La noia de la samarreta marinera

Dissabte em vaig fixar en una noia d’uns trenta anys pel simple fet que portava una samarreta marinera. Me la mirava d’un tros lluny, dissimuladament, i em preguntava si, aquell matí, quan havia obert l’armari per escollir la roba que es posaria, havia agafat aquella peça sense pensar-hi, per pur atzar, o ho havia fet amb intencionalitat, premeditadament. Podria molt ben ser que s’hagués posat aquella clàssica samarreta de ratlles blanques i blaves perquè feia tard i era la primera que havia trobat. Encara que potser l’havia escollit, després de provar-se’n mitja dotzena davant del mirall, perquè la feia sentir guapa. Posats a especular, podríem imaginar que el dia abans s’havia fet el clàssic tall garçon i sense saber ben bé perquè amb aquella samarreta marinera comprada per Internet molt bé de preu se sentia com una estrella de cine.

Com que no sabrem mai del cert per quina raó aquella desconeguda amb qui el cap de setmana passat vaig coincidir al CaixaForum Barcelona es va enfundar una marinière he decidit que ho va fer en homenatge a Jean Paul Gaultier. La samarreta marinera –com sap tothom qui conegui mínimament el món de la moda– és una de les peces més icòniques del dissenyador francès. Gaultier no només en porta habitualment sinó que ha convertit la samarreta de ratlles blanques i blaves en peça de passarel·la. És més, el flascó amb forma de tors masculí del seu primer perfum, Le Male, també du una samarreta marinera que connecta la fragància d’aquest enfant terrible granadet amb l’erotisme portuari d’uns mariners convertits en home-objecte.

Però, d’on li ve a Gaultier aquesta passió per la samarreta marinera? Doncs, principalment, de la descoberta de Querelle, el captivador mariner que interpreta Robert Davis a Querelle de Brest, pel·lícula  de 1982 dirigida per Rainer Werner Fassbinder. Un film que adapta la novel·la homònima publicada per Jean Genet el 1947 i il·lustrada amb dibuixos eròtics de mariners fets per Jean Cocteau per a l’ocasió. Un escàndol per l’època que va costar a Genet una condemna de 8 mesos de presó. 

Però, i Genet, com és que coneixia tan bé aquests ambients portuaris i tavernaris plens de mariners? Doncs, en bona part, gràcies als anys que va córrer pels carrers del Raval, el barri xino que aleshores també es coneixia com a Districte V. Fill d’una prostituta parisenca, Genet s’instal·la a Barcelona als anys trenta i en els baixos fons de la ciutat se sent com a peix a l’aigua: s’ajunta amb lladregots i es prostitueix al cabaret La Criolla. També coneix Madame Petit, un prostíbul més finolis del carrer Arc del Teatre i que, segons explica Paco Villar a Historia y leyenda del barrio chino, inspira d’un dels bordells que apareix a Querelle de Brest.

¿Qui li hauria dit a Jean Genet que el Querelle que va imaginar als tuguris del xino seria portat al cinema per Fassbinder i que després Gaultier el veuria a la gran pantalla i convertiria la senzilla samarreta marinera en una peça icònica i fetitxista?

Potser la noia que us deia a l’inici d’aquest article no n’era conscient del munt de referències literàries i cinematogràfiques que contenia la seva samarreta. De fet, potser ni tan sols sabia que amb aquell cabell curt i aquella marinière tenia una retirada a Jean Seberg a Al final de la escapada. No us sembla un viatge fascinant aquest anar estirant el fil de la cultura? 

La meravellosa exposició Cinema i Moda. Per Jean Paul Gaultier va precisament d’això. De les relacions i influències entre les indústries del cinema i de la moda, però també de com esdevenen un reflex del seu temps. Gaultier actua com a cocomissari i director artístic d’una mostra organitzada conjuntament amb La Cinémathèque Française que aplega un conjunt de peces formades per vestits, cartells, fotografies i fragments de pel·lícula de gran magnetisme per a tothom que sigui mínimament mitòman. Les sales del CaixaForum Barcelona et transporten a una passarel·la d’alta costura i a uns estudis de Hollywood. Creacions de Coco Chanel, Balenciaga, Pierre Cardin o Sybilla –per cert, què se n’ha fet de Sybilla?– i looks cinematogràfics que han passat a la història com els que es van enfundar Marlene Dietrich, Sharon Stone, Grace Jones, Catherine Deneuve o Victoria Abril i Antonio Banderas en algunes pel·lícules memorables. 

Si encara hi sou a temps –l’exposició tanca portes el 23 d’octubre– no dubteu a anar-hi!