Quan es va inaugurar l’any 2012, sota la promoció de Toni Cruz i Josep M. Mainat i sota l’auspici de la Càtedra Gaudí de la UPC, l’experiència 4D que es troba encara al carrer Larrard era tota una novetat: ulleres tridimensionals, seients mòbils, aire als peus i aigua a la cara… Una inversió en diners i en energies que valia la pena i que, com a prova, encara ho val: les cues de turistes encara s’hi formen i els nens, d’aquí i d’allà, en surten encantats.
L’invent és tan encertat que som al 2023 i els canvis encara són petits, el vídeo principal es manté intacte i només dos complements inicials (uns minuts d’humor amb el drac virtual recorrent la sala i uns altres minuts explicant de manera una mica més didàctica l’univers arquitectònic de Gaudí) hi han estat introduïts darrerament. En la meva opinió, no feia falta. El vídeo sol era i és encara prou didàctic, prou emocionant i prou inoblidable. Posar-hi afegits no pot millorar-lo. De fet, penso que encara és la millor experiència digital de la ciutat (per damunt, fins i tot, dels intercanviables faraons de l’Ideal o de les asèptiques sales cúbiques de la Casa Batlló).
La recreació de la Barcelona de principis del XX. Això ja ho val tot. La baixada a la ciutat des de l’espai exterior per introduir-nos en un tren i entre les carreteres, els camps, els horts, la roba estesa dels barris antics, l’estàtua de Colom acabada de fer i els carruatges voltant pels passeigs fan desitjar que es tracti d’una pel·lícula definitiva sobre l’època daurada de Barcelona. La factura de la producció és, des del primer moment, visiblement elevada (fan servir el que s’anomena estereoscòpia activa, que permet una alta qualitat a l’efecte de les tres dimensions). I el començament del relat és prometedor, absorbent, sexi. Un cop ens situem a l’estudi de Gaudí, i en com la natura li inspira els dibuixos, abandonem la història de Barcelona i ens endinsem en la història de Gaudí: és a dir, en la seva ciutat imaginada.
Desconec si totes les peces arquitectòniques que hi apareixen van haver de donar-hi el seu vistiplau: la Pedrera, la Casa Batlló, la Sagrada Família… Fins i tot Montserrat experimenta una allau de pedres per a donar forma a la Casa Milà, així com un grup de xiprers semblen inspirar les torres del temple. El vídeo combina perfectament realitat i deliri, i en lloc de posar-se massa abstracte o conceptual encerta el to surrealista de l’art de Gaudí (i que per això Dalí va saber entendre tan bé): misticisme, tradició, sensualitat, fantasia, exageració i mitologia. Un vídeo que, lluny de voler donar la tabarra sobre les tècniques de les hipèrboles en els arcs o en les columnes, és de per si un producte hiperbòlic. Com el geni hauria desitjat.
Cavallers, dracs, terratrèmols, sang, espases, roses, oceans remoguts, el batec de la terra, escuts amb les quatre barres, pedres en moviment i corbes inquietes. No cal un manual d’història per a explicar història ni un text sobre arquitectura per explicar arquitectura quan precisament hem vingut a utilitzar altres tecnologies, quan precisament l’audiovisual, combinat amb l’entreteniment i l’experiència, però sobretot amb un bon relat, no requereix ni una sola paraula. Només quan hi ha moltes paraules al darrere, només quan hi ha un bon relat, es pot dir que una imatge val més que mil paraules. I ni així: perquè la imatge, per si sola, no seria res.
Aguantar més d’onze anys no és quelcom que la majoria d’experiències digitals puguin dir. I molt menys les exposicions efímeres, és clar. Potser per això ni la Pedrera ni la Sagrada Família n’han gosat fer cap, i potser per això el Palau de la Música encara s’ho rumia. Ja hem vist una mica de tot, ja hem fet servir tauletes i ulleres i pantalles tàctils de tots estils i mides: ara només falta que, qui torni a atrevir-s’hi, ho faci amb ganes de fer una obra d’art i no un entreteniment. Commoure, i no impressionar. Escolteu bé, noves parades de la tecnologia: impressionar-nos, ja no ens impressioneu. Proveu de fer una altra cosa. Aquí, al Gaudí Experiència, ja fa onze anys que ho fan.
