“La meva experiència amb el Tete Montoliu va ser genial. Ell sempre deia que, com a pianista, no volia veure a cantants ni guitarristes, però que jo era l’excepció. Era encantador”, riu la cantant Laura Simó a la barra i amb una Coca-Cola a la mà, recordant la seva etapa amb el genial pianista, de la qual aquests dies ha vist la llum el preciós enregistrament d’un concert a Calella el 1994, publicat sota el títol Together again (Swit) i que deixa necessària constància del tàndem format per tots dos.
— Doncs Tete tenia fama de tenir un caràcter força difícil.
“Jo el vaig enxampar en un moment particularment feliç. Pletòric, acabat de casar, enamorat. Com moltes altres vegades en la meva vida, estava al lloc adequat en el moment idoni”, replica aquesta vocalista del jazz català que ha treballat amb una immensitat de noms majúsculs com ara Juan Carlos Calderón, Lucky Guri, Jordi Sabatés, Francesc Burrull, Joan Díaz o el que va ser el seu marit, Joan Vinyals.
“Molts ja no estan i em faig creus de veure com la seva memòria es menysté. Són els que han obert el camí del jazz en aquesta ciutat i no se’ls dedica ni un carrer. No se’ls rendeix l’homenatge que mereixen”, lamenta l’artista, mentre de fons el Brother to brother del seu adorat Gino Vannelli compassa l’atmosfera matutina del Bar. “He estat una privilegiada de poder compartir projectes amb tots aquests talents —afegeix—; per descomptat, sí: he estat al lloc i al moment adequat”.
I encara hi segueix. A més de presentar el nou disc juntament amb Horacio Fumero, el pianista Ignasi Terraza i David Xirgu o Esteve Pi a la bateria, la Laura està treballant amb Francesc Capella —“amb el qual col·laboro des del 1986 i amb el qual som ja una parella de desfet”, riu—, en un espectacle que, sota el títol West side songs, recull cançons de diversos musicals del Leonard Bernstein. A la parroquiana i a Capella els acompanyen el contabaixista Guillermo Prats i el seu germà, el bateria David Simó. En paral·lel, col·labora amb Carles Margarit, amb el qual canta i recita poemes del pare d’aquest, Joan Margarit i, en el seu temps (diguem-ne) lliure, exerceix de consellera a la societat Artistes, Intèrprets i Executants (AIE), “que vetlla pels drets dels músics”.
Un estil de vida
Formada com a traductora i intèrpret, l’artista es considera, abans de res, música, “que és quelcom més que una professió: és un estil de vida, una forma de ser”. Prop de complir les quatre dècades d’activitat, ha estat guardonada el 2023 per l’Associació de Músics de Jazz de Catalunya per la seva impressionant trajectòria. Tot i que aquesta ha anat més enllà del jazz i l’ha vist jugant en terrenys dispars com ara interpretar el repertori de Granados juntament amb l’Albert Guinovart, veure’s a musicals de Bernstein, amb el soul de Stevie Wonder o fins i tot amb tangos, “que suposo que és en part herència de la meva àvia, nascuda a l’Argentina”.
— I amb tants concerts i discos i col·laboracions, de què pots dir que estàs més orgullosa?
Amb un expressiu somriure que comença amb una mirada viva i ametllada, la parroquiana reflexiona uns instants i xarrupa un glop de la seva beguda abans de replicar que no pot destacar cap treball per sobre d’un altre, “perquè en tots els projectes sempre he intentat aprendre i aportar el màxim. Com a molt hi ha moments que recordo amb afecte especial, com el meu disc Senza fine”.
Del que sí que es considera especialment afortunada és de quelcom que va molt més allà de la música. “La meva mare va morir als meus braços. Vaig tenir la sort d’estar fins a l’últim moment al seu costat, amb ella. Això em va donar una perspectiva nova del que és la vida i, com a part d’aquesta, la mort. Una cosa que cal acceptar i entendre amb naturalitat”, cavil·la.
Una crida a la bona voluntat
A Barcelona li sobren els talents i li falten els escenaris, segons l’artista que, tot i així, es declara obertament barcelonina. “Hi ha músics molt ben preparats que el que no tenen són espais. A aquesta ciutat li falta Déu i ajuda per arribar a ser cosmopolita de debò. Conec a massa talent que se n’ha anat d’aquí. És que, a més, viure aquí es fa molt pesat, i més tenint en compte el que aquesta urbs ha estat!”.
— Diries que és un problema institucional?
La cantant nega amb el cap. “No només això. És una qüestió també de falta de civisme. D’una ciutat en la qual hi ha moltes normatives de convivència, però ningú que les faci complir, començant per nosaltres mateixos. Hauria de fer-nos reflexionar que els nostres carrers facin olor de pixat i estiguin a la mercè d’un turisme massificat”, reflexiona.
— Hi ha solució?
“Jo confio en la bona voluntat i en la capacitat i les ganes de tirar endavant”, replica Laura Simó, que de seguida parla de la Barcelona que la continua enamorant: “La ciutat de cada 11 de setembre, que aglutina a tanta gent que té en comú les ganes de reivindicar la seva identitat”.
Passen uns instants de silenci oportunament compassat pel People gotta move del Vannelli, després dels quals l’artista remata, amb la màxima amplitud del seu somriure:
— Aquesta, la de l’11 de setembre, és la Barcelona que em continua impressionant.
