Laureano Molins és un dels màxims experts en càncer de pulmó. Va tenir clar que volia dedicar-se a la medicina des que una malaltia el va obligar a envoltar-se de metges durant una llarga temporada quan era un nen. Arran d’aquesta decisió, amb la qual va descartar vincular-se a l’empresa familiar Molins, es va decantar per especialitzar-se en cirurgia toràcica. Per les seves mans han passat centenars de pacients, inclòs un que va operar d’un nòdul al pulmó el 2010 i pel qual encara se’l recorda: Joan Carles I.
Molins ha portat el seu compromís més enllà del quiròfan. Coordina el projecte internacional Lung Ambition Alliance, focalitzada a combatre el càncer de pulmó, el que més mata a nivell mundial. Des de 2018, presideix l’Associació Contra el Càncer a Barcelona. L’entitat, que compta amb un centenar de treballadors i 2.200 voluntaris a Barcelona, forma part de l’Associació Espanyola contra el Càncer (AECC), que disposa d’un pressupost anual d’uns 10 milions d’euros, el 70% del qual prové dels seus socis. L’associació treballa amb un triple objectiu: promoure la recerca, la prevenció i acompanyar les persones amb càncer i a les seves famílies.
— L’AECC va néixer el 1953 per fer front al càncer. Què ha canviat des de llavors?
— En aquests anys hi ha hagut una transformació de l’associació. Al principi es distingia per fer recol·lectes per a la recerca, i després ha sumat dues potes més, a més de la recerca: assegurar l’acompanyament i el suport a les persones amb càncer i les seves famílies, i promoure la prevenció.
— Cap a on va ara la recerca contra el càncer?
— Tenim un objectiu: aconseguir una taxa de supervivència del 70%. Ara ens movem entorn del 50% de mitjana, que va des del 90% d’un tumor de pell fins al 10% del càncer de pàncrees. El càncer de pulmó té una taxa del 20% i, pel fet de ser més freqüent, és el que més mata a nivell mundial.
— Quines mesures s’estan prenent per avançar cap a aquest 70%?
— Sabem que el càncer es cura amb recerca. Cada euro en recerca és una millora en supervivència, i també en diagnòstic precoç, que juga un paper determinant. Com més aviat millor diagnostiques, més capacitat de curació.
— Com es pot avançar aquest diagnòstic?
— És crucial impulsar projectes de cribratge. Actualment a Espanya es duen a terme per al càncer de mama, el colorectal i el de cèrvix, i a nivell europeu hem entès que el següent que hem d’incloure és el de pulmó. Encara que el 80% es dona pel tabac i s’ha de posar l’accent també en la prevenció i en aconseguir que la gent deixi de fumar, no cal deixar de defensar el cribratge.
— Com podria materialitzar-se un programa així?
— Amb un TAC de dosi baixa a les persones de risc, primer anual i, si és negatiu, cada tres anys. De cada 100 persones, es detectaria càncer a dos, i altres afeccions a molts altres. Però la supervivència en el càncer de pulmó puja del 20% al 70% en el cas de detecció precoç. Cada TAC té un cost de 80 euros, quant val una vida salvada?
— Aquest programa de cribratge podria ser una realitat a curt termini?
— Fa 23 anys que estic darrere d’aquest objectiu. Les societats científiques que ens dediquem al càncer de pulmó impulsem un programa de cribratge a nivell científic, i volem realitzar una prova pilot per demostrar que és possible i efectiu dur-ho a terme. No obstant això, ens falten fons de l’administració per posar en marxa aquesta prova pilot que faciliti que s’incorpori en un futur a la cartera de serveis. Aquí és on tenim la lluita, i ho estem abordant amb el Govern central.
— Quina influència té l’AECC en aquesta lluita?
— L’associació és un actor principal, i ja ho ha estat per posar en marxa altres programes de cribratge. De fet, el de càncer colorectal té el seu origen en una recerca que va iniciar el doctor Antoni Castells fa 15 anys amb una beca de 1,2 milions de l’AECC. Ens hem convertit en l’entitat privada que més aporta als investigadors, a través d’unes beques que s’adjudiquen de manera anual en funció d’una avaluació d’un comitè tècnic.
— A més del cribratge de càncer colorectal, quins són els principals projectes que han emergit amb el finançament de l’AECC?
— Per citar alguns, hem contribuït al desenvolupament de la teràpia de cèl·lules CAR-T i a la recerca del càncer de fetge amb el doctor Josep Maria Llovet, i de teràpies epigenètiques amb María Berdasco.
— Quins avanços podem esperar en el futur a partir d’aquestes recerques?
— El focus està posat en com evitar que els tumors facin metàstasis i, una vegada es produeix, com atacar les cèl·lules canceroses de forma dirigida amb tractaments personalitzats, tant amb quimioteràpia com amb immunoteràpia, augmentant la capacitat del nostre propi sistema immunitari per destruir aquestes cèl·lules.
“Mentre no puguem erradicar el càncer, que és el nostre objectiu, hem de trobar els mitjans per poder conviure amb ell”
— El nostre propi sistema immunitari podria acabar derrotant el càncer?
— De fet, el nostre sistema ja elimina el 90% de les cèl·lules tumorals que circulen pel nostre torrent sanguini. El problema és aquest 10% que no s’elimina i que anirà a òrgans i teixits del cos i s’hi desenvoluparà. Sabem que enfortint el sistema immunitari podem aconseguir que combati aquestes cèl·lules, i aquí està el nou repte de la immunoteràpia.
— Un repte que podria ampliar les taxes de supervivència.
— Tot i que no l’estem curant encara, estem ampliant la taxa de supervivència i els anys que es pot viure després de ser diagnosticat. Alguns diuen que estem cronificant el càncer, jo prefereixo dir que estem aconseguint conviure amb el càncer. La diabetis, la psoriasi, són malalties que no es curen, però amb les quals convivim. Mentre no puguem erradicar el càncer, que és el nostre objectiu, hem de trobar els mitjans per poder conviure amb ell.
— I abans de tot això, està la prevenció.
— I la prioritat aquí és el tabac. El 30% dels càncers s’evitarien si la gent no fumés. També és determinant seguir uns hàbits de vida saludables, amb exercici físic, sense alcohol i amb una alimentació adequada, com la dieta mediterrània.
— Amb prevenció i recerca, s’ha fixat aquesta taxa de supervivència del 70% com a objectiu. És el sostre al qual es pot aspirar?
— Ens marquem aquesta xifra com a objectiu de cara a 2030 per tenir clara una meta i enfocar cap a ella totes les maniobres i accions. El càncer persistirà, però confiem que arribi un moment en què se superarà com ara se superen malalties que fa unes dècades provocaven milers de morts a Espanya, com podria ser la tuberculosi.
— Quin paper té Barcelona en l’avanç de la recerca?
— En tot l’Estat, des de l’AECC tenim 140 milions d’euros invertits en recerca. D’aquests, més de 50 estan a Barcelona. Tenim investigadors de primer nivell, i gairebé el 40% de les ajudes que atorga l’AECC es destinen a Barcelona. I és rellevant que, encara que molts projectes parteixen de Barcelona, en realitat són multicèntrics i arriben a diversos hospitals a nivell estatal.
— I això permet avançar cap a l’equitat territorial.
— Volem que al pacient de qualsevol poble o ciutat li arribi el tractament més avançat, igual que al pacient del Vall d’Hebron o del Clínic. El hub és Barcelona, però està obert als pacients d’altres províncies, i això és un factor rellevant. Sempre hem dit que el codi postal no ha de ser un factor de mal pronòstic, i en ocasions el codi postal afecta més que el codi genètic.
— Aquest hub de Barcelona té un paper a nivell internacional?
— De fet, a nivell europeu s’estan començant a crear els anomenats Comprehensive Cancer Center, que acrediten que un centre inclou totes les àrees necessàries per abordar el càncer: oncologia, cirurgia, associacions de pacients, recerca… Des de l’AECC ens estem oferint per col·laborar perquè se sumin hospitals de Barcelona, com podrien ser el Vall d’Hebron i el Clínic.
— A més d’impulsar la recerca i la prevenció, el paper de l’AECC va més enllà.
— La persona amb càncer està molt ben atesa quant als serveis hospitalaris, però la majoria requereixen alguna cosa més, i un suport que s’escapa de la sanitat pública. Des de l’associació volem oferir aquest suport, no sols a la persona amb càncer, sinó també a les seves famílies, posant l’accent especialment en les persones vulnerables.
L’associació es proposa obrir un centre per a estades llargues per a pacients i familiars que han de desplaçar-se des d’altres ciutats
— Com dona suport l’associació a aquestes persones vulnerables?
— Amb acompanyament psicooncològic i ajudes socials. Tenim convenis amb Creu Roja i Càritas, que ens deriven a persones amb càncer en situació de vulnerabilitat, com persones sense llar. A més, anem als diversos barris de Barcelona a difondre la nostra labor.
— El suport se cenyeix als pacients, o també als seus familiars?
— També atenem les famílies des de l’associació. Per exemple, tenim un conveni amb el Gremi d’Hotels per a allotjar a familiars de pacients amb pocs recursos que han de desplaçar-se a Barcelona per al seu tractament. Ara, a més, estem estudiant la possibilitat d’obrir un centre per als qui hagin de realitzar estades llargues, de més de 15 dies, perquè sentin més estabilitat.
— Hi ha data d’obertura prevista per a aquest nou centre?
— Aquest és un dels nostres objectius per a 2025, en el qual continuarem prioritzant, a més de la recerca i la prevenció, l’acompanyament a persones amb càncer i les seves famílies. I aquest acompanyament l’oferim a través dels prop de 100 professionals i més de 2.200 voluntaris que tenim a Barcelona i en 28 dels seus hospitals.
