La traïció de les emocions en la recerca de l’embaràs

[dropcap letter=”S”]

i parlem en clau de reproducció, l’espècie humana és molt poc eficient. En la majoria de mamífers, el 90% de les trobades sexuals en període fèrtil aconsegueixen l’embaràs. En el cas dels humans, la probabilitat que passi no arriba ni al 30%. Com en la loteria, el temps i la insistència milloren les estadístiques. Segons xifres de la Societat Espanyola de Fertilitat (SEF), als 3 mesos, la probabilitat és del 57%; als 6 mesos, el 72% i l’any, del 85%. El segon any arriba a assolir el 93%. De mitjana, ens faran falta uns 108 coits per aconseguir-ho. I això, en parelles menors de 30 anys, sanes i amb activitat sexual durant la breu finestra de fertilitat de la dona. Com més gran sigui l’edat, menor serà el percentatge de probabilitats i més intents i temps seran necessaris. Tot això, sense tenir en compte que hi ha molts més factors -metges, físics i d’hàbits i entorn- que poden influir en el procés.

Quedar-se embarassada voluntàriament no és fàcil. Trigues tota la teva vida per assabentar-te’n. Molts anys invertint en sistemes anticonceptius i, quan decideixes tenir un fill, les probabilitats, ja en descens, et passen per damunt. Al principi, el sexe és abundant, caòtic, romàntic. Amb el pas dels mesos, es torna pràctic, mecànic, asèptic. Un ull està en el calendari i l’altre, en el termòmetre que mesura la teva temperatura basal o en la textura dels fluids que taquen les teves calces. Arriben els canvis d’hàbits precoços: menjar això, no beure allò altre, fer i deixar de fer coses “per si de cas”. Mentrestant, els embarassos t’avancen per la dreta i es propaguen al teu voltant com un constipat. Però la teva falta no arriba. Un altre mes, una altra regla. La teva sang comença a convertir-se en el teu propi fracàs.

UN ANTICONCEPTIU ANOMENAT ESTRÈS

Sorpresa. Desconcert, preocupació. Enuig. Tristesa. Ràbia, culpa. “Si el teu”, “si jo”, “si nosaltres”. Ansietat. El cercle viciós de la negativitat emocional comença a girar i tu et quedes atrapada en ell com un hàmster en zel. A més, la biologia es gira en contra teva: com més aclaparament, menors possibilitats de quedar-te embarassada. Un estudi de la Universitat d’Oxford de 2010 va demostrar que les dones amb els nivells més alts en saliva d’adrenalina i cortisol (dues hormones produïdes pel cos com a resposta a l’estrès) veien reduïda la seva fertilitat en un 12% respecte de les que en tenien nivells més baixos.

La solitària responsabilitat d’observar el teu propi cos (que de cop i volta, es revela com un complet desconegut per a tu) i la pressió de tractar de percebre uns senyals de fertilitat que mai abans havies detectat, incrementen l’angoixa, la solitud i la culpa. Com relaxar-se, dons? Sens dubte, compartir tot aquest pes -també el del monitoratge del teu cos- amb la teva parella pot ajudar a suportar-ho. La comunicació sincera i oberta i una especial cura de la intimitat seran requisits bàsics perquè les esquerdes emocionals que el procés va obrint no creixin massa.

ELS EMBARASSOS DE LES MEVES AMIGUES EM FAN RÀBIA”, UN TABÚ VERITABLE

Meritxell Sánchez, psicòloga especialista en psicologia perinatal -l’àmbit de la psicologia especialitzat en els conflictes emocionals vinculats a la maternitat / paternitat-, està acostumada a escoltar aquesta frase a la seva consulta. “És normal i freqüent que la dona que està buscant l’embaràs sense èxit senti que només li passa a ella i que les altres dones es queden embarassades amb rapidesa i facilitat”, comenta Sánchez. “També és habitual que això li produeixi un sentiment de ràbia que, de vegades, l’empeny a no voler citar-se amb embarassades”, explica la psicòloga, cofundadora de l’Asociación Española de Psicología (AEPP).

La ràbia pels embarassos aliens és un tabú descomunal. “Sóc una envejosa, un egoista, una mala persona”, repeteix el sentiment de culpa com un mantra. Solució: callar.”Com dir-ho? ¿Qui entendria una cosa així? “. I dissimular. Mentrestant, la ràbia perfecciona la seva trinxera gràcies al silenci i, des d’allà, apedrega l’autoestima fins a deixar-la K.O.

Però la realitat és que, com en qualsevol altre conflicte, negar-lo o ignorar-lo només empitjora les coses. Meritxell Sánchez aconsella fer tot el contrari. “La millor manera de combatre un pensament és acceptant-lo, sense jutjar, negar, evitar, minimitzar ni invalidar allò que sentim”. I després? Parlar, ajuda. Amb els amics, amb altres dones en la mateixa situació, amb especialistes. “En verbalitzar, prenem més consciència del que pensem i sentim, per la qual cosa és més fàcil que no ens faci patir tant. A més, quan el que ens passa es fa visible socialment i el dolor és assumit, sense ser silenciat ni negat, podem integrar millor aquesta experiència i començar a reparar el trauma “, assenyala la psicòloga.

PER AJUDAR, ÉS MILLOR ESCOLTAR QUE PARLAR

“Ja veuràs: quan deixis de pensar-hi, passarà”; “Va dona, no en facis un gra massa “; “I, el nadó per quan?” Són frases habituals que s’enlairen amb poca traça i bona intenció i aterren com trets de franctirador. El silenci fa mal, però l’ajuda, de vegades, també.

Ajudar l’entorn a prendre consciència del que estem vivint passa per especificar les nostres pròpies necessitats en veu alta i demanar l’ajuda que necessitem sense objecció. Alhora, és urgent que, com a societat, aprenguem a xerrar menys i a escoltar més. Ningú espera de nosaltres la solució als seus problemes, només cert acompanyament i empatia. Però, ¿com es fa això? Meritxell Sánchez fa aquesta proposta: “cal preguntar ¿com estàs? i ¿què necessites avui de mi?; escoltar de manera activa, sense oferir consells si no s’han demanat; validar i no jutjar el que l’altra persona sent i, sobretot, no dir res quan no sabem què dir. Una abraçada o un “ho sento” poden resultar la millor ajuda”.