[dropcap letter=”S”]
auraha és un poble del Nepal dedicat al cultiu de l’arròs que acostuma a passar desapercebut als viatgers que busquen el misticisme de l’Himàlaia. Situat al Parc Nacional de Chitwan els homes i les dones coexisteixen amb elefants, rinoceronts i tigres. I a pesar de l’intent per circumscriure l’activitat lluny del territori feréstec, la nit, que de murs no n’entén, es presenta com una porta al paradís per al rinoceront ancià, el qual viu condemnat a cercar provisions fora del perímetre a l’haver perdut l’hegemonia a favor d’un exemplar més jove. Succeeix que, a la posta, el brutal i parsimoniós quadrúpede es capbussa al riu per refrescar-se i, més tard, una vegada la llum es fon del tot, emprèn camí fins als arrossars apartats del control del cabdill. El rinoceront llavors es passeja a pas lleuger sense témer cap conseqüència. De vegades fins i tot travessa el carrer principal davant la mirada atònita dels veïns. Només els pagesos l’esperen al voltant de les fogueres per tal de foragitar-lo i d’aquesta manera mirar de salvar la collita. Mentrestant, a un centenar de metres dels camps on el rinoceront arrasa al seu pas, les germanes Sabina i Ashmita (6 i 8 anys) dormen a l’habitació que comparteixen amb dues nenes més de l’orfenat. Els desastres naturals dels últims anys han empobrit i sostret el futur de centenars de nens i nenes al Nepal. Això ha fet que les llars d’acollida de menors hagin proliferat. Un percentatge elevadíssim d’aquests centres d’acollida no estan regulats per cap organisme. Estan tutelats per particulars que han vist, en la circumstància d’uns infants sense sostre, una oportunitat per augmentar els ingressos. La Sabina i l’Ashmita s’han llevat a les 6.30. Encara amb la mandra per pijama s’han dirigit al porxo on han acabat d’enllestir els deures de l’escola mentre la cuinera i una parella de voluntaris han preparat l’esmorzar; sempre el mateix plat: arròs, llenties estofades i tortells de farina. Després s’han vestit amb l’uniforme del col·legi i han marxat a classe. El camí a l’escola és amic. El sol acaricia els cultius. Les bicicletes fan via amunt i avall per indrets que fan venir ganes de quedar-s’hi. La gent gran passa l’estona sota el portal. Allà xerren i pràcticament no se’n mouran fins l’hora d’anar a dormir. La rebuda que els nens fan a la mestra cada matí els surt del cor i emociona. Dins l’aula van descalços i seuen sobre coixins al voltant de taules baixes que comparteixen entre quatre o cinc. La Sabina i l’Ashmita aprenen ràpid, participen i es mostren confiades en les seves habilitats. Són llestes i alegres. L’una vol ser mestra, l’altra metge. Estic convençut que arribarien a ser persones adultes amb una vocació desbocada. Hi posarien tota l’ànima i més. Però això no podrà ser. Quan la Sabina i l’Ashmita faran 18 anys no tindran l’opció de poder seguir estudiant i hauran de tornar amb la seva família. La família que no les ha pogut mantenir. Això vol dir que hauran de treballar de qualsevol cosa per aportar diners a casa i la humanitat haurem perdut dues consciències entregades a fer un món millor. La universitat no haurà estat a l’alçada al no haver estat capaç de generar una oportunitat per a les dues germanes.
En Johannes i la Jenni són una parella alemanya de vint-i-pocs. Tots dos han emprès un viatge pel món. Després de recórrer bona part d’Àsia han saltat a l’Amèrica del sud. La Jenni es va prendre un parèntesi dels seus estudis i en Johannes no estava disposat a acceptar qualsevol feina després de graduar-se en enginyeria. Vam conversar llargues estones entre sotrac i sotrac al bus que ens duia de Manali a Keylong (Índia). La Jenni és qui més bel·ligerant es va mostrar amb el model universitari i el model laboral. Sosté que tant un com l’altre estan orientats a inocular por i delimitar l’evolució natural de les persones. Una prova d’això, diu, és que bona part dels companys i companyes revelen sentir enveja al veure les publicacions i fotos del viatge a les xarxes socials, però en canvi no s’atreveixen a fer el pas. No s’atreveixen perquè, diuen, tenen por a perdre el que tenen. No és estrany, la por a perdre és una característica de la societat occidental. El consum decapita la seguretat en un mateix i obliga a dependre i a generar expectatives per tal de mantenir el tresor material i ampliar-lo, i d’aquí se’n deriva la frustració i l’esgotament físic i mental.
La Connie i la Polly, angleses, tenen 24 anys i s’han llicenciat en dret. L’Adrian, un francès de 29 anys, és fuster. L’Alex, també de 29 i austríac, és llicenciat en enginyeria. Ens vam conèixer al pas fronterer entre Cambodja i Laos mentre esperàvem un vehicle que ens acostés fins a Paksé. Els vaig preguntar què els havia motivat a emprendre el viatge i de les diferents respostes en vaig extreure 3 punts en comú: no volen una vida marcada per la competició, busquen una alternativa a la rutina i no pensen rendir-se a l’estrès. I és precisament l’estrès el que va acabar amb 8 universitaris que van optar pel suïcidi en tan sols un any i mig, a Bristol, Anglaterra. Malgrat la direcció parli de problemes de salut mental a seques i s’hagi optat per invertir 1 milió de lliures en la prevenció de nous casos, Bristol no és un cas isolat. Segons l’article de Quim Aranda (diari Ara, 30 de març de 2018), en només 10 anys els casos de suïcidi entre els estudiants d’universitats angleses s’ha multiplicat per 5 – l’últim registre parla de 144 casos l’any 2016 –. Curiosament en el mateix període les malalties mentals, l’angoixa i l’estrès s’han multiplicat per cinc, i una de les principals seqüeles és la renúncia i l’abandó dels estudis – entre 2010 i 2016 hi ha hagut un increment del 210% fins arribar als 1.180 estudiants –¿Quina n’és la causa? ¿No és la universitat la que promet un futur ple de felicitat? S’apunta que la causa és una combinació de factors: pressió social, econòmica i el consum de fàrmacs per tal de millorar els resultats acadèmics.
Tot i tenir en compte que aquests casos exposats – puntuals però extensibles a tots els països – no són suficients per extreure’n conclusions, em sembla que, com a mínim, és possible posar en dubte el paper de la universitat en la societat. Dit d’una altra manera: crec que la universitat ha oblidat la seva condició humanista. I malauradament serem febles mentrestant la universitat continuï aliada a la dinàmica dels mercats en comptes de posicionar-se com a contrapès. I seguirem sent febles mentrestant segueixi postulant-se com a guia per al creixement professional en comptes de fer-ho com a guia per al creixement personal. Davant els reptes d’avui m’agradaria que la universitat tornés a ser un òrgan d’inspiració tal com ahir ho va ser per a processos de transformació arreu del món. Però això, avui i sempre, exigeix molt més que una simple equació.
