La principal aspiració de qualsevol totalitari és que la població s’acabi cretinitzant i comprant-li el marc mental, per polaritzador i analfabet que sigui. Així s’ha esdevingut aquesta mateixa setmana, quan el consell de govern de la Universitat de Barcelona aprovava trencar la col·laboració amb les institucions acadèmiques i les empreses israelianes suposadament vinculades amb el conflicte, com es diu en un comunicat, “fins que les condicions a la zona de Gaza garanteixin una situació de pau absoluta i respecte als drets humans”. Aplaudeixo sonorament als acadèmics de l’alma mater barcelonina, puix que aquesta decisió satisfarà especialment un polític nefast com Binyamín Netanhyahu i els feixistes de Hamàs, ambdós interessats en treure rèdit d’un conflicte espantós que s’alimenta de transformar el discurs victimari en revenja militaritzada. Professors, hauríeu de tornar al cole.
No hi ha cap guerra que s’acabi bombardejant relacions acadèmiques i saltant-se classes per passar el matí d’acampada. Contràriament, el missatge més poderós contra els ionquis del conflicte és precisament la universitat; és un congrés on un jueu i un palestí puguin xerrar amistosament sobre les seves respectives literatures nacionals i un alumne català se’ls escolti mercès a un conveni de col·laboració amb, per exemple, la universitat de Tel-Aviv. No hi ha una sola pugna entre homes i dones que s’hagi resolt amb menys estudis, no hi ha cap universitat del món que hagi fomentat la pau a base de tallar lligams amb una institució (sigui israeliana o de Mart) amb qui comparteix la bella funció de desvetllar la gent perquè agafi més llibres que metralladores. Això que ha fet la Universitat de Barcelona és, contràriament al que podria semblar, un gest fatalment bel·licista.
Jo estic tremendíssimament a favor que s’aturi com més aviat millor la barbaritat que l’administració de Netanyahu està perpetrant a Gaza i també em plauria veure com el president jueu acaba pagant judicialment per les atrocitats que ha comès contra tantes víctimes innocents. També, faltaria més, maldo perquè Palestina pugui adreçar-se al món civilitzat com un estat en tota regla, a poder ser governat per gent molt més sensata, laica i tolerant que els desgraciats de Hamàs. I tot això no em reca d’admirar Israel per la seva cultura i per constituir una de les poques democràcies reals de l’Orient Mitjà, per molt que ara la comandi una coalició política amb qui no aniria ni a prendre cafè i que ja va intentar apropiar-se de l’estat amb una reforma judicial sortosament avortada. El govern d’Israel em repugna, però els israelians –si més no– poden fer-lo fora mitjançant urnes i vots.
Això que ha fet la Universitat de Barcelona és, contràriament al que podria semblar, un gest fatalment bel·licista
Justament per tot això que dic, vull que la universitat pública on vaig estudiar continuï mantenint tota la germandat possible amb la cultura humanística i acadèmica de cada bàndol, car només així podrem ajudar d’alguna manera a la pau. Menys boicots i més Kant, estimats professors. Resulta una autèntica vergonya que hi hagi 59 professors del Claustre de la UB que hagin votat favorablement a trencar relacions amb els seus col·legues israelians, tot i que encara és més vergonyós que en la votació on es va aprovar aquesta barbaritat hi haguessin 37 acadèmics que s’abstingueren. Aquesta és la posició més cínica, perquè estic segur que molts d’aquests professors volien votar-hi en contra i es van cagar a les calces en nom de la correcció política i per no fer enfadar a una minoria d’estudiants que s’ha manifestat pensant molt més en el seu ego que no pas en el futur dels palestins.
Les autoritats de la UB encara són a temps d’aturar una mesura que no té res a veure amb la cultura universitària i que només perjudica els seus alumnes, a qui –també ho haig de dir– planyo sincerament per tenir un claustre tan profundament illetrat. Guanya l’acampada, perd l’aula; això no acostuma a ser bona notícia, especialment pels bons estudiants, que veuran empetitit el seu univers. Pels campaners no em preocupo gaire, perquè molts d’ells –ho he vist per experiència pròpia– acabaran exercint de parlamentaris. Pagant tu i jo la nòmina, of course.
