L’incomprès Moll de Fusta treu de nou el cap

El Moll de la Fusta està ressorgint aquests dies, almenys temporalment, de les seves cendres amb motiu de la celebració de la Setmana del Llibre en Català. El certamen ocupa per segon any aquesta superfície portuària, obligat per les restriccions de la covid a abandonar la seva habitual ubicació a l’Avinguda de la Catedral.

I és que, tot i la pèrdua de centralitat, els organitzadors estan més que satisfets. En l’edició anterior, al recinte del Moll de la Fusta van acudir uns 25.000 visitants. Aquest any, en el que portem de fira, aquesta xifra s’ha superat amb escreix i s’espera tancar la Setmana amb un bon resultat donades les circumstàncies. Es tracta d’una nova constatació que el llibre està aguantant la crisi de la pandèmia.

Joan Carles Girbés, president de la Setmana, destaca la capacitat d’adaptació que ha tingut la fira. La voluntat és sens dubte tornar a l’Avinguda de la Catedral, ja que és “especial” que el llibre en català ocupi el centre de la ciutat. No obstant això, Girbés reconeix que les dues ubicacions tenen els seus pros i contres. A l’Avinguda de la Catedral, per exemple, no hi ha marge per créixer, mentre que al Moll sí. Però aquesta serà una decisió que haurà d’analitzar i decidir la junta en el seu moment.

En qualsevol cas, la Setmana i la covid han demostrat que és possible dinamitzar el Moll de la Fusta. Aquest ha estat un espai amb molt poca fortuna. Va ser obert al públic el 1981, en una preqüela de recuperació del Port Vell i el front marítim de Barcelona que va esclatar en el marc de les grans transformacions urbanístiques que van afavorir els Jocs Olímpics.

No obstant això, el Moll de la Fusta mai es va consolidar com un espai per a l’oci ciutadà. El Passeig de Colom va ser sempre una barrera difícil de superar. Es va intentar amb la instal·lació d’un conjunt de xiringuitos que tampoc van gaudir del favor popular i van suposar importants pèrdues per als restauradors que es van apuntar a l’aventura. D’allò, avui només en queden unes pèrgoles i la gamba de Mariscal.

Després del Moll de la Fusta, van seguir altres recuperacions d’espais portuaris, com la de Moll de Barcelona i el seu World Trade Center i la del Moll d’Espanya, amb el Maremàgnum, l’Aquàrium, els multicinemes i l’edifici Imax, on fins al 2014 es van projectar films en tres dimensions.

L’Imax va ser polèmic des del principi i fins i tot va esdevenir un dels cavalls de batalla en les eleccions municipals de 1995, quan Miquel Roca li va disputar l’alcaldia a Pasqual Maragall. Roca sostenia que l’edifici impedia la perspectiva diàfana que la transformació del Port Vell buscava després d’enderrocar els coberts enfront de la Barceloneta. L’exdirigent de Convergència tenia raó, però va escollir un mal moment per dirimir aquell pols, ja que els barcelonins, a diferència del Moll de la Fusta, sí que van ocupar les noves instal·lacions d’oci del Moll d’Espanya, on s’accedia per la Rambla de Mar, el pont de fusta que connecta amb el Portal de la Pau convertit en atracció en si mateix. A la gent li encantava anar a contemplar quan la passarel·la s’obria per permetre el pas d’una embarcació. I també anaven a veure els taurons de l’Aquàrium i les projeccions 3D de l’Imax, fins que aquest va acabar sent un espectacle obsolet.

El temps no ha fet més que donar més raó a Roca i la demolició de l’edifici ja està decidida, encara que no la data. El seu error va ser enarborar aquesta bandera just en el moment en què els ciutadans descobrien el nou espai lúdic. El desaparegut Santiago Roldán, que va ser president del hòlding que va executar les transformacions olímpiques, solia comentar com admirava la capacitat de Barcelona per ocupar de seguida tot allò que s’inaugurava. Eren temps d’eufòria olímpica. Després vindrien altres en què aquest tipus de grans obres es van començar a jutjar amb escepticisme i fins amb rebuig per bona part dels ciutadans.

Fent bo allò que de les crisis sorgeixen oportunitats, cal admetre que la covid ha donat una nova chance al Moll de la Fusta, que ha aconseguit treure el cap gràcies a la Setmana del Llibre en Català. La veritat és que, pel que va significar des d’un punt de vista simbòlic per aquella Barcelona que just iniciava el camí democràtic, no es mereixia ser un pioner incomprès de la transformació que la ciutat va experimentar en la següent dècada.

.