L’ànima de l’Eixample

Si Ildefons Cerdà ressuscités d’entre els morts i volgués trobar el racó ideal per admirar de nou el barri que va parir, acabaria vivint a l’Hotel Alma. D’ençà de la seva obertura, a finals del 2010, la família Ausejo ha convertit l’establiment del carrer Mallorca 271, tocant al Passeig de Gràcia, en un dels oasis de l’Eixample, encarnació perfecta de l’ordre i la gosadia que inspirà el seu il·lustre creador. Elena Hachuel i Yoel Karaso, ànimes d’Habitan Architects, són els artífex d’un disseny que s’inspira en la tranquil·litat de la quadrícula i que fa de cada racó una petita llar on refugiar-se. Nori Furlan i Paco Llonch li han regalat una pell de caoba, ferro industrial i un ús genial del cuir que regala a les parets de l’hotel el poder seductor i atraient d’una pantera afartada de nyus. Com l’Eixample, l’Alma no és un indret; és una idea que basa la seva màgia en la virtut d’encarnar la vida en pau.

D’ençà de la seva obertura, a finals del 2010, la família Ausejo ha convertit l’establiment del carrer Mallorca 271, tocant al Passeig de Gràcia, en un dels oasis de l’Eixample, encarnació perfecta de l’ordre i la gosadia que inspirà el seu il·lustre creador

A banda d’acollir estrangers de tot el món, cal lloar l’Alma perquè ha volgut ser imatge d’una Barcelona modèlica, buc insígnia del seu centre urbanístic, segona casa dels eixamplencs assedegats de silenci. Això és el primer que sobta quan hom hi posa peu i s’aboca a la quietud pràcticament sepulcral del jardí interior que l’Albert Santamaria cuida com si la fullaraca que s’hi barreja fos la seva mateixa descendència. L’oasi és un petit homenatge al mediterrani i els quatre plataners que el coronen imposen planta i salvatgia grega a la timidesa de les alzines i els bedolls navarresos que recorden l’origen pamplonica dels amos. A l’Alma s’hi pot anar a dinar amb un amic per reconciliar-s’hi o a tenir una nit d’amor furtiva, però sobretot és ideal per fer un cafè llegint tranquil en un interior d’illa que és un petit miracle d’aquest nostre Eixample tan llastrat pel soroll i la brutor del trànsit.

Havia dinat manta vegada al seu magnífic restaurant, però ahir feia nit de pluja i vaig decidir viatjar a dos-cents cinquanta metres de casa per dormir a l’Alma i inventar-me el privilegi de tenir una segona llar. Hi ha l’error de creure que el luxe és el barroc del crit i la histèria de l’atenció desmesurada; a l’interior de la room de l’Alma la perfecció no rau en l’opulència ni la fastuositat, sinó en el clic perfecte de les coses que tenen la benignitat de funcionar perquè el primer cafè del dia sigui a pocs metres del llit i que la roba de bany llisqui més suau que les ferides carnoses de Santa Eulàlia. Si hi pernocteu, de seguida us sobtarà la comoditat insultant dels matalassos oceànics ideats a l’atelier de Carlos Yoar, una marea blanca on l’insomni s’ofegarà entre onades de coixins. Quan hi nedàvem amb la meva companya d’àgora, no sabíem ben bé si entrar-nos o abandonar-ho tot a la son.

Joaquín Ausejo ha anat transformant el seu hotel en una màquina perfecta d’elegància tranquil·la i el seu fill, Joaquín Ausejo Asiáin, hi ha sumat la coordinació empresarial d’un equip que es troba a punt d’aconseguir la suma perfecta de singularitats que configura una òpera total. A l’hotel hi ha solistes d’ànima freda que moririen abans de desafinar una sola nota; dematí podeu esmorzar-hi no només per cruspir-vos el seu magnífic biquini trufat, sinó sobretot per admirar el gest matemàtic de la Viera, una de les millors cambreres de Barcelona. Més tard, al restaurant, ple a vessar de fa mesos, hi veureu la bona feina de l’Eduard, que ha entès l’ètica cruyffista segons la qual córrer és de covards perquè un metre ha de ser sempre al centre del seu restaurant, amb els ulls clavats a les taules com si fossin bales d’artilleria, avançant-se als desitjos talment com un mag.

La singularitat de l’Alma no seria la mateixa sense el seu pal major, el xef francès Gio Esteve. He vist cuinar en Gio de fa més d’un lustre i he pogut admirar com ha passat de signar una carta correcta, amb clàssics com ara l’arròs de colomí d’Araiz, radicchio i faves o els pèsols de llàgrima de Llavaneres, a transmutar-se en un xef que ha entès que la seva primera obligació matinal (gràcies, mestre Carles Gaig) és volar a mercat i emocionar-se amb el que trobi a les millors parades. És així com en Gio viatja dematí al Ninot, amb la salivera d’un bebè que albira el pit maternal, i torna al carrer Mallorca carregat de xipirons i turbots tot joliu, com si fos el germà bessó de Neptú. Actualment la cuina de l’Alma brilla per la seva fantasia ordenada, i els comensals que inunden el saló contigu al jardí han après que la millor forma de gaudir és desprendre’s del temps escurant les cavernes d’una escórpora.

El restaurant i el seu èxit entre la parròquia de l’Eixample ha permès que l’hotel obri d’ençà d’aquesta primavera, i cal felicitar els Ausejo perquè han demostrat que l’ètica del triomf només té una contrasenya; mentre tothom es queixa i renega, tu has de treballar i resistir. Durant els mesos més durs de pandèmia, una bona part de la família Ausejo va confinar-se al seu hotel i va aprofitar l’aturada del planeta per veure com podria perfeccionar un equip de treballadors que ha aconseguit pencar com una autèntica dinastia on s’imposa el rellotge però tothom explota la seva singularitat. De 72 treballadors s’ha passat a 50 després dels ERTO sense que la màquina es ressenti en el servei. Però l’Alma ha aguantat, insisteixo, perquè els seus propietaris han volgut que a banda dels visitants els seus clients també siguin els barcelonins, i més en concret els habitants de l’Eixample.

Malgrat fer-ne molta xerrameca, els barcelonins sempre hem girat l’esquena als nostres hotels, uns establiments que en qualsevol de les ciutats que estimem conformen la columna vertebral de la seva identitat i una indústria fonamental a nivell econòmic

La millor forma d’ajudar al sector hoteler de Barcelona és predicar menys salmòdies i donar les gràcies als professionals que s’hi ha deixat l’ànima durant uns mesos de gèlida complexitat. Malgrat fer-ne molta xerrameca, els barcelonins sempre hem girat l’esquena als nostres hotels, uns establiments que en qualsevol de les ciutats que estimem conformen la columna vertebral de la seva identitat i una indústria fonamental a nivell econòmic. L’Alma ha aconseguit acostar-nos l’ànima de l’Eixample i el nostre deure més elemental és tornar el gest amb generositat, vivint-hi una nit, o badant-hi encara que sigui només unes hores, agraint la sort de poder tenir una segona llar a l’Eixample, i sortint-te pensant que aquesta nit, quan tornem a casa, no podré regalar-te un mar tan blanc perquè t’adormis al meu costat ni un jardí tan ben cuidat per on ens puguem perdre.