“Sóc una persona enamorada de la cultura popular. Podria haver estat un pèssim dibuixant de còmics, dissenyador, fotògraf, escriptor o cineasta, però un tiet amant del rock em va arrossegar involuntàriament cap a la música. Vaig començar a escriure cançons i avui dia segueixo en això, és el que més m’agrada i, tot i que no sé si sóc bo, no tinc pla B”. Llarg com un dia sense pa i parapetant un somriure darrere del seu característic bigoti, el músic i compositor Lalo López està recolzat a la barra del Bar i demana “un got de llet freda, com l’Archie Goodwin, ajudant del detectiu Nero Wolfe a les novel·les de Rex Stout. Llegint-lo em vaig enorgullir de ser abstemi!”. I, de pas, treu l’FM “que em resulta un suplici menys honroses excepcions, millor posa’m alguna sessió de mixcloud de qualsevol estil de música afroamericana, no m’importa l’època”.
Amb la majoria d’edat, el Lalo va descobrir el funk “i allò va canviar la meva vida”. El pas següent va ser crear Fundación Tony Manero amb un altre parroquià il·lustre, Miguelito Superstar. “Vaig tenir la immensa sort que aquell primer projecte funcionés i donés molt de si, la qual cosa em va permetre dedicar-me plenament a la música i tractar de muntar amb els meus amics la nostra petita Motown. Així van néixer projectes paral·lels com ara Chocadelia Internacional, Los Fulanos o Cardova”.
— Efectivament, allò va ser una autèntica bomba de bandes i projectes.
— “Sí, però després del boom s’havia de gestionar la davallada, la qual cosa, la veritat, ens va suposar un treball, personal i com a banda, intens. Ens vam diversificar: vam produir a altres grups, vam fer col·laboracions més o menys duradores amb altres creadors, tocar i fer gires amb altra gent, i no hem deixat de treure material original, cada cop més per intentar reflectir en la nostra música qui som en la vida real”, replica el Lalo, que es pren uns segons de silenci abans de reprendre la paraula per rematar: “És apassionant”.
Dedica’t a una altra cosa, Lalo
Als creadors a vegades els passa que els esperons venen més per les negatives que per sentir-se encoratjats a emprendre la seva activitat. “Un moment clau va ser quan vaig ensenyar la meva primera maqueta amb temes propis a algú molt important per a mi, i em va dir que no em dediqués a la música. Que allò era massa dur i no em veia preparat mentalment. No li vaig fer cas! Però sempre he tingut aquesta opinió molt present, i m’ha fet ser conscient de com de privilegiat he estat, de no fer moltes ximpleries i ser estalviador. I de no parar mai de treballar. Pot ser que no funcioni, però només el fet de continuar treballant fa que valgui la pena”, afegeix. El Lalo xarrupa una mica de la seva beguda i fa l’ullet abans de reblar: “No sé si m’explico”.
Content “de continuar vivint… bé, sobrevivint de la música, sense fer grans concessions”, el parroquià es mostra orgullós de tota la felicitat repartida al capdavant dels seus projectes musicals, “la qual cosa està molt bé, perquè la nostra intenció era escampar la joie de vivre associada a la música disco, aquesta comunió al voltant del ball que nosaltres sentíem amb el funk o el boogie. I crec que ho vam aconseguir. Amb la quantitat de foscor que hi ha en el món, això em sembla una cosa destacable”.
A més de la gira de comiat de Fundación Tony Manero, prevista per a aquest 2022, el Lalo té a punt un nou àlbum. “Un disc de blues i spoken word, Lalo Malo, que sortirà el febrer. També estic articulant un altre projecte de funk contemporani, la Lalo López Limited Orchestra, amb què continuar donant sortida a la meva passió pels ritmes ballables des d’una òptica més personal”. Al marge, el parroquià segueix al capdavant de Tobacco Road, “un programa sobre el passat i present de les músiques afroamericanes a Ràdio Gràcia cada setmana”.
Una Barcelona sense sortida
“De petit, la meva mare em va ensenyar a estimar aquesta ciutat i mai ha deixat de sorprendre’m amb les seves diferents cares. Me l’he caminada des de la zona alta fins a Ciutat Meridiana, passant pel Chino o Horta, he bussejat en el seu passat popular, en la seva arquitectura, en l’underground barceloní… No puc escapar d’aquesta ciutat!”, assevera el músic.
Mira enrere per construir, amb la memòria, un retall de reconcentrada puresa barcelonina: “La casa de la meva àvia Ofelia al carrer Parlament seria l’epicentre de moments apassionants de la història de la ciutat: una casa de 30 metres quadrats amb una família d’emigrants de Múrcia, de nou persones, arribada a finals dels anys 20, amb l’oncle Manolo del PSUC i l’oncle Pepe de la CNT, i fugint a França després de la guerra i fent-se contrabandista, la trobada en la postguerra entre els meus dos avis famolencs assaltant una sitja de gra, els meus pares muntant manifestacions antifranquistes, el meu oncle Lope rascant la guitarra al Raval a ritme de rock urbà, diumenges de paella, i el petit, enviat a buscar orxata a la Sirvent…”.
El músic acaba el seu got de llet abans de reprendre el fil de la conversa per lamentar taxativament aspectes de Barcelona com “l’especulació imparable de l’habitatge i l’expulsió de la gent dels barris. I el turisme depredador. I les botigues de souvenirs i fundes de mòbils. I la desaparició de la Barcelona xarnega, com s’ensorra el passat recent i es construeix un present asèptic sota l’estàndard europeu modern. Sembla que hàgim de ser els més moderns en tot i això produeix anomalies com uns Encants Vells on l’esperit no es correspon amb l’estructura que l’alberga. Per què no pot ser un lloc normal tirant a tronat com Les Puces de París? No podem ser una ciutat amb múltiples capes i estrats i fer-los conviure entre ells? No podem conciliar passat i modernitat?”.
— Aquí es pot sumar la pregunta de si voldràs menjar alguna cosa, que aquí hi ha de tot i molt bo.
Lalo López dirigeix, llavors, una mirada luxuriosa cap a la rebosteria, abans de proferir:
— Dolç! Sóc el que els aragonesos diuen morrudo. I soc bastant cursi, així que la dolçor està feta per a mi.
