— Qui sou, i què feu a Barcelona?
— Començant per la segona, Barcelona és el millor lloc on fer el que volem fer. I què volem fer? Volem ser capaços d’identificar tots els agents de la indústria musical a casa nostra, que aixequen al voltant de 900 milions d’euros que van molt més enllà dels músics: parlem d’escenaris, d’infraetructures tècniques, de sostenibilitat, de tecnologia, de seguretat, de control de les audiències, de gestió de drets… Volem descobrir aquesta indústria sencera, però després també fer que parlin entre ells, que hi hagi gent que hi inverteixi i que hi guanyin diners, impulsar aquells projectes que es facin des de Barcelona, i també projectar-los internacionalment.
— Però la inversió que es busca és estrangera?
— No: estrangera o nacional. Quan Eurecat (Centre Tecnològic de Catalunya) desenvolupa un sistema d’àudio multicanal, no el ven a una empresa catalana com Kelonik sinó a Dolby, que és americana: no és una crítica, és constatar que no hi ha una empresa catalana que compri aquesta patent. Doncs això, ho volem revertir.
— La recerca hi juga un paper important doncs?
— Hi ha vuit centres de recerca musical a Catalunya. Vuit! Volem que puguin aplicar aquesta recerca al país, per tal que la indústria d’aquí pugui treballar-hi. I això s’aconsegueix identificant els agents i posant-los en contacte.
— Però sou un hub? Un clúster?
— Som una fundació. Desenvolupem algunes funcions pròpies d’un clúster, és clar, però els clústers I els hubs funcionen de manera més sectorial o més vertical: nosaltres anem des dels artistes fins als qui investiguen amb intel·ligència artificial passant per escenografia, innovació, sostenibilitat…
— A banda de ser una fundació “especial interès públic”, és clar.
— Exacte, i això té uns avantatges fiscals de fins a un 90% de desgravació en les donacions que poguem rebre.
— Més anglicismes: un lobby, admets que ho sigueu?
— En el sentit positiu, sí.
— En el sentit positiu ho pregunto.
— Més que fer de grup de pressió, construïm ponts i unim forces. En aquest sentit, podem canviar moltes coses en l’àmbit legislatiu evidentment. Pensa que si alguna cosa som, és la primera entitat jurídica que intenta aplegar tot el sector. Ja hi ha moltes associacions, empreses, gremis, agents, però nosaltres aspirem a un concepte holístic que vagi des de les empreses de tecnologia fins a la gestió de drets de propietat intel·lectual.
— Això és perquè heu detectat mancances en el sector. Quines són?
— En primer lloc, la fragmentació: és un sector bastant atomitzat, amb molts projectes i majoritàriament de mida “no gran” per entendre’ns. En segon lloc, hi ha una concentració de grans grups en l’àmbit de la música en viu i això no facilita el desenvolupament d’una indústria alternativa o independent. I després, que no som una capital d’estat.
— Per què és important, això?
— Això fa que els centres de decisió de les grans empreses prefereixin instal·lar-se a Amsterdam, a Londres o a Madrid. Ara Barcelona sovint apareix per a aquestes grans empreses com una delegació madrilenya de la “zona Mediterráneo”. No ens pot succeir com ha succeït amb la Warner, o amb Universal Studios, que han preferit estar a prop dels ministeris.
— Però hi ha ciutats que se’n surten bé, sense ser capitals d’estat.
— Ens en sortiríem millor si com a mínim tinguéssim un sector ben articulat. Mira el sector farmacèutic, o el de biomedicina: ells saben fer de pol d’atracció unitari, i Barcelona destaca moltíssim en aquests sectors. Doncs hem de fer el mateix. Tenim un ecosistema riquíssim, molt divers, molt gran en quantitat i més articulat que el de Madrid: el que hem de fer és estar-ho més encara.
— Però som referents en alguna cosa?
— Barcelona és avui la capital europea, de facto, de la música en viu: estem parlant de 250 festivals de música anuals a Barcelona, i de 430 a tot Catalunya. Això no passa quasi enlloc. Sumant-hi els grans com el Primavera, el Sònar o el Cruïlla, que són enormement competitius.
— Per tant, la fundació arriba per compartir.
— “Si vas sol arribaràs més ràpidament, si vas acompanyat arribaràs més lluny”. Estem parlant de compartir coneixement i tecnologia, de saber abans que la competència sobre les noves innovacions, sobre gestió de residus, sobre noves maneres de desenvolupar projectes… Des de la fundació organitzem reptes concrets, com ara mateix el de sostenibilitat, i cridem startups que treballin en aquesta matèria. O fem programes d’incubació i d’acceleració d’empreses, sobre temàtiques relacionades amb l’energia per exemple. Tot això es pot aplicar a la música, i molt concretament als festivals. Ara mateix a Barcelona tenim les úniques dues càtedres de tot l’Estat espanyol sobre música i IA!
— Es diu molt que el directe ha matat l’estrella de l’enregistrament.
— Abans del fenomen del streaming, la música enregistrada suposava per a l’artista un benefici d’uns 2,5 euros de cada 10. Ara, a través del directe, en rep 7. I això afecta des de la música clàssica al pop i al hip-hop. A nivell mundial, ara la música en viu té un increment anual del 15%-20%.
— Vosaltres teniu relació amb el Cruïlla: el vostre president és Jordi Herreruela.
— Treballo amb ell, i amb en Genís Roca de la Fundació PuntCat, i amb en Josep Maria Martorell del Barcelona Supercomputing Center, i amb l’Enric Jové, de McCann. Vull dir que aspirem a treballar amb tothom, des de qualsevol àmbit, i el Sònar de fet també va començar a treballar amb nosaltres des de molt aviat.
— Una altra cosa que es diu: saturació de festivals a Catalunya.
— Prefereixo que hi siguin a què no hi siguin, francament. La música en viu aporta riquesa econòmica, llocs de treball, salut mental, cohesió social i territorial… Qui en vol menys, de tot això? Que me’l presentin.
— Massa mainstream?
— Tampoc. La majoria de festivals d’aquí han partit d’un concepte alternatiu, underground. No ho compro, nego la major. Sí que hi ha una concentració de fons, com he dit abans, però aquest risc és mundial: i precisament per això la nostra fundació intenta vetllar per l’ecosistema musical català.
— I quines startups van apareixent, dins del vostre àmbit?
— Nosaltres intentem ajudar des de diversos vessants, per exemple el jurídic quan parlem d’IA o de drets de propietat intel·lectual, però també en l’àmbit creatiu: els nostres programes d’acceleració de startups deriven en projectes que, encara que siguin fets aquí, estic segur que si s’haguessin fet a Silicon Valley els tindríem tots al mòbil.
— Com se singularitza Barcelona, en aquest sector, doncs?
— Barcelona és prou singular, però té el defecte que de vegades sembla que ens molesta que hi passin coses. I, certament, està força saturada de coses però tenim unes bones infraestructures, unes bones connexions, unes instal·lacions properes… Només és cert que al juny i al juliol potser es concentra massa tot.
— Per acabar: després del teu pas per l’ICEC, com vius el pas a l’altra banda de la taula?
— L’altra banda de la taula la conec des de molt abans del meu pas per l’ICEC, però estic molt content del que hi vam fer: vam passar d’un pressupost de 56 milions a un de 110, amb la pandèmia pel mig. Vam poder canviar les coses, i ho vam fer de la mà del sector. L’error és provar de fer les coses des del paternalisme, o des d’un fals heroisme individual. Vam adaptar les normes vigents a una situació tan crítica com la de la pandèmia. I he de destacar molt l’entrega del personal de la casa, que va ser absoluta, a banda de l’aposta clara per l’audiovisual i per l’impuls de la llengua catalana en la producció en gran. A mi alguns em deien l’”apreteu de la cultura”, perquè en efecte sense la complicitat del sector no fas res.
— “Ajuda’t a tu mateix”, que diria Beethoven.
— Jo més aviat diria “ajudeu-me a ajudar-vos”.
