L’allargada ombra del meu gos

[dropcap letter=”T'”]

has fixar mai en quant mesura l’ombra que projecta el teu gos? La del meu fa aproximadament uns 10.000 quilòmetres de longitud, cosa gens sorprenent tenint en compte que l’alçada del meu gos, des de terra fins al llom, és de 25 centímetres (d’acord sí, reconec que és de “potetes curtes”). I el teu… quant mesura l’ombra del teu gos? Per mesurar-lo has de sumar diversos paràmetres: el seu nivell d’amor, el seu nivell de lleialtat, la seva fidelitat i la seva paciència, i el seu nivell d’adaptació als teus costums quotidians com a humà.

De fet, és indiferent l’alçada física que tingui el cànid ja que, com pots veure, el que projecta en realitat són altres aspectes immaterials. Jo he vist projeccions que arriben fins a l’infinit, com per exemple l’ombra que projectava la Nus, una Kerry Blue Terrier preciosa i lleial, o la de l’amorosa i ansiosa Trufa, de color canyella i mirada àmbar, o la que projecta en Blue, un enorme cadell de Pastor Alemany a qui se li surt el cor per la boca; per no parlar de la Blaqui, una Bòxer que va néixer amb problemes urinaris gràcies (per desgràcia) al maleït mercat negre de gossos, i a qui una persona a la que admiro, juntament amb la inestimable ajuda de la seva família, van aconseguir rescatar. Parlar de Mel, una mestissa “grandota” de color mel i ulls a joc que vivia en una protectora (beneïdes protectores), és parlar d’una nova oportunitat plena d’amor per a ella i per a la seva família adoptiva. I no m’oblido de l’extraordinària parella que fan l’Edi (un bonàs gos tigrat, que si s’aixeca sobre les potes del carrera em sobrepassa en estatura) amb en Rocki Balboa, un Bichon Maltès Toi que amb prou feines arriba al quilo i mig de pes. Alguns com en Dogui, un Marilin de 13 anys, segueixen acompanyant amb infinita paciència les aventures de la seva família (l’última ha estat la de compartir jardí amb una conilleta tricolor anomenada Iris).

En les nostres mascotes actuals j queda poc del seu avantpassat, el llop (30.000 anys enrere). Milers d’anys de “companyia” i de manipulació són molts fins a aconseguir fer-ne els millors i més fidels companys, sempre atents a la nostra mirada.

Milers de noms omplen el nostre dia a dia amb les seves històries, Lila, Turco, Bob, Owen, Bugui, Paolo, Lolita, Pepe, Ulises, Dinga, Snow… i deixen una empremta inesborrable en els nostres cors quan ens deixen. Diuen que el món està dominat per tots aquells que no saben gestionar les seves emocions i que, és per això que necessiten sentir-se poderosos. Sapiguem gestionar-nos o no, el que la majoria de nosaltres necessitem és connectar-nos amb la puresa de sentiments que emanen aquests éssers peluts que, avui dia, tenen molt de manipulació genètica, responent al gust dels nostres, segurament absurds, capritxos històrics (els volem més rodonets o més alts o més llargs o més petits o més forts o més peluts…).

En les nostres mascotes ja queda poc del seu avantpassat, el llop (30.000 anys enrere). Milers d’anys de “companyia” i de manipulació són molts fins a aconseguir fer-ne els millors i més fidels companys, sempre atents a la nostra mirada. Servicials fins a la medul·la, a canvi de premis i amb un exhaustiu entrenament, professionals dedicats a entrenar-los han aconseguit que molts es converteixin en els ulls de persones cegues, o en magnífics rastrejadors, o en els millors rescatadors de víctimes d’accidents. Gossos famosos reals i de ficció formen part de la nostra història: Ullal Blanc (el llop de Jack London), Laica (la gosseta més famosa a qui a algú no se li va acudir res millor que enviar a l’espai), Lindo Pulgoso (de Dulce Abuelita, de Hanna-Barbera), Patán (de Pierre Nodoyuna), Zero (el gos fantasma de Tim Burton), Troylo (d’Antonio Gala), Snoopy (el Beagle de Charlie Brown), Milú (el Fox Terrier de Tintín)… Avui dia apareixen a diari milers de fotos de gossos que omplen les xarxes socials. Alguns, com en Jimmy (un Bull Terrier blanc), de Rafael Mantesso, han aconseguido donar curs a la creativitat artística dels seus amos.

Per a qui no conegui l’artista Sally Muir, recomano el seu llibre Un perro cada día, Editorial Gustavo Gili, S.L., 1ª ed. (2018), al que ella mateixa presenta amb aquesta frase: “Aquest llibre està dedicat als meus humans, per demostra-los que no prefereixo els gossos” i en el que recrea pictòricament el caràcter d’un munt de gossos als que ha conegut al llarg de la seva vida.

I és que les dades canten, o borden en aquest cas: en el món hi ha més de 400 milions de gossos. El 2017 a Barcelona hi havia identificat un gos per cada deu ciutadans. Més de 350 races diferents. Les primeres restes fòssils de gossos enterrats amb humans daten de 14.000 anys enrere. Unes xifres que reiteren la significativa importància que tenen aquests éssers per a nosaltres, els humans. Ens fascinen amb el seu olfacte, capaços de distingir les olors per separat (per això són capaços de cruspir-se el tros de paté amb el que es camufla la pastilleta desparasitària de torn i, per descomptat, escopir-la), amb la seva capacitat de vigilància gràcies a l’agudesa auditiva (20 músculs que utilitzen per moure les seves orelles) i amb la seva capacitat de sentir molts més sons que nosaltres. Les últimes investigacions han aconseguit desxifrar el significat del moviment de la cua com llenguatge del seu comportament.

Capaços també, juntament amb els nadons, d’arrencar-nos somriures amb les seves monades. I és que, a qui no li ve bé una mica de calor, d’afecte i d’amistat incondicional? Potser molts ens preguntem si nosaltres algun dia serem capaços de projectar la nostra ombra més enllà de l’ombra que projecten els nostres gossos!

Marramiau! (aquest serà per al pròxim capítol)… vull dir: Guau!