‘Laudamus te, Domine’

Discrepo que al Castell hi hagi un casino però això només son desitjos sense fonament: d’algun lloc s’ha de poder finançar el manteniment del patrimoni i del festival. L’edició de Pasqua del Festival, el dia de la Passió, ha estat una mena d’inauguració encoberta: com un secret, un misteri, una vetlla del veritable sentit de tot plegat. Ja sabem que el silenci no és l’absència de so, però pocs compositors contemporanis ho entenen tan bé com Bernat Vivancos. En aquesta obra coral d’arrel litúrgica, mística i terrenal alhora, no sembla que presenciem tant una composició com una experiència d’immersió espiritual. Un ritu. Una caiguda lenta a la profunditat del que és sagrat.

A la capella del Carme, embolcallada per la penombra de la pedra (lleument il·luminada de sang) i les nou espelmes del canelobre que s’anaven apagant segons finalitzava cada responsori, les peces que configuren aquesta nova gran obra del compositor barceloní van anar desgranant els tres dies centrals del Tridu Pasqual: Dijous Sant, Divendres Sant i Dissabte Sant. Tres jornades de dol, de trencament i d’espera, reflectides musicalment amb una elegància austera i una tensió continguda. No hi va haver escenografia, ni dramatúrgia explícita, però hi havia una teatralitat interna en cada pausa, en cada inhalació coral, en cada paraula pronunciada en llatí com si fos la primera vegada que era dita.

Vivancos, que ja de petit va participar com a escolà de Montserrat en enregistraments dels responsoris de Tomás Luis de Victoria, havia somiat escriure’n la seva pròpia versió. I ho ha fet des de la maduresa artística d’un creador que s’ha nodrit del cant gregorià, del misticisme monàstic, de la modalitat occidental i del so espectral nòrdic après a Oslo. El resultat és un monument d’homogeneïtat harmònica, que s’eleva no per la seva grandiloqüència, sinó per la seva puresa. “Si no fos creient, mai no m’hauria plantejat escriure una obra com aquesta”, diu Vivancos, tot advertint que la seva espiritualitat és més essencial que confessional.

La interpretació va anar a càrrec del Latvian Radio Choir, una formació d’elit dirigida per Sigvards Kļava que debutava al festival. És difícil fer honor la perfecció tímbrica (captada des de la primera nota) d’aquest cor: sospiren els acords, els respiren en ressonància, els duen a la sang. Amb una precisió gairebé quirúrgica i una plasticitat dinàmica que oscil·lava entre el murmuri i l’exclamació, van fer brillar cada moviment del programa, des del primer Amicus meus fins al darrer Sepulto Domino, passant per la cruesa estremidora de Tenebrae factae sunt o l’abisme melòdic de Caligaverunt oculi mei.

Les traduccions al català dels textos bíblics, a peu de programa, ajudaven l’espectador a endinsar-se en la càrrega poètica i teològica d’unes paraules que clamen, que pregunten, que lamenten. “Oh, vosaltres que passeu pel camí, mireu i veieu si hi ha un dolor semblant al meu”, resa un dels passatges. No era només la veu de Crist: era la de qualsevol ésser humà travessant la nit.

Aquest concert no va ser només un esdeveniment musical: va ser un acte de fe estètica. Una celebració d’aquell espai on la música deixa de ser entreteniment i esdevé litúrgia. La sala, en silenci sepulcral, va rebre l’última nota com qui acull una revelació. I només després de la foscor absoluta final, rotunda, nua, acusadora, un llarg aplaudiment com un responsori que mai no està a l’alçada però que se sent a les altures.

Vivancos ha escrit un silenci sonor, una arquitectura espiritual feta d’eco i absència. Peralada, amb el bon fer de l’Oriol Aguilà, ha sabut acollir-lo com es mereix: amb respecte, amb emoció i amb una pau que ens promet un final lluminós de la història just abans de menjar la mona.