Si no visqués a Barcelona, n’estaria enamorat. “Barcelona combines everything that is most charming about Mediterranean cities —a relaxed pace, months of endless sunshine, unbeatable food— with the cultural and design clout of almost any city in the cold north”, escriu l’experta del Telegraph Sally Davies i és del tot comprensible. M’imagino els seus lectors tan britànics farts d’encadenar dies plujosos i gastronomia insípida i delerosos per enfonsar amb voluptuositat a la sorra calenta de les platges de la Barceloneta uns peus avesats a trepitjar moquetes humides i tristes. Barcelona ja no és aquella hidden gem que el món va descobrir fa trenta anys amb els Jocs Olímpics, sinó una de les destinacions turístiques més reconegudes del planeta. Un d’aquells paradisos mainstream on desenes de milions de persones somien a fer-hi una escapada per mirar de fer una mica més lluminosa la seva vida.
La Barcelona de 2022 té poc a veure amb aquella ciutat grisa i desfigurada pels anys del desarrollismo que fins que va començar a ser conscient dels seus atractius o a redescobrir-los (Gaudí, platja…) —estem parlant ben bé dels anys noranta del segle XX— es mirava les grans capitals europees una mica com l’Alfredo Landa a les sueques, amb una barreja de desig i acomplexament. Barcelona 92 va suposar una carretada de calés per fer obres i posar la ciutat en solfa, però, per sobre de tot, va ser una injecció d’autoestima. En lloc de quedar-se només a la costa, els turistes van començar a venir en massa a Barcelona i se’n tornaven meravellats als seus països. Ho explicaven als cunyats i l’any següent aquests també es plantaven aquí. La ficció també va ajudar a crear una certa imatge de Barcelona com a ciutat de la joie de vivre: L’Auberge espagnole de Cédric Klapisch proclamava als quatre vents que Barcelona era fantàstica per venir-hi a fer un Erasmus (festa, paelles, sexe i sangria) i, amb Vicky Cristina Barcelona —un publireportatge oportunament subvencionat per les nostres administracions—, que quan rondes els trenta també pots passar-t’ho bomba a la capital catalana.
Per tot plegat no ha de sorprendre gens que el Telegraph acabi d’escollir Barcelona com la millor ciutat del món. Sí, la nostra estimada Barcelona encapçala el rànquing elaborat per Telegraph Travel a partir d’una selecció de 50 ciutats d’arreu del planeta. Barcelona obté 588 punts, seguida de Sydney (Austràlia) amb 556 i de Ciutat del Cap (Sud-àfrica) amb 549. Per acabar d’endolcir la victòria: Madrid hi queda relegada a la setzena posició. Ja ho va dir el socialista Jaume Collboni en una piulada: “Madrid ‘ho peta’, sí, però Barcelona, millor ciutat del món”. Doncs això.
Imaginem que un tal Miquel Pujol —no és una persona real sinó un arquetip, de fet, si en lloc de barceloní fos nord-americà li diríem John Doe— escolta a la ràdio del cotxe la notícia de l’elecció de Barcelona com a millor ciutat del món. De seguida s’emociona fins al punt que se li neguen els ulls perquè, tot i que viu a Mataró des que un fons voltor va comprar l’edifici de l’Eixample on vivia per fer-hi pisos turístics d’alt nivell i li va ser impossible trobar un lloguer raonable, ell se sent molt de Barcelona. En Miquel Pujol cada matí fa una bona estona de cua per entrar a la ciutat pel túnel de Glòries i aprofita les retencions per fer un cafè que porta de casa a dins d’un termos. Abans el prenia al bar del costat de l’oficina, però des que una foodie amb molts seguidors a les xarxes socials el va escollir com el millor lloc per fer el brunch de la ciutat, s’hi formen unes cues de turistes fenomenals i, a més, han duplicat preus. Mentre espera, pacientment, per entrar a la millor ciutat del món, a en Miquel Pujol se li acut que li proposarà a la parella que dissabte baixin a fer una volta pel centre ara que hi torna a haver tant ambient. Sap que a ella li agrada mirar els aparadors de Passeig de Gràcia. Sopar, ja soparan a casa, si de cas.
Pensant en persones com el Miquel Pujol, m’he pres la molèstia d’anar a la font per esbrinar quina metodologia ha seguit el Telegraph per escollir Barcelona com la millor ciutat del planeta. He anat a llegir-ne la lletra petita, com si diguéssim. Per començar, el Telegraph ja adverteix que han elaborat el seu rànquing des de la perspectiva del turista i no pas en funció de la comoditat dels Miquels Pujols.
¿Què ha tingut en compte, doncs, el Telegraph per decidir que Barcelona és la millor ciutat del món?
Passin i vegin:
- Nombre de llocs Patrimoni de la Humanitat de la Unesco
- Nombre de restaurants amb estrella Michelin per càpita
- Distància des del centre de la ciutat de l’aeroport més proper
- Nombre d’hotels de cinc estrelles per càpita
- Nombre de museus i galeries que figuren a TripAdvisor
- Hores anuals de sol
- Platja
- Sistema de bicicletes o patinets compartits
- Orquestra simfònica
També hi ha alguns elements relacionats amb la qualitat de l’aire, la seguretat o el transport però, grosso modo, ja veiem per on van els trets oi?
La meva intenció amb tot plegat no és posar en dubte l’elecció de Barcelona com a millor ciutat del món. Tampoc negar que sigui una bona notícia per la ciutat. De fet, soc una mica Miquel Pujol —suposo que com tots els barcelonins que senten els colors— i, personalment, me n’alegro. El que reclamo a qui li pertoqui és que, en primer lloc, treballi perquè els qui vivim a Barcelona també en puguem continuar enamorats. Hi ha dies que el nostre sembla un amor impossible.
