Les cases de les lletres

D’ençà del paleolític inferior, les diferents administracions (municipals i de país) han promès a la ciutadania la creació d’un projecte anomenat Casa de les Lletres; a saber, un equipament cultural on, deia la teoria, s’hi acollirien diverses associacions dedicades a la creació i promoció de la nostra literatura. Després de lustres d’espera –i fent justícia a un fenomen típicament català o, més en concret, ancestral en l’univers de la Plaça de Sant Jaume– aquesta mateixa setmana descobríem que Barcelona pot acabar disposant de dos projectes homònims. Primer, el de la Generalitat, ubicat al Palau Requesens on s’hi acollirà la Institució de les Lletres Catalanes, la Reial Acadèmia de Bones Lletres i associacions com ara l’AELC o el PEN Català i d’altres entitats que durant lustres han ocupat el cinquè pis del meu estimat Ateneu Barcelonès estalviant-se pagar-nos cap mena de lloguer.

Paral·lelament, l’Ajuntament de Barcelona ha informat que manté el seu projecte, situat a les antigues cotxeres del Poblenou, però amb un futur encara incert. Les autoritats municipals diuen que l’evolució del sector editorial obliga a repensar la idea (és un argument curiós perquè potser caldria repensar menys i pencar una mica més). En qualsevol cas, els nous equipaments encara han d’afrontar la reforma dels seus respectius edificis patrimonials, amb la qual cosa té pinta d’anar per llarg. Sigui com sigui, i en això també hem seguit una gran tradició de la tribu, primer ens disposarem a activar els obrers del totxo, tot esperant que els projectes culturals s’imposin per l’art màgic de la inèrcia. Al límit, la guingueta de la Generalitat és una suma de peces ja existents (revestit de conceptes buits com ara “equipament dinamitzador del llibre”) i del de l’Ajuntament es limita al silenci administratiu.

Amb l’esperit d’ajudar les administracions (em perdonareu la petulància, però d’això de pensar, de repensar i de llegir compulsivament en sé una mica), m’agradaria recordar algunes idees molt bàsiques. Primera: qualsevol Pla Nacional del llibre de la lectura, de la Casa de les lletres i de sa tia en patinet passa, abans que res, per una millora de la competència lectora en català. En aquest sentit, la Generalitat ens ha donat mostres d’una política prou erràtica, no només per una reacció altament millorable als resultats de l’informe PISA, sinó també perquè aquesta setmana –en un exemple manifest de desgovern– decidia anul·lar les proves de comprensió lectora que es fan als nostres infants per restaurar-les a correcuita. La salut de la llengua cimnta lectors, la robustesa del català assegura la vida d’escriptors i editorials: sense això, qualsevol invent és fer volar coloms.

Paral·lelament, i dispenseu si la cosa sona demagògica, el millor favor que hom pot fer a la creació literària de qualitat en català és assegurar que els escriptors puguin subsistir amb la seva feina i que les editorials generin beneficis. Els buròcrates de la cosa pública em respondran que les xifres de compra de llibres i de lectura van augmentant i que aquestes noves infraestructures crearan estímuls perquè la gent llegeixi més i millor i blablablà. Però servidor devora molts llibres i coneix prou bé el sistema editorial del país (parlo de la que va més enllà de la complaença de Sant Jordi i l’alegria dels cocktails posteriors a les presentacions llibresques, on tot sembla idíl·lic) i puc afirmar que en català no llegeix ni puto déu i que les nostres empreses del llibre fan miracles per arribar a fi de mesada. Això no és imputable als nostres creadors, faltaria més, sinó a una base lectora que minva a diari. 

Ens situa en l’esquizofrènia delirant d’un país on la gent contempla astorada espais físics de primeríssim món però amb continguts i projectes de tercera divisió

Dissimular aquesta realitat a base de nous equipaments fastuosos, però sense cap mena de projecte cultural ambiciós no només ajuda a dissimular una realitat dramàtica, sinó que ens situa en l’esquizofrènia delirant d’un país on la gent contempla astorada espais físics de primeríssim món però amb continguts i projectes de tercera divisió. A mi m’encantaria errar-me i que la realitat desmentís el meu pessimisme natural, però començo a tenir certa edat, i he vist tantes coses repensades, reformulades, retocades i ressuades que han acabat en focs d’artifici que ja no espero gaire de la cosa pública en l’àmbit cultural. Les administracions no ho veuran així, només faltaria, perquè tot ho mesuren a granel; on abans hi havia una Casa de les Lletres ara n’hi ha dues, a l’espera que alguna altra administració s’hi animi i la multipliqui per tres, i així anar sumant totxos… i perdent lectors.