com sospitava, així que tenia raó des del principi’. Tot i això, cada cop que els fills de Déu han rebutjat la por darrere de l’honestedat —intentant comunicar-se a ells mateixos, compresos o no—, és quan han ocorregut els miracles”.
Aquesta llibertat d’existir amb total honestedat, dialogant amb allò elevat i, a través d’aquest, amb la resta de la humanitat, va ser una de les bases sobre les quals Duke Ellington va plantejar els seus reeixits concerts litúrgics. L’home que havia revolucionat el jazz, que havia definit i redefinit el concepte de big band, que havia escrit més de mil temes, entre els quals incomptables estàndards, resava així a Déu, a la gent, a la vida. Ho explica amb detall, juntament amb el gruix de la seva carrera, en aquest La música es mi amante que va veure la llum el 1973, un any abans de la seva mort.
Sigui com sigui, aquella nit del 24 de novembre de 1969, sota “l’arquitectura esvelta i sublim de Sant María de la Mar” —segons Daniel Carbonell—, aquell home genial va portar a l’apoteosi a una bona quantitat de barcelonins amb aquest gòspel seu, personal, intransferible… i definitivament alliberador.
