El Taj Mahal, el descans etern d’una princesa morta, sembla un cos viu gràcies als cristalls distribuïts entre el marbre. En el dia assolellat d’avui, ¡com refulgeixen totes aquestes puntes precioses de jade i de turquesa de la Xina, de lapislàtzuli de l’Afganistan i de coral de Bagdad, de malaquita de Sibèria! Llampada, la pedra batega com si proclamés la resurrecció de Mumtaz, “l’escollida”. Com si l’amor emanés de la mort, llum eterna dins la pàl·lida blancor fluorescent.
Adorable i meravellós Taj Mahal, “la corona dels palaus”! Totes les obres perfectes, com aquest panteó, ve un moment que es divinifiquen. És tan gran la saviesa que contenen aquestes obres d’art, tan insondable i tan incommensurable el seu geometrisme, tan ple de gràcia, que bé es podrien considerar tan rodonament acabades com a evocació de la mateixa divinitat. El Taj Mahal ben segur que la proclama en la seva transparència, en el seu alenar més que físic i en la seva aurèola sobrenatural.
“Pel que sabem -escriu Goethe en algun lloc del seu portentós Viatge a Itàlia-, els artistes antics tenien, com Homer, un coneixement i una comprensió de la natura tan grans com sigui possible imaginar-ho (…) Com les grans creacions de la natura, les dels homes han sorgit d’acord amb unes veritables lleis d’ordre natural. Totes les coses arbitràries i presumptuoses cauen per pròpia inèrcia, i només romanen les necessàries i Déu”.
El Taj Mahal és una pura matèria viva, una arquitectura orgànica (com la del gran Gaudí). I és tan veritat perquè ha estat construït seguint les mateixes lleis de la naturalesa. Però per mans i ments humanes. Si aquells homes estiguessin aquí al costat els hauríem d’escoltar amb devoció. No en recordem el nom, però encara els admirem pels seus fets. Tots aquells artesans, tots aquells milers d’artesans portaven el Taj Mahal dins. També el nostre Gaudí portava el drac dins, simbòlicament parlant. Tots els seus col·laboradors, tots els artesans que li feien costat, portaven el drac dins.
Avui, però, a aquestes alçades de la civilització, constatem amb tristor que les tècniques ja no són, com ho havien estat, un art aplicat: les tècniques -en allunyar-se de la mà- s’han desespiritualitzat. I és com si s’hagués perdut l’antic lligam entre l’energia de la voluntat i la sensibilitat tàctil.
Davant del Taj Mahal –estirats en terra al nivell dels cínamoms d’un roig esclatant- se’ns imposa com a veritat la teoria goethiana del “fenomen originari”: “tot el que és factual és ja en ell mateix teoria. No cal anar a buscar darrere els fenòmens: ells mateixos ja són teoria”. De manera que simplement veure’ls esdevé ja pensar-los.
D’acord amb aquesta creença, Goethe insisteix que, davant un determinat fenomen, s’ha de deixar en suspensió tot pensament, o tot judici, per tal que es produeixi, per via intuïtiva més que no pas racional, una aprehensió sensorial del sentit de la realitat concreta. Que és una i total al mateix temps, com ja va veure Heràclit fa més de dos mil cinc-cents anys.
El Tah Mahal és l’evidència de l’inaprehensible. ¿Què ho fa que la seva estructura ens suggereixi una nau entre quatre minarets semblants a uns coets espacials? En els seus jardins dibuixats amb cartabó, observem els esquirols corretejant -com a nerviosos d’haver perdut el paradís-, i les cotorres entrant i sortint dels troncs corsecats, els clavells de moro i les estranyes flors acampanades, d’un blau intens.
Nosaltres, els visitants arribats de lluny, encarnem el misteri, aquí. Et miren, et toquen com si fossis un altre món: el món de l’exuberància de la matèria. Som la presència del Desconegut tant com per a nosaltres ho pugui ser aquesta extraordinària levitació de la pedra. Però, com que aquest no és un camí d’anada i de tornada convencional, percebem que el Taj Mahal també ens pertany absolutament, perquè ja no hi preguntem el que val sinó el que representa per a nosaltres.
En el migdia de la ciutat índia d’Agra, a la vora del riu Yamuna, ens donem a la fascinació dels petits estels quadrangulars, a la contemplació de l’art fràgil i estantís amb què s’entretenen uns infants invisibles… Sentim a dir que les grues només es poden fer volar ara que és primavera. A l’estiu, el sol és tan fort, aquí, que no convé de mirar enlaire.
Observem, doncs, els drapets voladors. En el mateix cel, les tórtores fan el redol i, quan s’aturen, sentim el seu parrupeig ofegat i desitjós.
Tornem a Delhi amb el Jelam Express -qui sap de quines llunyanies ve!- i el trajecte dura quatre hores, més del doble que a l’anada. És un tren per dormir-hi, amb cortinetes de plàstic separant els compartiments.
Quan les clarors ja van de baixa, el cel es va tenyint d’un blau d’indigotina. Fins que, endormiscat amb el traqueteig, m’assalta un somni foixià: ens trobem en les espessors humanes d’una estació índia en penombres. “-No saben on van! No saben on van!” -criden unes veus darrere nostre. Però nosaltres tirem al dret, decidits, com si tinguéssim la certesa que el camí és escales amunt, cap a l’altra banda de la via. Els parracs ens reclamen com la nostra pròpia mortalla. El pont és metàl·lic i dalt de tot hi ha com una lampadari que fa una petita llum.
