Laura Balagué: vocació per explicar històries

— Acostumo a demanar un Albariño, però aquí prendré un vi blanc del Penedès.

L’escriptora barcelonina Laura Balagué ha arribat al Bar quan el matí està a punt d’acabar. Al carrer impera un fred humit que obliga els passejants a refugiar-se. Sembla que l’escriptora el porti des de Sant Sebastià, on resideix des de fa anys, tot i no que no perd la seva connexió afectiva amb la ciutat que la va veure néixer i créixer.

“Soc una infermera que escriu o una escriptora que ha treballat com a infermera. Soc de Barcelona, però soc molt donostiarra. M’agraden els contes: explicar-los i que me’ls expliquin. Suposo que això em va fer escriure i sobretot és el que em fa lectora. Podria viure sense escriure, però no sense llegir”, explica mentre gaudeix una copa d’Abadia de Poblet i de fons sona la seva admirada Silvia Pérez Cruz.

Acaba de publicar la seva cinquena novel·la, Una investigación laica (Cosecha Negra). També és el quart llibre de la sèrie protagonitzada per l’oficial de l’Ertzaintza, Carmen Arregui, on “Arregui i el seu equip resoldran un crim a la província de Burgos”.

Pot ser que tot comencés l’any 2000, quan va guanyar el segon premi al XI Certamen de Contes Atenea, però no va debutar com a novel·lista fins al 2008 amb Vestidos de novia que, per a la parroquiana, va suposar “un pas molt important” en la seva trajectòria. Guanyar el premi La Trama amb el seu segon llibre, Las pequeñas mentiras (2014), és el que li va acabar de donar “una empenta forta” per prendre’s seriosament l’escriptura. Una pràctica que també l’ha vist endinsar-se en el terreny del llibre juvenil amb La casa inquieta.

Buscant i trobant vocacions

Al principi, a la Laura li va costar trobar el seu camí i, per fer-ho, va haver de vèncer moltes pors i incerteses. “No tenia cap vocació, havia començat Psicologia i Filosofia i estava més perduda que un pop a un garatge. Al final, i fins a l’últim dia, vaig dubtar entre l’escola de traductors i intèrprets i Infermeria. I va ser un encert, m’ha encantat la meva professió, encara que m’acostuma a agradar tot allò que faig i crec que també hagués gaudit amb altres opcions” argumenta, posant l’accent negatiu en un horari que, durant molts anys, va ser nocturn “en contra de la meva naturalesa matinera”.

Com a infermera, i entre moltes altres tasques, va portar a grups de deshabituació del tabac. “Va ser un bon sistema per no recaure quan vaig deixar de fumar, després de fer-ho durant molts anys”.

Al principi, a la Laura li va costar trobar el seu camí i, per fer-ho, va haver de vèncer moltes pors i incerteses.

Una altra vocació que va descobrir més tard va ser la de donostiarra. “Anar-me’n a Sant Sebastià quan tenia 23 anys també va ser un punt decisiu, vaig haver d’enfrontar-me a molts problemes i d’alguna manera em va fer créixer”. Això sí, té clar que “la part més important de la meva vida va ser conèixer el meu marit i tenir dos fills fantàstics”.

— I com vas fer el pas per començar a escriure? Com vas passar d’estimar que t’expliquin històries a ser tu qui les expliqui?

— Apuntar-me a cursos d’Escriptura Creativa em va permetre aprofundir en aquesta afició. Em sento orgullosa d’haver tingut la constància i la paciència suficients per seguir en aquest món tan difícil com el de l’escriptura.

Primavera a Barcelona

Com a bona donostiarra adoptiva, la parroquiana demana acompanyar la següent copa de vi amb unes racions i, per degustar-les en les condicions òptimes determinades per un paladar amb un avançat nivell d’educació, demana una mica de picant. Després reprèn la paraula.

“Continuo tenint molta vinculació afectiva amb aquesta ciutat. Els primers anys de la vida marquen molt i, a més, aquí tinc una tieta, germans, nebots i molts amics”. Uns afectes que no vol perdre. “Has d’esforçar-te molt per no esborrar de la teva vida a persones que han estat importants. I, a vegades, Barcelona pot ser una ciutat dura on és fàcil sentir-se sol”.

“Has d’esforçar-te molt per no esborrar de la teva vida a persones que han estat importants. I, a vegades, Barcelona pot ser una ciutat dura on és fàcil sentir-se sol”

— Escolta, i vivint a Sant Sebastià, i més enllà de familiars i amics, què és el que més trobes a faltar de Barcelona?

“Continuo trobant a faltar la primavera de Barcelona. A Sant Sebastià acostuma a ser una estació plujosa que no et permet gaudir d’uns dies cada cop més llargs. Guardo molt bons records del dia de Sant Jordi, de la fira de Sant Ponç i de la nit de Sant Joan. Aquests dies tan lluminosos i suaus en què no vols entrar a casa són una meravella”, replica amb una mica d’enyorança.

— Doncs això es resol venint més sovint!

Aleshores, Laura Balagué somriu i respon:

— Precisament, ara que estic jubilada i tinc temps, la meva intenció és venir a la propera edició del BCNegra i passar la setmana sencera gaudint de les taules i l’ambient.

I, tot seguit, ataca la ració acabada de servir per sotmetre-la a un estricte escrutini gastronòmic.