Lletres vives contra la “monotonía de lluvia tras los cristales”, que digué Machado

[dropcap letter=”V”]

aig començar a anar a escola la tardor del 1963 o l’hivern del 64, als cinc anys. Quan hi vaig arribar, les monges —calia dir-ne hermanas— havien dibuixat una taula i una cadira a la pissarra i, davall, unes figures. Les assenyalaven i ens feien dir M-E-S-A i S-I-LL-A. En acabat, ens feien dibuixar més figures. Després, sil·labejàvem. Jo no veia el sentit de tot allò, que em semblava inútil i avorrit. El tercer dia en vaig tenir prou, i em vaig negar en rodó a tornar a una escola que no m’agradava i no aprofitava per a res. Però la meva mare s’ho va prendre molt malament i m’hi va dur ella mateixa, arrossegant-me pel camí, sense el menor bri de pietat. Sense remei, vaig seguir dedicant-me a exercicis aparentment absurds uns quants dies més, enmig d’aquell avorriment mortal, “monotonía de lluvia tras los cristales”, que un poema de Machado va encertar a reflectir molt bé.

Era un nen malaltís i, al cap de poc, vaig haver de passar uns dies de febre al llit, rodejat dels tebeos muts dels meus herois preferits, el Capitán Trueno i el Jabato. Per descomptat, sabia que les meves vinyetes estimades incloïen una mena de globus plens de signes que, segons m’havien explicat, representaven el que els personatges anaven dient. Però com que no sabia llegir, no en feia cabal. Em conformava a distreure’m amb la riquesa luxuriant dels dibuixos, i interpretava com podia els passos de l’acció. De sobte, vaig tenir una revelació, i la paraula és justa. Vaig descobrir que alguns d’aquells signes secrets s’assemblaven molt als que traçava en el tedi escolar. I es va fer la llum. Vaig mirar la portada, on havia de dir El Capitán Trueno, i vaig reconèixer les vocals de seguida. Per tant, els altres signes havien de ser la l, la c, la p, la t, la n i la r. Que la t i la n apareguessin dues vegades en els llocs escaients va ser una prova suplementària de la bondat del mètode. Dins el garbuix de lletres del tebeo, paraules com trono i atacar es van fer intel·ligibles. Tenia a les mans la meva pedra de Rossetta per desxifrar els arcans de l’escriptura. Només calia un exercici de combinatòria elemental per treure’n l’entrellat.

El que passava era que, de sobte, tota l’aventura del meu heroi preferit cobrava vida. El capità deia coses, formulava propòsits, bravejava o s’alegrava del bon resultat de les seves empreses. L’acció passava en terra dels kirguissos, un escenari d’allò més exòtic en la profunda Àsia. Tot era nou i indescriptiblement fantàstic, una aventura molt superior al que hauria pogut imaginar mai. Estava fascinat, adelerat, ullprès. I vaig anar desxifrant tot allò amb una lentitud exasperada, per l’afany de saber més i més. No vaig parar fins arribar al cap; després, vaig començar de nou, fins a entendre-ho del tot. En acabar, encara excitadíssim, en vaig agafar un altre, de tebeo, i un altre i un altre. La meva cambra de malalt havia deixat de ser un indret solitari i, de cop, el meu llit havia esdevingut l’escenari més tumultuós i més ric de meravelles de la terra. Tot era vida palpitant, passions desbocades i accions enèrgiques, la sorpresa constant de les intrigues, el so enfervorit de la paraula. Aquell dia vaig aprendre a llegir. Va ser el millor tresor mai trobat. Un tresor que un geni inusualment benèvol em va regalar, la font de la vida que ho il·luminava tot i tenia la virtut de no esgotar-se mai.

Els éssers humans som el que fem. També som el que diem, el que pensem i el que sentim. Perquè dir, pensar i sentir són accions, accions verbals. Les paraules, les diem i alhora ens diuen. Les vivim i ens infonen ésser. El que som, ho som en la paraula. D’altra banda, tot el que és verbal pot ser transcrit. L’escriptura, al capdavall, és una eina —una tecnologia, en diem ara— que permet fixar, fer perdurable la correntia incessant del verb. Tot, absolutament tot el que es pot dir, pensar o sentir, es pot escriure. Així, llegir ens dóna accés a tot el que alguna vegada s’ha fet paraula, si algú l’ha transcrit i ha sobreviscut als atzars del temps. Potser no és tot, però sí una immensitat. Un regal pels meu cinc anys: l’accés a l’univers humà sencer: el coneixement de les ciències, els sabers i les infinitament vastes i variades aventures de la peripècia humana. Les viscudes i les imaginades. I de la paraula —que està pertot arreu i ens acompanya sempre— en pot sortir un llibre de relats, un estudi erudit, un tebeo, un article de premsa, una carta, un pamflet, un ciberdocument. Com les partitures, que només seran música quan les interpreti algú, cada text és un món germinal que ens reclama, un país on habita una guspira de l’essència de l’home. Tota paraula escrita viu quan la llegim. La revifem i és nostra.

Només el que es transmet d’uns homes als altres pot esquivar els perills de l’oblit i la mort. Encara avui, l’escriptura és el mitjà de transmissió més eficaç del que som. Podem llegir els himnes que els sacerdots egipcis van gravar en la pedra de les piràmides fa cinc mil anys, i el seu fragorós sentiment del sagrat ens pot commoure encara; com ens pot corprendre el dolor de Gilgamesh davant Enkidu mort, i el seu fracàs en l’empresa —ni tan sols a l’abast d’un heroi com ell— de ser immortal, un plany, escrit fa més de quatre mil·lennis també és el nostre. Ens commouen les llàgrimes de Príam davant l’assassí del seu fill, l’ànsia d’Odisseu per tornar a casa, la visió del vell Sòcrates discutint incansable entre embriacs adormits al final del Banquet, la jornada del Dant a través d’inferns i paradisos, o el viatge del Quixot i Sancho a través d’uns espais que són més prodigiosos perquè trenen el somni en la quotidianitat, o bé l’estranya aventura d’un nen que va aprendre a llegir en una llarga vetllada de febre i soledat i que agraeix encara aquest regal inexhaurible. Llegir és fer nostre el món, una festa que no s’acaba mai.