La Plaça Reial ha posat en marxa una iniciativa per revitalitzar aquest espai icònic de Barcelona. Es tracta d’un conjunt d’activitats lúdiques gratuïtes, des de música, tallers i esports organitzades per l’Associació d’Amics i Comerciants de la Plaça Reial. L’objectiu és atraure de nou als ciutadans a la plaça i reactivar-la des d’un punt de vista econòmic després de la parada de la pandèmia.
Aquest apèndix de la Rambla ha passat per diverses etapes al llarg de la història. Des de punt d’oci diguem que alternatiu, a mercat de la droga i etapes en què la inseguretat es va apoderar de l’espai a determinades hores del dia. En el meu cas, va ser escenari d’iniciació a l’edat adulta. Durant l’institut, a principis dels anys 80, cada divendres anàvem un grup d’amics a la Plaça Reial a prendre unes cerveses sense que a ningú li importés si érem majors d’edat.
La Plaça Reial ens va obrir a un món que trobàvem fascinant i que ens permetia després explicar batalletes als nostres companys de classe. Per aquell temps, era un ecosistema en què convivien camells, bohemis de tota mena, turistes preolímpics, gent underground —entre els quals destacaven els artistes Ocaña i Nazario— i tot un món de personatges que deambulaven per la Rambla i que avui en diríem frikies. Allà vam veure els primers transvestits. Era molt divertit i he de destacar que mai, en aquelles incursions, ens vam veure involucrats en cap incident.
L’associació va néixer el 1999 per promocionar la plaça des del punt de vista cultural, comercial i cívic. Perquè la Plaça Reial és tot això. Allà convivien les nits boges de marxa a les discoteques punk amb els matinals filatèlics. Aquest espai, a semblança de la Plaza Mayor de Madrid, però a menys escala, és fruit del procés de desamortització eclesiàstica de 1835. Allà s’erigia el convent caputxí de Santa Madrona. La plaça va ser obra de l’arquitecte Daniel Molina, a qui es deu bona part de la urbanització de la Barcelona antiga a mitjans del segle XIX. Va ser construïda el 1848, un any després de la inauguració del Gran Teatre de Liceu. De fet, la plaça va ser una espècie de complement del teatre líric burgès.
Una de les característiques més especials és que, encara que sembli rectangular, la plaça és en realitat trapezoidal i una de les poques porticades a Barcelona. Al centre, es troba la Font de les Tres Gràcies, obra de l’escultor francès Antoine Durenne. També trobem fanals d’Antoni Gaudí.
És potser el seu origen urbanístic, fruit de diverses aportacions, i la seva situació estratègica que han fet que la plaça s’hagi convertit en un punt de trobada de públic heterogeni. Aquesta és una de les seves gràcies i per això és encertada la iniciativa de l’Associació d’Amics i Comerciants, ja que combina activitats que generen atracció econòmica, cultural i cívica, els tres eixos en què sempre s’ha posicionat la plaça, encara que amb diverses intensitats i encerts al llarg de les últimes dècades.
La Plaça Reial mai morirà. Sempre serà un espai emblemàtic on han conviscut, conviuen i han de seguir convivint diverses sensibilitats que li atorguen personalitat a través de les seves diferents ofertes: gastronòmica, musical, de col·leccionista… En l’última Diada de Sant Jordi, va ser un dels nous espais de venda de llibres i un dels que més acollida va tenir entre el públic. Va ser un encert que es mereix continuïtat.
Plaça Reial forever.
