A finals del segle XX les teories sobre la postmodernitat van posar en circulació el terme “no llocs”. Eren espais abocats a la transitorietat, intercanviables els uns amb els altres. Aeroports, àrees de serveis de les autopistes, centres comercials, estacions de tren… El concepte va arribar a rodar tant que ara, que rebem la torna fosca de les il·lusions que amagava la postmodernitat, ja és difícil que qualsevol cosa no ens sembli un no lloc o que no tinguem la temptació de posar la negació davant d’un substantiu qualsevol. Potser perquè la transitorietat s’ha incrustat a bona part d’allò que trepitgem, talment pedra als ronyons. I malgrat tot, deambulant amunt i avall pel no lloc, li trobem una particularitat que, per tints grotescos que agafi a estones, no deixa tenir una punta d’encant.
Urquinaona és una no plaça, si és que és possible redundar una mica més en la idea del no lloc, inevitablement suada i espremuda. Sempre m’ha semblat una plaça molt barcelonina. Potser per la ressonància del nom. És una sonoritat única, que a les oïdes del no barceloní vibra de manera indefectible lligada al centre de la ciutat (el seu nom és el d’un bisbe, José María de Urquinaona y Bidot, que va arribar a Barcelona el 1877 i és celebrat per haver beneït la primera pedra de la Sagrada Família).
Una de les coses que més es fa a la plaça Urquinaona és esperar-se als semàfors, tant si camines, com si vas en cotxe, com si ets dins d’un autobús. Dir Urquinaona és dir esperar-se, cosa que encara té més gràcia perquè apropa la plaça a la vida d’un aeroport però també a l’expectativa de l’arribada d’algun canvi
Potser Urquinaona és una no plaça perquè agafa les funcions d’un cor amb múltiples ventricles que mai s’aturen: uns bomben cap a la ronda de Sant Pere i la Via Laietana, d’altres cap als carrers Pau Claris i Roger de Llúria. Ventricles que menen cap a la Dreta de l’Eixample (hi ha algun punt cardinal més barceloní que aquest?) o cap a la Ribera i Santa Caterina. Ventricles que avien cotxes, autobusos, metros, motos, bicis i passejants que s’esperen en la infinitat de semàfors que mai lliguen.
Una de les coses que més es fa a la plaça Urquinaona és esperar-se als semàfors, tant si camines, com si vas en cotxe, com si ets dins d’un autobús. Dir Urquinaona és dir esperar-se, cosa que encara té més gràcia perquè apropa la plaça a la vida d’un aeroport però també a l’expectativa de l’arribada d’algun canvi. A vegades s’espera amb l’esperança que aterri alguna mena de millora, un capgirament de la situació. A aquestes alçades devem ser tan hipermoderns i ultramoderns com es vulgui, però tot i així, mai es deixa d’esperar, encara que no se sàpiga ben bé el què, encara que el panell que marca quan arribarà el proper autobús estigui espatllat i el vermell del semàfor s’eternitzi de manera incomprensible.
Quan s’espera a la plaça Urquinaona, sobretot si es va a peu, es fàcil fixar-se en la seva lletjor, un aspecte no menor que contribueix a reafirmar-la en la seva modernitat líquida. Fa de mal estar-s’hi. A Urquinaona hi passen tantes coses amunt, avall i per sota, totes rabents, que fins i tot al vianant li agafen ganes de passar-hi de bòlit. Però ens aturem al semàfor, posem que és el que fa cantonada amb el teatre Borràs, un teatre fundat el 1931, el cartell exterior del qual té un aire d’abans, popular. Ens aturem al semàfor i seguim gratant l’esquena d’aquella plaça que ens revelarà alguns misteris. Si mirem a mà dreta, veurem un edifici amb la façana sinuosa, una balconada que sembla una cuirassa que s’acobla al xamfrà, l’edifici Fàbregas. Segons explica Xavier Theros, és el primer gratacels de Barcelona, començat a construir el 1936 i inaugurat en una etapa tan grisa com ho acabaria sent la plaça, el 1944.
Aquí, un quiosc (la pervivència del qual ja comença a ser notícia); allà, un aparcament de bicicletes. Aquí, la boca del metro. Allà, la del pàrquing. Aquí, uns coloms; allà, la Font del Noi dels Càntirs.
Des de la cantonada del teatre Borràs, si mirem tot recte, a la distància de diversos carrils de circulació i un grapat més de semàfors per romancejar, veiem aquella torre que en algun moment devia haver estat l’últim crit en arquitectura, però que ara, en tombar-hi els ulls, més aviat causa un crit d’esglai: és una ombra marró, un gratacel que sembla alçat per ridiculitzar l’harmonia dels edificis de l’Eixample, una mena de “Tente” inacabat, d’un perfil difícil de digerir. El seu estil és racionalista, la qual cosa no necessàriament és tranquil·litzadora. Es va acabar els anys 70, que a Barcelona és com dir que aquí s’acaba qualsevol debat sobre el paisatge urbà.
El pastitx arquitectònic multiforme que volta la plaça s’escampa com una taca d’oli a tots els seus elements. Plataners al costat de palmeres. Balcons de pis de l’Eixample sobre comerços de llums estridents. Herbams moixos per simular una mica de verd en contrast amb l’enquitranat fosc d’una clapa per a vianants. Aquí, un quiosc (la pervivència del qual ja comença a ser notícia); allà, un aparcament de bicicletes. Aquí, la boca del metro. Allà, la del pàrquing. Aquí, uns coloms; allà, la Font del Noi dels Càntirs. El noi de la font, arremangat com un Tom Sawyer, xuma d’un càntir i en té un altre trabucat a terra. L’escultura, obra de Josep Campeny i Santamaria, va ser posada en aquest punt el 1912. Llàstima que el noi del càntir no ens pugui explicar com era la plaça fa més de cent anys ni si s’ha acostumat al brogit incessant o al fet que ningú s’aturi a contemplar-lo. Llàstima que no ens pugui dir si li agradava més quan Urquinaona era un lloc o bé quan va passar a ser un no lloc. Almenys cap dels dos càntirs de la font s’ha trencat.
