“Quan vaig arribar a Amsterdam a estudiar, el professor, la llegenda del saxo tenor europeu Ferdinand Povel, em va fer interpretar per a la primera classe l’estàndard Body and Soul. Vaig tocar-lo i Povel, que acabaria per canviar-me la vida, em va fer adonar que tocava per intuïció, però que realment no sabia el que estava fent. Aquell dia, la meva aproximació a la teoria musical i al llenguatge del jazz va fer un gir de cent vuitanta graus”.
El músic i compositor Lluc Casares mig acluca els ulls i esgrimeix un somriure còmplice, mentre s’acomoda a la barra per a demanar: “Un cafè americà sense sucre, i et demanaré que l’omplis d’aigua calenta fins dalt”.
— Aigua calenta fins dalt? Fas broma?
— Sí, ho sé, fatal. —riu.
El parroquià prossegueix, “després de residir a Holanda, va sorgir l’oportunitat d’estudiar a la Juilliard School de Nova York. Van ser dos anys molt intensos en què gent com Wynton Marsalis, Kenny Washington, Barry Harris o George Coleman em van marcar molt”, narra aquest saxofonista i clarinetista que diu estimar el seu piano elèctric Fender Rhodes, i que assegura que li agrada “el jazz primer, i després moltíssimes coses més, moltes de les quals surten de la diàspora africana cap a Amèrica, i altres no”.
Més que orgullós, content de poder dedicar la seva vida al que li agrada —ser músic de jazz i, a més de tocar, escriure música—, aquest jove barceloní integrat en el col·lectiu The Changes Music ha tocat ja amb artistes de la talla de Dr. John, Ken Boothe o Nicholas Payton i, després d’haver estat involucrat en diversos projectes, presenta aquests dies el seu nou àlbum Septet, on l’abrigallen Irene Reig, Pol Omedes, Alba Pujals, Rita Payés, Xavi Torres, Pau Sala i el seu germà, el bateria Joan Casares. Els dos són fills de músic: “El meu pare toca el clarinet i el saxo així que, en el meu cas, massa original no he estat”.
Al marge del nou disc i d’una sèrie de concerts a curt termini entre Holanda i Barcelona, en Lluc està involucrat amb la Barcelona Art Orchestra, al costat de Lluís Vidal, Néstor Giménez i Joan Vidal, amb els que està a punt d’enregistrar l’elapé de debut, Ragtime Stories: “Composicions pròpies per a una banda de disset persones, entre el jazz i la clàssica contemporània”.
Influències amb noms i cognoms
A l’hora de definir moments clau, punts d’inflexió en la seva trajectòria artística i personal, Lluc Casares recorre a molts noms: Xavi Torres, Oriol Vallès, Pol Omedes, Bruno Calvo, Pablo Martínez, Joel González, Andreu Pitarch, Joao Coelho, Irene Reig. L’etcètera és llarg, però hi ha un motiu per a això: “Aquesta música és així, són les persones i les seves personalitats les que t’influeixen en moments clau que et canvien per sempre. En aquest aspecte, no només han estat els professors, sinó que els meus companys tenen el mateix pes en el meu desenvolupament musical”.
I aleshores, encara prenent el llarguíssim cafè aigualit, rememora la seva etapa a Nova York. “Va ser del 2017 al 2019 i, en aquella època, anava moltes nits a la jam session del bar Smalls Jazz Club, on apareixia amb assiduïtat el Roy Hargrove qui, literalment, donava una lliçó a tot el club cada cop que passava per allà. Treia la trompeta, tocava un cor magistral i s’asseia. Quan allò succeïa, en aquells moments de la matinada, en aquell club no s’escoltava ni una mosca”.
Una Barcelona amb talent, però amb molt de hype
“Hi ha quelcom de molt simptomàtic a la nostra ciutat —observa Lluc— que és que quan parlem d’artistes no parlem del seu treball, sinó de la seva persona. De fet, tinc una frase recurrent que diu que ‘com més món de la música, menys música’. Crec que hi ha molta música i músics a qui es priva de visibilitat, perquè tota la indústria cultural està encegada amb la dinàmica actual de contingut audiovisual digerible per a xarxes socials i amb la dictadura del missatge, encara que aquest estigui buit. És una cosa que passa a tots els llocs, és cert, però a Barcelona és realment molt tangible i afecta molt al seu substrat musical”.
— Et refereixes al fet que es premia la imatge per sobre del contingut musical?
— Sí, i no m’agrada aquesta necessitat imperiosa d’enaltir a ídols locals que arrasen a festivals i programacions només pel soroll que fan, per la imatge que conreen i projecten o pel hype injustificat que s’ha generat al seu voltant. Del músic, mirem la seva música!
Barcelona li agrada i el mateix parroquià admet que, a vegades, han de venir de fora per a recordar-li el que la ciutat ofereix i queixar-se menys, “així i tot, hi ha moltes coses a millorar a tots els nivells: cultural, social, models econòmics erronis basats en el capitalisme salvatge i en la supressió de la personalitat urbana. Per no parlar que es menystenen formes artístiques per no ser descaradament actuals, provincianes o polítiques”. Però és evident que Lluc Casares veu l’enorme potencial de Barcelona i ell mateix forma part d’una fornada inquieta i creativament molt fèrtil que corrobora que per aquí hi ha molt bon talent.
— Per fi has acabat aquest beuratge aigualit. Voldràs menjar alguna cosa? Tapes, un entrepà, un menú…?
— Menú, evidentment! —replica, com si el dubte ofengués.
— El món no sap la grandesa de la troballa cultural que representa el menú de migdia! —afegeix amb un somriure gamberro.
