Lillian Neuman: Barcelona al peu de la lletra

“Estic a la barra, pensant, reflexionant amb la mirada perduda. Durant anys, al meu bar preferit, m’asseia davant dels tiradors de cervesa, així em podia quedar amb la mirada fixa en ells i no cridava l’atenció del cambrer. És una espècie de privacitat en públic que sempre em va agradar conservar”, explica, absorta en la seva tassa de cafè, la Lillian Neuman, rosarina que solca, incansable, els carrers de Barcelona a la recerca dels seus secrets i racons literaris.

Amb el seu inseparable gos, Ron, als seus peus, tot ell cara de bonàs i mala llet llegendària, a la Lillian li agrada treballar i pensar en bars: “en llocs públics on vaig llegir grans llibres. La meva primera o segona lectura de Proust va ser, en part, en un lloc sorollós d’aquests. També vaig llegir així a Fredric Brown, o feia dibuixets amb un retolador fi. Que continuo fent”. Així que quan es tracta de definir-se, de descriure qui és, es pren un breu respir, i respon: “sóc un producte de tants anys de combinar aquesta privacitat i la companyia de la gent”. Així li han passat tantes coses: “vaig conèixer al meu marit tirant-li una brega a la barra, per envair la meva privacitat”.

Periodista, crítica literària, escriptora (va ser finalista del Nadal en 1999) i agitadora, aquesta argentina resident a Barcelona adora “caminar per ciutats buscant la seva literatura”, creant rutes literàries de les quals, en breu “inauguraré una per les Rambles”.

Mamà i Proust

“Tinc dos records que a mi em sembla que van definir la meva vida, i són de la meva infància. En el primer, estic fent els deures i sento la meva mare que li diu a la meva tieta que jo faig els meus deures sense que hagin de manar-m’ho. L’altre: hi ha una baralla entre nens del barri i apareixen dues mares a resoldre el tema. Una de les mares diu, assenyalant-me, que jo sóc l’única que se salva: una molt bona nena que mai crea problemes. L’altra mare -la meva- li contesta que no es fiï del meu aspecte d’angelet. Puc ser un petit dimoni”.

Per estrany que soni, la Lillian assegura que tots dos records defineixen la seva vida. “Sempre li agrairé a la meva mare que hagi dit això. Detesto a les mares que parlen meravelles de les seves criatures, i detesto encara més aquelles que repeteixen les frases dels seus fills com qui cita la saviesa de l’espontaneïtat”.

Un altre moment que defineix a la Lillian té lloc als seus vint anys: “vaig llegir per primer cop al Marcel Proust, no sabia que això anava a ser una constant a la meva vida. I així va ser. Estic orgullosa de caminar per Illiers (Combray) i detenir-me una vegada i una altra a cada racó, passeig i atmosfera que em vaig passar la vida imaginant i rellegint. I de fer això, o el que sigui, sense pensar en l’opinió dels altres”.

Al final, aquella educació d’afecte i veritat, i aquella prosa d’evasió i reflexió, han acabat sent dos pilars que conformen a la persona que és avui, algú que es refereix al treball lent i pacient com una cosa de la qual enorgullir-se. “Cada vegada que he fet alguna cosa sense pensar massa en els resultats. Tot el que es refereixi a tenir fe en quelcom i seguir-ho. I sense donar-li tampoc massa rellevància, perquè ho puc espatllar tot”.

Un barri de Barcelona

La Lillian considera que “hi ha una cosa greu, molt greu, a la que ens hem anat acostumant i és, per descomptat, el difícil o impossible accés a l’habitatge a la ciutat: lloguers descomunals per petits pisets sense llum, la immoral relació entre salaris i habitatge, la fugida inevitable de veïns i negocis”. Aquests rostres que ella, com a veïna de Ciutat Vella, tan bé coneix.

“Com que sempre he viscut al mateix barri, va arribar un dia, no sabria dir quan exactament ni com, en què només em bastava baixar les escales de casa i donar un volt per trobar gent amb la qual xerrar. Algunes nits sortia només una estona, però em trobava amb el meu amic Jordi Laplana, que em convidava “a fer un entrepanet” i, gràcies a ell, tornava a la casa a les quatre”.

Un barri pel que continua passejant amb en Ron malgrat “els imparables i criminals assalts en patí dels quals, de moment, m’estic salvant per un pèl”.

–Van com a bojos.

–Sí. Li vaig preguntar a un mosso què es pot fer amb aquesta gent que ens frega a alta velocitat, burlant-se de les nostres vides i la seva resposta, entre la fúria i la mordacitat, va ser: “res, matar-los”.

Mentre la conversa a peu de barra avança, es cola des del carrer el silenci de la ciutat buida. I la Lillian torna a abstreure’s abans d’observar: “Portem un any de pandèmia i molts ens preguntem, quan arribi la suposada normalitat, quina classe de normalitat serà?”.