Les confluències Bassat-Marès: un diàleg a través del temps

La confluència, terme que fa referència al riu al flux d’aigua, s’utilitza aquí per apuntar un seguit de convergències entre obres pròpies del museu i de la impressionant col·lecció del publicista. S’aparellen, doncs, 25 confluències en una trentena d’obres escultòriques on trobem noms com Joan Miró, Henry Moore, Pablo Gargallo, Julio González, Eduardo Chillida, Josep Maria Subirachs, Manolo Valdés, Joan Brossa o Aurèlia Muñoz.

Situada a l’excepcional Museu Francesc Marès, al ben mig del barri Gòtic, l’exposició Confluències. Escultura contemporània de la col·lecció Bassat pretèn, també, rendir homenatge a la trajectòria escultòrica del museu, amb un fons reunit al llarg de dècades per Frederic Marès (1893-1991), destacat escultor i “col·leccionista de col·leccions”. Aquest llegat es comunica amb les obres escollides de l’impressionant fons d’art contemporani de Carmen i Lluís Bassat, que compta amb més de 3.000 peces reunides en el que conforma una de les col·leccions més completes de tota Catalunya i Espanya.

El matrimoni Bassat va iniciar la seva trajectòria col·leccionista l’any 1973 quan, gairebé per casualitat, van adquirir les primeres obres d’art a la Galeria Adrià de Barcelona. Des d’aleshores, la seva passió per l’art els ha dut a convertir-se en una referència nacional i internacional. El seu fons, centrat en l’art contemporani, comprèn nombroses peces d’art català i de la segona meitat del segle XX i es pot visitar puntualment a la Nau Gaudí de Mataró, així com a diferents exposicions arreu del món.

Per altra banda, Frederic Marès fou el col·leccionista d’art més destacat del segle XX i donà, l’any 1946, les seves col·leccions a l’Ajuntament de Barcelona. L’any 1948 s’inaugurà el Museu Frederic Marès en la part del pati conservat de l’antic Palau Reial dels comtes de Barcelona. El fons de Marès està focalitzat en l’escultura hispànica, des de l’antiguitat fins al segle XIX. Part de la seva pròpia obra escultòrica s’exposa en el seu estudi-biblioteca. La col·lecció Marès, però, no se centrà únicament en les peces d’art pròpiament dites, sinó en tot un seguit d’objectes que l’artista atresorava com un testimoni de la història i els costums de l’època. Trobem, doncs, estris, joies, rellotges, pipes, claus, relicaris, pots i utensilis de farmàcia, etc.

La intenció final de l’exposició Confluències. Escultura contemporània de la col·lecció Bassat, que es podrà visitar fins al 21 de maig, és que l’espectador es deixi endur pel suggeriment, aparentment casual, de l’aparellament de les obres en díptics impossibles. Hom s’ha de deixar emportar pel sistema nerviós i no pas per la raó a l’hora de comprendre les connexions que defugen del context, de la cultura, de la religió, de la societat, del factor econòmic, dels materials… que condicionen i defineixen una peça d’art.

Les obres, per tant, no sempre dialoguen. Hi ha cops en què contrasten, es contraposen o trenquen la convivència generant un conflicte que s’estén a través del temps i de les formes. Mentre algunes obres connecten, doncs, altres barallen, competeixen per l’espai i podríem dir que altres es limiten simplement a coexistir, discretes, una al costat de l’altre. El visitant no ha de perdre mai de vista que el més important, però, és que aquestes existeixin.

La mostra és fruit del postmodernisme, l’eclecticisme i la constant retroalimentació de l’art i la cultura actuals en relació amb l’art anterior. Aquesta “nova” manera de mirar és símptoma inequívoc dels nostres temps. La contraposició de dues fotografies, de dues pantalles, de dues peces d’art, és una constant revisió del passat que pretén imposar-se en el present i qüestionar permanentment les referències i el valor de l’art contemporani actual. Hi ha una voluntat de reivindicació d’allò nou mitjançant allò vell, com si es tractés d’una necessitat d’aprovació per part dels mestres respecte als seus alumnes més avantatjats.

El comissari, l’historiador i crític d’art Ricard Mas, assegura que la mostra “afegeix noves lectures del museu” i destaca que “la idea fou del nou director, Salvador García Arnillas, que, juntament amb el seu equip, trobà uns paral·lelismes sorprenents entre les obres”. El treball dels suports expositors, a càrrec d’Albert Vallverdú, fa que aquests dotin a les obres d’una certa uniformitat, les presenta correctament i amb la intencionalitat adequada, en disposició i forma.

A la mostra destaquen les confluències San Juan Evangelista (1600), de Juan Montejo, amb Òvals blancs (1981), d’Aurèlia Muñoz, feta de macramé i lli blanc, on s’explora el treball dels teixits i la seva expressivitat; els busts relicaris sense autor del segle XVI, amb el bust de Gerard Mas Dama de les vespes (2019), on hi ha una clara imitació de l’estètica i les formes predominants a l’època medieval.

El comissari, l’historiador i crític d’art Ricard Mas, assegura que la mostra “afegeix noves lectures del museu”

La Inmaculada Concepció (1718-28), d’Antoine Dupar, amb el bronze Constel·lació silenciosa (1970) de Joan Miró, on l’element comú és l’ou, símbol de la fertilitat i el naixement. La reflexió sobre l’origen de tot, del món, caracteritza un aparellament, amb el que és el gran paradigma universal, amb l’evident diferència d’interpretacions i d’èpoques.

El marbre d’inicis del s. II dC, amb una escultura de dues figures femenines sense cap ni extremitats, amb el bronze de Henry Moore amb Reclining woman (1980); “un préstec temporal de la natura” que, amb el pas del temps, aquesta mateixa s’encarrega de tancar el cicle entre natura i cultura. La natura proporciona la pedra i la cultura el modela, fins que la natura torna a imposar-se.

El bust de l’emperador August del s. I dC, amb els dos caps Fosc i Clar (2016), de Samuel Salcedo, una en grafit negre en tensió, amb la pressió de l’aire dins la boca, i l’altre en fusta clara, serena i exhalant. Un diàleg que evoca la tensió del poder i la reacció al mandat magnànim.

El bust d’una santa, del Taller d’Alejo Vahía, del segle XV, amb el Cap doble cap de Júlio González (1934-36), on l’obra d’aquest últim es mostra críptica en un gest indescriptible a diferència del bust femení, que mostra les llàgrimes i els sentiments amb total claredat.

El políptic de la vida de Santa Clara (1500), una pintura sobre taula i figura policromada, amb La Reina Marianna II, de Manolo Valdés (1999) en bronze, en el que el visitant ha de resseguir el camí biogràfic per entendre el paral·lelisme; la santa reclosa al llarg de tota la seva vida de forma voluntària vers la reina pintada per Velázquez, menor d’edat, i sotmesa a les estrictes normes de la cort.

Cal destacar les connexions formals, d’aparença, gairebé gestuals, entre peces com Lotura XIV (1991) de Chillida en ferro, amb la talla policromada Mare de Déu dels Dolors (1618-20) de Sebastián Ducete i Esteban de Rueda; on la primera sembla la mínima expressió de l’altra, com si les dues peces miressin el mateix o s’acompassessin per fer-ho.

La conclusió final s’apropa a la idea que no hi ha una resposta concreta als interrogants que ens plantegen les obres en el seu context, sinó infinits camins a recórrer i infinites noves interpretacions. L’exposició tindrà alguns dissabtes puntuals sota reserva un taller familiar que inclou una visita guiada per la mostra amb una activitat per a nens de 6 a 12 anys que consistirà en l’elaboració d’escultures amb pasta de modelar.