[dropcap letter=”A”]
mig matí del 23 d’abril l’edifici del rectorat de la Universitat de Lleida deuria tenir més o menys el mateix aspecte que a mig matí del dia anterior, de la setmana anterior i dels mesos i anys anteriors. El que va ser el quarter general del règim cultural de la capital de ponent s’ha convertit en un paranimf de despatxos. La ciutat ha incrementat de forma notable els centres universitaris i, per descomptat, el número de matrícules tant d’alumnes d’aquí com de fora. Sembla que aquest fet hauria hagut de comportar un increment de l’activitat creativa – o com a mínim d’espontaneïtat – al voltant de les arts, el pensament i la crítica. Però no ha estat així. L’evolució ha estat en sentit contrari. Els centres de la UdL han esdevingut aules per a futurs professionals preocupats pel futur de la seva butxaca. Això no obstant, la de Lleida no és l’excepció.
La pretensió de les universitats catalanes es manifesta a les respectives pàgines web o pamflets informatius – subversius segons el meu parer –: Tria futur, tria UAB (UAB). Tria el teu camí (UB). Crea el teu futur (URV). Una oportunitat de futur (UdG). Un valor com a servei públic (UdL). Són missatges que també es reprodueixen en altres centres homòlegs d’Europa i de la resta del món: Be 1 of the best (University of Helsinki, Finlàndia). We think ahead and shape the future (Roskilde University, Dinamarca). Feel good about your future (BITS, Alemanya). Find your future inside (Abertay University, Escòcia). Your future, your choice (University of Florida, EEUU). Where your future begins (IQRA University, Pakistan). Master your future (University of Utrecht, Països Baixos). Choisissez votre avenir nous vous accompagnons (Université Nice Sophia Antipolis, França). Meet your future (Università Degli Studi de Padova, Itàlia). Guardando al futuro (Università Politecnica Delle Marche, Itàlia). Your future Plan (University of Gloucestershire, Anglaterra). Focus on your future (Durham University, Anglaterra). Transform your future (University of Sheffield, Anglaterra). Invest in your properly future (Investment Education Programe of Cambridge University, Anglaterra). Building your future (Oxford University, Anglaterra)… I un llarg etcètera.
Observo la universitat força amoïnada pel futur. Això a priori hauria de ser positiu si no fos perquè, en termes generals, aquest encaparrament busca el prestigi de la pròpia marca, dels docents i dels investigadors. Salvant l’excepció d’un baix percentatge, la universitat aporta, a la societat, a través dels titulats, un crèdit de coneixement que encara no ha demostrat ser útil. Les titulacions vinculades a l’art i les humanitats cada vegada tenen menys consideració. Les vinculades a la comunicació acaben sotmeses al control de les grans corporacions. I l’àmbit científic i tecnològic viu, en bona mesura, de fomentar el consum i els fàrmacs, i alimentar la conquesta de l’espai i la guerra.
El 20 d’abril l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya va publicar l’informe d’inserció laboral de les persones graduades amb màster dels cursos 2011-2012 i 2012-2013. Les principals conclusions són que el número de màsters ha passat d’1 per a cada 3 graduats a 1 per a cada 2. Cada any es titulen, només a Catalunya, 34.000 persones de grau, 15.000 de màster i 2.500 de doctorat. Un autèntic disbarat. L’informe també es vanta de que 9 de cada 10 titulats de màster estan treballant. I conclou que la titulació és, per tant, un element clau en la inserció laboral. En definitiva, es va a la universitat com es podria anar a una escola d’oficis, fet – el de formar-se en una escola d’oficis – que em sembla tan lloable com fer-ho a la universitat. Però potser, en comptes d’obsessionar-se per la inserció laboral, convindria que la universitat fos un estadi d’excel·lència per aquells que demostren el valor, la disposició i el talent per defensar un futur sostenible i conscient. Perquè el que no és lloable és que la societat estigui en mans d’un enginyer o un arquitecte pel simple fet de posseir un títol universitari suposadament superior al d’un pintor, escultor, poeta, músic, fotògraf, coreògraf, actor… per molt autodidactes que aquests darrers siguin. Em sembla terrible que la universitat s’hagi consagrat a afaiçonar treballadors com qui fa pedaços. I de fet, si el primer esglaó del nostre futur segueix en mans de la universitat tal i com l’entenem avui, em sembla que tenim un problema greu. La universitat actua com una empresa on les persones que s’hi matriculen són clients i treballadors a la vegada. Aquestes persones són la font de recursos, juntament als recursos públics i privats, que permet sostenir una estructura docent i administrativa excessiva. Al mateix temps, aquestes persones es veuen sotmeses a un rendiment tant extraordinari com infructuós per al benestar propi i col·lectiu. La universitat és part implicada en el corrent que subjuga els homes i les dones a l’estrès, les preocupacions, les tensions, la dependència del treball, el capital, l’ambició i el poder. Persones que busquen la realització a través de les propietats, les riqueses materials, els comptes bancaris, el prestigi i el grau de lideratge. Vet aquí el camí cap als conflictes interns i externs, el camí oposat a la felicitat.
