“Quina vergonya! Què fas?…” Són les frases més educades que els meus fills em van dedicar el dia que, en un supermercat del meu barri de Sants d’una conegudíssima cadena, em vaig negar a cobrar-me jo mateix els productes que acabava de comprar. No em van titllar de ludista o tecnòfob, però poc va faltar! Tot perquè, en un acte de rebel·lia, em vaig negar a seguir les indicacions d’un responsable que dirigia el trànsit del supermercat i em vaig quedar a la cua de la caixa registradora.
Algunes cadenes de distribució comercial han tingut l’ocurrència de posar caixes registradores en les quals tu mateix et gestiones el pagament dels productes. A priori, aquests caixers són per aquelles persones que compren pocs productes i volen guanyar temps. Caixa ràpida, en deien inicialment. I tot sigui dit, en algunes cadenes segueix essent aquest el concepte d’estalvi de temps. Però cada cop proliferen més establiments que estan substituint les persones que treballen a la caixa registradora per les maquinetes.
Si ets un migrant digital i xoques amb la teva estimada prole, nadius digitals avant la lettre, el conflicte està servit. La nova generació prefereix estalviar-se mirar a la cara a les persones i interactuar amb una màquina, ja sigui per obtenir un bitllet de tren o comprar al supermercat. D’aquí la indignació dels meus en comprovar que jo no seguia les regles que marca la “modernitat”.
La nova generació prefereix estalviar-se mirar a la cara a les persones i interactuar amb una màquina
Tinc molt clar que aquest és el present. Cada cop interactuarem menys amb persones i més amb màquines. Fa un parell d’estius vaig estar a la botiga que Amazon Go té a Seattle. Si et baixes l’aplicació corresponent, entres, agafes els productes i te’n vas. La superpoblació de càmeres que inunden el sostre i les parets d’aquell supermercat capten perfectament què esculls i amb la geolocalització de l’aplicació ho reblen. Resultat: Quan travesses el llindar de la porta de sortida, totes les teves compres se’t carreguen al compte que has obert amb l’aplicació. Ni caixa, ni caixera, ni tiquet de paper, ni cues. Còmode i ràpid. Això és el que hi ha. El següent pas serà reemplaçar els treballadors que fan possible la logística del supermercat per robots.
Però el cas de les caixes en les quals et fas tu mateix el cobrament és diferent. No només han reduït el nombre de treballadors, sinó que a més a més, obliguen a la persona que està a la caixa registradora a atendre la gent que es queda encallada amb la maquineta de l’autopagament. Un estrès de collons per aquest treballador o treballadora. I un estrès també pels clients que fan cua pel caixer de tota la vida o els que, empesos com bestiar indolent cap a l’escorxador, han optat per fer-se la gestió ells mateixos.
Fa anys que compro en aquell supermercat i sempre passo per la caixa amb cobrador. Si he de fer cua, la faig. Negant-me a fer-me jo mateix el cobrament tot i la presència d’un senyor de seguretat molt insistent que dia si i dia també m’indica les caixes en qüestió. I fa molt de temps que aguanto les conyetes dels meus plançons que em titllen d’analògic i cavernícola.
Fins que un dia, en el tram final de la magnífica sèrie britànica de la BBC i HBO Years and Years, escrita i dirigida per Russel T. Davies i que té com a protagonista estrella la venerada Emma Thompson, tots vam quedar atònits escoltant a l’àvia de la família Lyons, quan afirmava que la deriva autoritària de la societat va començar el dia que van acomiadar el personal dels caixers dels supermercats i els clients van acceptar cobrar-se ells mateixos sense oposar resistència, ni tan sols protestar. (Si no han vist aquesta sèrie, val la pena fer-ho. És dura, l’han definida com una projecció nihilista del futur, però és força acurada i descriu fefaentment tot el que està passant i està per venir. Si no ets d’HBO, fes-te’n ja! Hi tens d’altres joies com Chernobil o The handmaid’s tale entre moltes d’altres que són de visió obligada).
Les paraules de l’àvia Muriel (protagonitzada per la veterana actriu Anne Reid) de la família Lyons de Manchester em van fer veure que la meva mania a negar-me a passar pels caixers en qüestió no era infundada. No estava sol! De pas va obrir una reflexió profunda als meus estimats nòmades digitals de casa que contemplaven atònits les paraules de la mater famílies de la sèrie.
El canvi és aquí i és imparable. No ha de ser necessàriament dolent si augmenta el benestar. Amb l’excepció, és clar, que suposi l’atur forçós per moltes persones. Cada canvi i avenç tecnològic ha comportat obrir nous jaciments d’ocupació, nous perfils professionals. Però el que no poden pretendre les multinacionals i el capitalisme en general és que a sobre de pagar, ens hàgim de fer la feina nosaltres a les caixes registradores. És el súmmum del sarcasme. Em podeu dir ludista o tecnòfob, no crec que sigui el cas. El debat és com la tecnologia ens ajuda a ser una societat més justa i més acollidora. És com la tecnologia ens ajuda a millorar la democràcia i no a passar de ciutadans actius i empoderats (maleïda parauleta de moda) a consumidors obedients.
Però el que no poden pretendre les multinacionals i el capitalisme en general és que a sobre de pagar, ens hàgim de fer la feina nosaltres a les caixes registradores
El jutge Leonard White, que sentencia al protagonista a La foguera de les vanitats de Tom Wolfe, es preguntava què és la decència, i responia el mateix jutge: “La decència és allò que ens han ensenyat les àvies”. Doncs això, l’àvia de Years and years ens dóna la pauta del que hauria de ser l’avenç tecnològic decent per una societat lliure i justa. I ja se sap que avui, una sèrie pot més que totes les reflexions paternes.
