Parlem molt sovint de la desconnexió de la política amb “la realitat” (tot i que aquesta expressió, com allò tan suat dels “problemes de la gent”, sempre acostumi a referir-se a dèries personals i a qüestions ben domèstiques), però ben poc de l’allunyament del periodisme del que és veritablement transcendent. Dijous passat, mentre els barcelonins es distreien amb la desigual lluita d’okupes contra nazis i vèiem com els avorridíssims alcaldables de la capital espremien la notícia per dur-la al seu terreny, coneixíem també que un grup d’investigadors nostrats acaba de fer un pas importantíssim a l’hora d’albirar una cura pel càncer de pàncrees. Aquesta fou una notícia que –per la seva oceànica transcendència al món dels fets i l’impacte radical en la vida de tutti quanti– hauria d’haver esdevingut la proclama del dia, però la majoria d’informatius del país la serviren d’entremès als esports.
Tornem-hi, doncs. Diu el titular que investigadors de l’Institut de Recerca Biomèdica (IRB) de Barcelona i del Sloan Kettering de Nova York han pogut detectar quines cèl·lules desencadenen el càncer de pàncrees (una malaltia amb un 90% d’idèntica alteració genètica), escatint així que el seu caràcter maligne té a veure amb una prodigiosa capacitat d’establir connexions amb el seu entorn. La responsable de la troballa (Direna Alonso-Curbelo) ha tingut la delicadesa de traduir-ho als profans, afirmant que mapejar aquestes cèl·lules, analitzar com i amb qui parlen, esdevindrà una eina clau per interceptar el seu missatge. Com la majoria de lectors d’aquest article, servidor tindria serioses dificultats per definir una cèl·lula sense el diccionari i per mapejar fins i tot el mateix pàncrees. Però entenc, això sí, que el descobriment en qüestió serà el primer pas per salvar vides.
Passem el dia ocupats en polèmiques de tres al quarto, fent cas a persones absurdes, i pendents de la darrera picabaralla a can Twitter. Però sortosament, mentre molts gastem l’existència fent el mec i alliçonant tot déu amb l’escuradents a la boca, hi ha gent com la doctora Alonso-Curbelo & team que té la bondat de xerrar poc i pencar per salvar-nos el cul (literalment). A mi em fa molt feliç que els nostres científics hagin endegat aquest camí d’esperança i que la seva tasca sigui possible, mercès a una institució òptima per fer un treball gegantí de laboratori i una anàlisi computacional de dades només a l’abast del primer món (de fet, em fa feliç qualsevol cosa que equipari en excel·lència les dues ciutats que més coses m’han ensenyat). I em dol que nosaltres, posseïdors del privilegi de l’altaveu mediàtic, només pensem en tot plegat quan anem escassos de notícies.
Potser ens caldria esmenar la nostra parsimònia i capgirar l’ordre dels telenotícies per silenciar les declaracions guionitzades d’un ministre o del futbolista que torna a dir que “no hi ha rival petit” per posar una mica d’atenció a uns professionals que són els millors investigadors del planeta i que, insisteixo, treballen perquè no se’ns podreixin els òrgans. A mi em carda una mica que tot déu sàpiga quin futbolista es retira del Barça aquesta setmana i que ni el tato, inclòs servidor, tingués ni la més reputa idea de la tasca d’aquests investigadors eminentíssims. La doctora Direna Alonso-Curbelo i el seu equip, i perdoneu la reiteració, són el millor del nostre país i ho demostren amb resultats ben palpables (però compensats, m’hi jugaria molts pèsols, amb una retribució i un impacte social molt menor a la dels seus col·legues ianquis). Doncs no pot ser; no hi ha res de més important que la seva pencada.
A mi em carda una mica que tot déu sàpiga quin futbolista es retira del Barça aquesta setmana i que ni el tato, inclòs servidor, tingués ni la més reputa idea de la tasca d’aquests investigadors eminentíssims
Si per mi fora, els doctors, biòlegs, informàtics i etcètera d’aquest equip haurien de protagonitzar la notícia del dia durant tota una setmana. A banda d’això, i com a mesura de penitència col·lectiva, la doctora Alonso-Curbelo i companyia haurien de tenir tots els restaurants pagats durant el proper lustre. I cobrar molts, però que molts diners, només faltaria! Mira que això dels metges sempre m’ha fet una mica de tírria, perquè a la meitat del camí de la vida això ja se m’està fotent molt llarg i encara més pesat. Però els triomfadors sempre haurien de protagonitzar la primera plana i, ho he de reconèixer, això de treballar per guarir la gent és propi d’ànimes generoses. Donem-los cada dia el privilegi de la notícia del dia.
