Confesso que no recordo en tots els meus anys de carrera professional haver comptat tant els dies que quedaven per a les vacances com aquest. Quin mes de juliol més llarg i lent, sobretot l’última setmana. I quin agost més ràpid, tant que tampoc recordo una reincorporació tan muntanya amunt com aquesta. La veritat és que un esperava un setembre marcat pels darrers cops de cua de la covid, però sembla que es farà esperar encara una mica. I a sobre, un agost nefast pel que fa a notícies.
Un informe de l’IPCC ens diu que l’escalfament global ja s’ha cobrat conseqüències irrecuperables per al planeta i que, si no hi posem remei, ens n’anem directes a l’apocalipsi climàtica. Després, el tema del drama humà de l’Afganistan i la sensació de tornar on érem fa 20 anys. I això de la factura de la llum, que, si segueix aquest ritme, acabarà sent una càrrega per a les economies familiars pitjor que una hipoteca. Personalment, m’ha deixat tocat la mort d’Ed Asner, el gran Lou Grant de la sèrie de culte ambientada a la redacció de Los Angeles Tribune. En el meu imaginari —i segur que en el de molts col·legues de la meva generació i anteriors—, culmina també la defunció d’un tipus de periodistes i periodisme que vaig tenir la fortuna de viure i que ja no tornarà.
Deixo per al final el gran drama de l’estiu, la marxa entre llàgrimes de Messi del Barça, que, a més de l’impacte emocional que ha deixat entre el barcelonisme, ha aflorat la delicada situació d’un club referent mundial a qui l’actual conjuntura de crisi global ha punxat la bombolla en què ha habitat en les últimes dècades.
Amb aquest estat d’ànim, he visitat una excel·lent exposició que està passant molt desapercebuda sobre l’impacte del futbol a Barcelona, des del punt de vista social, urbanístic, polític, econòmic i de posicionament com a marca internacional de la ciutat. Deia que ha passat desapercebuda perquè el Museu d’Història de Barcelona l’ha situat al centre Oliva Artés, una antiga nau industrial que es va salvar de la piqueta i que avui és un espai cultural de grans potencialitats dins del parc central de Poblenou. He de reconèixer que vaig quedar impactat, per la qualitat de l’exposició i pel marc que ofereix aquest magnífic contenidor que desconeixia.
L’exposició està magníficament plantejada i reuneix una excel·lent col·lecció d’objectes i imatges. Tot i que el Barça ocupa una part important com a gran marca global, també hi són presents els altres clubs de la ciutat. La mostra reflexiona sobre la contribució i influència del futbol professional en el desenvolupament de Barcelona al llarg de segle XX i quin serà el seu paper en el XXI. Així, els organitzadors es pregunten si, com a joc urbà, el futbol serà un instrument d’inclusió social en una ciutat més plural. O quan hi haurà plena equiparació entre homes i dones. De moment, el futbol femení ve empenyent fort i els noms de les futbolistes comencen a ser coneguts i valorada la seva qualitat. És el cas d’algunes jugadores de l’exitós Barça del triplet, com Alexia Putellas, Aitana Bonmatí, Jennifer Hermoso, Lieke Martens i Caroline Graham Hansen, per citar només algunes. Una experiència impensable fa només uns anys.
La mostra també es pregunta si els grans clubs seguiran exercint un important paper en l’economia i la política. Segur que sí, però cal veure com. Les grans lligues professionals generen molts diners a través de les entrades i les quotes dels socis, que acaben sent la xocolata del lloro quan entren en joc la publicitat, els drets televisius i el marxandatge. Això pel que fa només als clubs, perquè després estan totes les activitats que giren al voltant de les grans competicions, com la de les apostes. A conseqüència de tot això, els clubs d’elit han de suportar grans despeses estructurals si volen ser competitius. La més important són les nòmines dels jugadors, en llurs contractes es manegen xifres astronòmiques. Això és el que ara li està passant factura al Barça, a qui la crisi sanitària i econòmica de la covid ha deixat al descobert els peus de fang del sistema.
En qualsevol cas, l’impacte del futbol a les ciutats i les economies locals, nacionals i internacional és evident. En les llotges dels grans equips es tanquen molts acords polítics i econòmics, encara que cap al Camp Nou ha aconseguit salvar el Barça de la traumàtica pèrdua del millor jugador de tots els temps.
Les llàgrimes de Messi van ser portada en tots els diaris i mitjans del món. Inclòs el Financial Times. En els grans centres de negocis de la planeta no es pren cap decisió sense abans llegir el Financial Times, i les que es van prendre aquell dia van ser després de veure la plorera de l’argentí. Dit d’una altra manera: la marxa de Messi del Barça i el seu fitxatge pel PSG han tingut un evident impacte econòmic mundial. Estaria bé quantificar-lo. No ha de ser tasca fàcil calcular-ho amb totes les seves variables, però el que sí que sabem és que a Barcelona ha estat negatiu. La pregunta és ara quant de temps arrossegarem aquesta crisi econòmica, esportiva, social i fins sanitària, perquè a més d’un la marxa de l’astre l’ha fet emmalaltir.
