Les raons de l’èxit del Poblenou

Fa molts de temps que la popularitat del Poblenou, un dels barris fins fa uns anys més desconeguts de Barcelona, està en alça. Ja ho sabíem, però va haver d’arribar el resultat d’una macro enquesta efectuada per la revista internacional Time Out per acabar de confirmar-ho. L’objectiu del magazine era esbrinar quins són pels seus lectors els millors veïnats del món. O els més emocionants, com dirien els americans. Al gran nombre d’enquestats es van sumar, a més a més, experts locals de nombrosos països i editors de la publicació internacional per garantir una xarxa global que es traduís en resultats objectius. I quin va ser aquest resultat? Es va arribar a la conclusió, efectivament, de què el barri del Poblenou de Barcelona és un dels 50 millors districtes del món on viure.

I què es valorava? Doncs res fora del normal, però sí factors altament demandats: barris en plena ebullició amb locals interessants de (quasi) tots els àmbits, una relació qualitat-preu acceptable i un lloc, a més, on els turistes també poguessin experimentar el millor de la ciutat, i allò que és autèntic, que dirien les guies de viatge. I una altra cosa no, però al Poblenou un pot viure, menjar, beure i cultivar-se i fer-ho com un autèntic local. Paraula de resident.

Poblenou, assenyalen les conclusions d’aquest rànquing de barris a escala mundial, “va ser el centre de la revolució industrial de Barcelona, però avui, en els blocs que s’estenen al nord-est del Parc de la Ciutadella gairebé no queden signes de les empreses tèxtils i de transport que es van construir en aquesta zona industrial de Catalunya a principis del segle XX”. I, bé, aquí està la gràcia, en l’essència d’aquest barri que és vist com “un poble al costat de la platja dins d’una ciutat, que segueix evitant la gentrificació (la majoria dels comerços tanquen al migdia i molts fins als dissabtes a la tarda) al mig de la nova indústria del segle XXI”. I és que tot i la revolució industrial que es va desencadenar aquí durant el passat segle, la veritat és que ara per ara poc té d’industrial el tema, però sí molt de revolució.

Agències digitals, prestigioses consultores o punteres startups ocupen els edificis antany dedicats a la producció tèxtil. Aquests edificis han estat adaptats com espectaculars espais de treball, restaurants, cafès i fins i tot galeries d’art. És la zona més industrialitzada del barri, tot i que, gràcies a la seva polida reconversió, no resulta freda, ni tan sols empresarial.

Hi ha un equilibri perfecte entre la jornada laboral i els llocs d’esbargiment que, com l’Espai Joliu, et reconcilien amb la vida moderna. En aquest lloc concebut com un concept store serveixen un deliciós cafè que porta, des de la seva creació el 2016, conquistant els cors de tots aquells amants de les coses bones i boniques, de l’orgànic i del que provingui de la natura. En l’àmbit gastronòmic, la seva oferta se centra en el bon cafè i els dolços artesanals d’algunes de les pastisseries més punteres de la ciutat.

Carn d’Instagram, aquest fotogènic espai d’aires industrials ofereix bon menjar (no poden faltar les torrades d’alvocat o desitjables entrepans saludables) i bona beguda, però també interessants objectes de ceràmica d’artesans locals com Valentinis Artisian o prestigioses revistes internacionals. Per aquesta zona també es troben altres locals de culte com una de les sucursals de Nomad Coffee o Little Fern, un restaurant informal enfocat a la comunitat situat al centre del districte. Inspirant-se en la pròspera cultura del cafè de Nova Zelanda, Little Fern ofereix menjar sa i deliciós combinat amb cafè d’especialitat. Entre els seus plats estrella es troba el que pot ser, encara que jo ho confirmo, el millor pa de plàtan de la ciutat.

Per descomptat aquest mix de tendències, empreses i una bona dosi de càrrega històrica que ha generat tota aquesta renovació urbanística a la qual s’ha sotmès el barri en els darrers anys, té alguna conseqüència arquitectònica que, en aquest cas, ha resultat ser positiva. I si la icona del Poblenou, encara que una mica allunyat del nucli, és la Torre Glòries que Jean Nouvel va dissenyar inspirant-se en els càlculs funiculars de Gaudí, no desmereixen altres exemples notables com és el cas del Media-Tic, un edifici d’Enric Ruiz-Geli o de l’hotel Meliá Barcelona Sky, un esvelt gratacel dissenyat per Dominique Perrault.

Arquitectura, art, disseny i molt dinamisme, és cert que a Poblenou encara li queden molts anys, i molt esforç, per convertir-se en un d’aquests districtes artístics que sedueixen el món, però cal reconèixer que va per molt bon camí. Exemples com el del Disseny Hub han estat determinants per aconseguir-ho. Aquest centre de coolture que reuneix el Museu de Disseny de la ciutat, el centre de disseny FAD i una excel·lent biblioteca general i especialitzada s’ha forjat, a cop de creativitat, un prestigi a escala internacional que la ciutat no tenia abans de la seva creació. Poblenou segueix sumant.

I tant si suma. I ho fa també amb apostes més alternatives com l’espai Ulla Blaus, un hub creatiu d’artesania i reciclatge on tot, o gairebé, té cabuda aquí, fins i tot una cosa imprescindible, ho dic de debò, feu una visita al servei. No gaire lluny d’aquí, res està lluny aquí, es troba el NIU, un altre espai multidisciplinari on tot és possible, excepte menjar, encara que sí que es pot beure.

La nova cuina de barri

Tot i que si es tracta de menjar o beure, millor fer-ho en els grans clàssics que governen el barri a base de bona cuina, com Els Tres Porquets (les seves croquetes de sobrassada i camembert són d’un altre planeta) o Els Pescadors, o en alguns dels nouvinguts que, atesa la seva popularitat fins i tot en temps de pandèmia, han arribat per quedar-se. És el cas de Can Culleres, un restaurant sense major pretensió que la de donar bon menjar. I és aquí on Jordi Asensio i Patricia Nieven assenten les bases d’una cuina honesta amb aliments frescos i de qualitat. De les seves creacions, de base tradicional, però aplicant tècniques creatives i innovadores, neixen plats com el pop a la brasa amb humus de carabassa, salsa tsatsiki i crosta d’arròs negre, les navalles amb pico de gallo o les cocotxes de lluç al pilpil. Atenció a una cuina que és tota una declaració d’intencions, la de tornar als orígens.

I tot i que ja fa temps que L’Artesana del Poblenou va obrir portes, l’ambició per les coses ben fetes no ha minvat ni una mica en la bona cuina d’aquest establiment que si bé en la forma del local no resulta massa atractiu, presenta un menú excel·lent. Pau Pons i Héctor Barber fan bona cuina per obrers i executius a preus populars i sense més aires de grandesa que els atorgats per la seva clientela, que no és poca. Junts formen la veritable essència de la nova cuina del barri, que uneix honestedat, producte i tècnica per rematar plats com uns callos amb cigrons o rösti de patata, bacallà i rovell. A la proposta només cal sumar-li unes bones referències de vins naturals i la tècnica d’un ex Gresca i un ex Monvínic (per cert, una de les grans pèrdues a conseqüència de la pandèmia). Res pot fallar aquí i, de fet, no ho fa.

No hi són tots, però aquests segur que són una bona mostra del que es pot trobar al Poblenou. Tots aquests atractius que doten, si és possible, encara de més valor al cor del districte, la zona residencial, el poble dins de la gran ciutat. Aquí és on, entre carrers com el de Marià Aguiló i la Rambla, turistes i residents convergeixen en un amable procés de convivència on tothom saluda, i fins i tot somriu, al passar.