La reforma de la Llei de Mecenatge

Espanya va disposar de la primera llei amb incentius fiscals a la participació privada en activitats d’interès general el 1994. Vuit anys més tard s’aprovava la que esdevindria la Llei de Mecenatge espanyola, la 49/2002, que malgrat que naixia com una llei pionera en l’àmbit europeu, entraria en decadència de manera ràpida, fins al punt que en poc temps ja sorgirien diverses propostes de modificació.

D’altra banda, França aprovaria un any més tard la seva Llei Aillagon —llei de mecenatge que prenia el nom del ministre de Cultura d’aquell moment—, llei europea referent en la matèria des d’aleshores i que deixaria la llei espanyola molt enrere. En aquest context, va resultar fonamental la creació de la Mission du Mécénat, que establiria polítiques públiques de conscienciació, pedagogia i difusió en el coneixement del mecenatge, convencent la ciutadania del perquè tots n’hem de ser agents actius i els seus beneficis per a la societat en general. Aquesta iniciativa seria la que desenvoluparia una implicació i participació social envejable per als altres països de l’Euroregió.

Amb tot i això, cal destacar que quan al Sr. Aillagon se li va proposar ser ministre de Cultura, ell, savi com és, va tenir molt clar el que li convenia i va preguntar: “Qui és el ministre d’Hisenda?”. Sabia del cert que qui disposava de la clau per poder establir polítiques transformadores seria el seu homòleg en matèria de tributs. 

I això és el que no hem sabut coordinar mai a l’Estat espanyol. Els sectors cultural, social i de la recerca han tingut clar com són d’imprescindibles els recursos privats per impulsar amb èxit els seus projectes. Així mateix, és inqüestionable el seu paper per sustentar l’estat de benestar si tenim en compte que la despesa de les entitats no lucratives en activitats d’interès general arriba gairebé als 17.000 milions d’euros, però des del ministeri d’Hisenda o la conselleria d’Economia, sempre han estat reticents a aprovar qualsevol acció que comportaria un cost fiscal estimat de prop de 700 milions d’euros. No cal ser un gran matemàtic per comprendre que el rèdit dona a favor de la societat i del benestar de tots, en tant que les beneficiàries en són entitats i les accions que vetllen per la nostra qualitat de vida. Tanmateix, en temps de crisi com els que portem concatenant any rere any al nostre país, no és una decisió que cap ministre havia estat disposat a prendre, fins fa poc.

Algunes comunitats autònomes han sabut legislar en el tram de l’IRPF en què tenen competència, però encara en són poques, i no és el cas de Catalunya, on continuem lluitant perquè es corregeixi pel que fa al sector social i cultural, sobretot atès que som una de les comunitats autònomes més solidàries de l’Estat.

Han calgut vint-i-un anys, molta pressió de diversos sectors i molta feina de persones que han treballat de manera conjunta per fer possible que Sergi Miquel, diputat del Grup Plural, assolís una majoria suficient a l’hemicicle parlamentari a favor d’una reforma de la Llei de Mecenatge. Durant anys, cadascun dels partits polítics que ha ostentat el govern ha anunciat i vaticinat la “nova” llei i així hem anat esperant, al llarg de més de dues dècades, que la modificació esdevingués una realitat.

Finalment, el passat mes d’abril, no sense dificilíssimes negociacions internes, es va aconseguir vèncer un primer tram parlamentari amb l’aprovació al Congrés d’una reforma, que si bé no era la panacea, sí que donava un pas endavant important beneficiant el micromecenatge, la fidelització i reconeixia noves tipologies de donatius i modalitats d’explotació econòmiques, entre altres millores.

Quan vaig escriure aquest article només mancava l’aprovació del Senat i de la publicació del nou articulat al BOE per poder celebrar que l’Estat espanyol tindria, a partir del dia 1 de gener de 2024, una llei una mica més justa amb totes aquelles persones, empreses i entitats que participen, col·laboren i ajuden a fer del nostre país un lloc millor, i que la llei s’adaptava (una mica més) a les noves maneres de fer socioeconòmiques del segle XXI.

Teníem estudiats molts imprevistos que sabíem com salvar, però en cap cas ens havíem imaginat que ens esperava un demolidor gir de guió, la convocatòria d’eleccions generals, que comportava la dissolució de les Corts i a tres dies de ser aprovada, la pèrdua de tota la feina feta en matèria de mecenatge.

Hem caigut a la casella que t’envia al punt de sortida de nou. La feina feta intentarem que no es perdi i exigirem al partit que pugi al govern reconèixer el consens polític que s’havia aconseguit i que aquest contratemps esdevingui una oportunitat per aprovar una llei encara millor.

A hores d’ara ja no m’atreveixo a dir res més que no sigui que tornarem a lluitar per una Llei de Mecenatge digne. I mentrestant, des de la Fundació Catalunya Cultura, i en col·laboració amb la Càtedra de RSS de la Universitat de Girona, seguirem impulsant el Segell IMPULSA CULTURA que visibilitza i certifica la sensibilització d’aquelles empreses amb propòsit que busquen, a través de la cultura, deixar un llegat al seu territori i apostar per la seva gent i el seu país.