L’estrella de Sant Jaume

L’alcalde Collboni i el seu exèrcit d’assessors culturals han considerat que la millor forma d’acabar amb la mandanga de la polèmica anual sobre el pessebre de Plaça de Sant Jaume consisteix en… eliminar el pessebre! Fa pocs dies, sabíem que l’escena del naixement del natzarè (sigui tradicional o desconstruïda) se substituirà per una estrella gegant de 20 puntes de quatre metres de longitud fetes de metacrilat i llums LED, ideada per l’arquitecte i artista Xevi Bayona i l’artista digital Àlex Posada. Com que som en temps de pacificació nacional i de tercera via, l’Ajuntament també ha comunicat que el pessebre tradicional, elaborat per l’Associació de Pessebristes, es traslladarà del Museu Marès al Pati dels Carruatges del consistori. Si fins ara la polèmica subsistia entre moderniquis i tradicionalistes, l’administració ha decidit tallar la guerra embotint cada nadalisme al mateix sac.

Entenc que el nostre alcalde vulgui espolsar-se polèmiques de segon ordre, però el problema amb les tradicions és precisament que hom no les acaba de triar. En el cas que ens ocupa, l’usatge en qüestió és la polèmica mateixa; dit d’altra manera, per a molts barcelonins, la performance anual de la remodelació del pessebre comme il faut i la consegüent picabaralla ha acabat resultant un acte ritual de major impacte que el propi Nadal. De fet, si en alguna cosa fou experta l’administració d’Ada Colau va ser precisament en supeditar l’avorridíssima gestió de la política quotidiana a símbols comunitaris de major publicitat mediàtica. Era així com l’antiga alcaldessa de Barcelona esperava la polèmica del pessebre amb la mateixa frisança que evitava desnonaments. A base d’escandalitzar tietes, Colau sempre intentà enarbodar la bandera d’un suposat risc artístic i sincretisme religiós.

El problema de tot plegat és que l’aspiració a anul·lar o fer cohabitar els símbols també resulta una aposta amb contingut, per molt que es dissimuli i, pel que deia abans, Sant Jaume ha esdevingut una espècie de quadre buit on qualsevol aparició resulta denotativa. En el cas que ens ocupa, l’estel de Sant Jaume (segons resa la web de l’Ajuntament) vol significar la creació de l’univers “en què una gran explosió va transformar les tenebres en llum i energia”. Al seu torn i quan es faci de nit, l’estrella serà el centre d’un espectacle immersiu diari en sessions de trenta minuts, que es combinarà amb un pessebre que vol dur “fins al centre de Barcelona l’olor del mar, vincle de les dues grans fonts d’inspiració de la proposta: la commemoració del centenari del poeta Joan Salvat-Papasseit, que va treballar al Moll de la Fusta i el va evocar en alguns dels seus versos, i la Copa de l’Amèrica de vela, clausurada fa unes setmanes.”

L’autèntica revolució que podria fer-se a Plaça de Sant Jaume i a tota la ciutat seria retornar-la als ciutadans

No cal ser un gran expert en poesia catalana ni en Salvat-Papasseit per entendre que, de veure’s situat en aquesta comparança, al nostre il·lustríssim barceloní (anarquista i radicalíssim defensor de la catalanitat) li agafarien espasmes a l’ossada. Però això tant li fot, car aquí l’important és veure com tota aquesta simbiosi d’elements que es fan per quedar bé i amalgames forçades amb calçador tampoc no acaben de fer un favor a l’hora d’intentar que Barcelona sigui alguna cosa més que un bulevard de peces immersives o pessebres desangelats. A la ciutat, com passa de fa molts anys, hi falten iniciatives que generin un mínim contingut artístic (i polític, que és el mateix) i que no facin envermellir de vergonya. Jo en proposaria una de ben senzilla: per Nadal i cada dia, deixar la Plaça de Sant Jaume en pau, perquè els veïns que hi vivim a prop ja patim prou inconveniències.

Potser us semblaré avorrit, però per a mi l’autèntica revolució que podria fer-se a Plaça de Sant Jaume i a tota la ciutat seria retornar-la als ciutadans. Els habitants del Gòtic ja patim prou intromissió del turisme i del guiram, com perquè —a cada Nadal— s’hi afegeixi una corrua de cretins a la recerca de la polèmica anual i el seu conseqüent selfie. No dubto de la bona fe de l’administració, tot i que, de la gent que vol quedar bé amb tothom, n’acostumo a desconfiar. Per tot això, els prego que se sumin a l’autèntica catarsi possible, atea i ben barcelonina, de deixar els carrers en pau. Aquesta idea, creguin-me, li encantaria al nostre gran poeta Papasseit.