La lliga de les ciutats lliures

El món que ve pinta regular, tirant a malament. La fi del multilateralisme el torna a convertir en un lloc agressiu i violent. En les darreres dècades, alguns es van atrevir a proclamar amb molta passió i una mica d’innocència donat el desenvolupament accelerat de la globalització, l’adveniment de la fi de l’estat-nació. Semblava que l’emergència de noves formes de governança supranacionals o d’integració regional com la Unión Europea, l’entrada de la Xina a l’Organització Mundial del Comerç, la signatura d’Acords d’Associació entre blocs o amb tercers i el Tractat de Lliure Comerç d’Amèrica del Nord, anunciava una nova era basada en el multilateralisme i la cooperació econòmica i política. Com es diu en anglès, un win-win per a tothom, o per a una bona part del món. Una integració econòmica a través del comerç i la inversió que va aconseguir reduir els nivells de pobresa i la desigualtat global, encara que estàvem molt lluny de ser satisfactòria.

La pandèmia de la COVID-19 va ser el principi de la fi d’aquest model, i va evaporar el bonisme dels qui pensàvem que la cooperació s’imposaria a la confrontació. El virus va escombrar tot això de cop. Suposà, en primer lloc, el reempoderament dels governs i dels estats acompanyats d’un llenguatge bèl·lic, la guerra contra el virus. No hi havia socis ni amics, la prioritat era adquirir material sanitari on fos, al preu que fos necessari i malgrat qui fos. Tot i això, la Unió Europea va ser capaç d’articular relativament ràpid un sistema de cooperació amb un contracte d’adquisició conjunta de vacunes i va engegar els Next Generation, un conjunt d’instruments financers temporals dotats amb 750.000 milions d’euros dissenyats per finançar reformes i inversions als països membres. Mentrestant, a l’altra banda de l’Atlàntic, governava Donald Trump en el seu primer mandat, encubant un nou virus igualment letal.

Després d’un darrer lustre complex centrats en la recuperació dels efectes de la COVID-19 i l’explosió de la guerra a sòl europeu amb la invasió d’Ucraïna per part de Rússia o les atroces massacres a Israel i Palestina, el món col·laboratiu i en pau es dissol com un sucrer en un cafè. La tornada de Trump a la Casa Blanca ha vingut a certificar la defunció del món obert i del malparat multilateralisme. El món torna a ser un lloc “fast and furious”. Trump i el seu hiperactivisme desregulatori, proteccionista i aranzelari, sumat a la seva verborrea declaratòria de xulo de barri, suposa un tsunami polític, econòmic i geopolític del qual encara no en sabem les conseqüències. De cop, l’eix transatlàntic s’ha esfumat i allò que ens espera és l’augment de les tensions comercials, un increment de les inversions públiques a la indústria de defensa, el reforç i el control d’indústries i empreses estratègiques, la lluita per accedir a materials crítics i prioritzar l’autonomia estratègica per protegir les cadenes de subministrament i la seguretat alimentària.

Sembla que l’agenda geopolítica pren el timó de les nostres vides. Tot i això, tenim l’oportunitat i la necessitat de contrarestar-lo amb un model polític, econòmic i social que no renunciï a la idea de progrés. Apel·lant a una vella frase del mític Willy Brandt, “una situació es converteix en desesperada quan comences a pensar que és desesperada”. No podem caure en el derrotisme i hem de treballar per trobar solucions diferents i pròpies. Una és tornar a posar en valor i en marxa el potencial de la diplomàcia de les ciutats en totes les seves dimensions.

Fa pocs dies, Daniel Passerini, alcalde de la ciutat argentina de Còrdova deia bé que quan al món fracassen les relacions entre països, sí que funcionen les relacions entre ciutats, perquè és allà on viu la gent i on es visualitzen les transformacions. I això és precisament el que cal activar com a alternativa a un món en confrontació, el potencial de la política d’allò petit. Un informe recent de prospectiva sobre l’any 2025 de Bank of America, mirava més enllà de la geopolítica i proclamava que en els pròxims cinc anys els microdesenvolupaments cobraran protagonisme a mesura que el ritme de la disrupció tecnològica s’accelera gràcies a l’adopció generalitzada de la IA a les empreses i la societat.

El món camina de nou cap a la flexibilització quantitativa en què tornarem a veure accions contundents dels governs i els bancs centrals i probablement nous xocs inflacionaris. És per això que, durant els pròxims cinc anys tindran més importància les polítiques micro, és a dir, les polítiques de proximitat. Els governs dels Estats estaran molt ocupats a les agendes geopolítiques, i hauran de ser els alcaldes i els governs locals i regionals els que facin un pas endavant per protegir i tenir cura de la gent desplegant una nova política dels afectes i de la seguretat en el sentit més ampli de la paraula. Igualment, les ciutats han de ser el refugi dels valors d’un món obert i lliure davant l’auge d’un populisme que s’alimenta de la incertesa, la desigualtat i la por de fenòmens com la immigració. Les ciutats, i especialment algunes ciutats, han de tornar a ser ciutats refugi, tant de persones, béns i serveis com de valors i narratives del món obert i inclusiu.

La diplomàcia de les ciutats torna a cobrar tot el sentit, i aquest cop, amb un propòsit clar i nítid, la preservació de la pau

La tasca no és fàcil ni senzilla, però és ineludible. Les ciutats i els alcaldes tenen la responsabilitat de fer un pas endavant. En particular aquelles ciutats que són les ciutats globals de referència del món lliure com París, Londres, Nova York, Boston, Barcelona, ​​Madrid, Berlín, Roma, Amsterdam, Mèxic, Buenos Aires, Tòquio o Sydney per citar-ne algunes. La diplomàcia de les ciutats torna a cobrar tot el sentit, i aquest cop, amb un propòsit clar i nítid, la preservació de la pau, la convivència, la col·laboració i l’intercanvi comercial entre els pobles i les societats. En aquest terreny, Barcelona té un posicionament excepcional. La ciutat és la capital mundial de les xarxes de ciutats acollint les seus, entre d’altres, de l’Organització Mundial de Ciutats i Governs Locals Units (CGLU), l’Associació Mundial de les Grans Metròpolis (Metropolis), el Centre Iberoamericà de Desenvolupament Estratègic Urbà (CIDEU) o l’Associació Internacional de Ciutats Educadores.

A més, Barcelona compta amb el reconeixement, el posicionament i un llegat com a ciutat oberta, diversa i inclusiva que la legitima per fer-ho i d’una connexió emocional especial amb el món. Un actiu que cal mobilitzar juntament amb altres ciutats de referència per crear (simbòlicament) la Lliga de les ciutats lliures. Lliures de líders tòxics i autoritaris. Lliures d’odi i un llenguatge bel·licista. Lliures per pensar, crear i manifestar les nostres idees i creences. Lliures per rebutjar sense por les polítiques de la deportació d’immigrants o les polítiques de cancel·lació que proclamen els populistes i l’extrema dreta. En definitiva, és temps d’un activisme intel·ligent i compromès des de les ciutats. Potser no podrem evitar la confrontació geopolítica, però hem de proposar un model de progrés alternatiu perquè el món ho necessita.