Tot el que no ens havien explicat

Llucia Ramis (Palma 1977) acaba de guanyar el Premi Anagrama de Novel·la per Les possessions, un “relat de fantasmes” en el qual, com en les seves tres anteriors novel·les, coqueteja amb la crònica generacional i autobiogràfica a partir de les seves obsessions, la seva geografia (Mallorca-Barcelona) i determinades circumstàncies vitals com la passada crisi (se suposa que ja superada) que ens va arrabassar alguna cosa més que les certeses.

Escriptora i periodista, Llucia s’ha convertit en una cronista privilegiada de l’univers literari barceloní, primer des d’El Mundo i ara des de La Vanguardia. I encara que té una mirada crítica, i en ocasions esmola el seu teclat, també té un riure contagiós amb què sembla haver aconseguit caure bé a tothom.

ÉS MÉS FÀCIL ENOMAR-SE PER ESCRIT

Ets crítica amb la teva generació.
La meva generació creu que es mereix el que té, però no lluita per mantenir-ho. Com si tot vingués donat i no ens haguéssim d’alçar mai. I per això la situació és la que és. Ens estem adonant massa tard que hauríem d’haver reaccionat abans.

Has passat de ser cronista a ser una de les protagonistes de la vida literària barcelonina…
Jo em vaig fer escriptora, si és que et “fas” escriptora, perquè sóc tímida… Ara em toca estar davant, quan sempre m’havia agradat estar darrere. Sembla contradictori. Un escriu perquè creu que pot controlar allò que està escrivint. De petita era patològicament tímida. Tenia problemes per relacionar-me. Fins i tot alguna professora va parlar amb els meus pares perquè no era tan sociable com se suposava que havia de ser a la meva edat. Parlava poc, molt poc, i tenia molta vergonya. Els meus pares són psicòlegs i, esclar, van haver d’educar-me perquè deixés de ser tímida. Escriure és la meva manera d’arribar on no podia arribar de manera verbal. Però et fas trampes a tu mateixa… Primer, perquè quan escrius t’estàs justificant d’alguna manera, estàs construint un relat. La realitat no és lineal i, en canvi, el que escrius sí que és lineal. Per exemple, és més fàcil enamorar-se per escrit que fer-ho cara a cara, perquè no tens la mateixa responsabilitat. Encara que t’impliquis moltíssim, no deixa de ser un text escrit. El fet de tenir la sensació que controles, que observes en un segon pla i descrius el que tu vols, et protegeix. En canvi, quan ets protagonista t’estàs exposant, ja no pots fer que els altres vegin les coses com tu les veus, sinó que són ells els que et miren i treuen les seves pròpies conclusions.

La vergonya moltes vegades s’entén com a falta d’interès o antipatia.
Jo crec que la vergonya és un sistema per mantenir el poder. Ho poso a Les possessions. La vergonya és natural, tothom la sent, però tu pots manipular-la per aconseguir determinats objectius. Això es veu amb l’Església, que crea el pudor, la vergonya pel propi cos i per determines actituds, i així preserva el seu poder. En canvi, en l’economia no hi ha la vergonya perquè, si no, no es genera riquesa. No has de tenir escrúpols, que serien una forma de vergonya. I en l’era d’exhibicionisme en què vivim, d’individualisme, d’espectacle, la timidesa és clarament contraproduent, perquè t’estàs amagant en un món on res no s’amaga. Se suposa que els escriptors escrivim perquè no ens vegin, perquè vegin el món com el veiem nosaltres, però que no ens vegin a nosaltres, per a això ja està el llibre… Però el mercat està fet de tal manera que tu has de fer igualment el xou per vendre el teu producte. És molt contradictori.

En una entrevista per a TheNBP, el poeta Pere Rovira ens deia que escriu per enganyar la mort, per allunyar-la… Per què escrius?
Com més gran et fas, més intentes enganyar la mort. En aquest llibre hi ha una escena en la qual explico que la gent gran de nit té insomni perquè en aquell moment la mort dorm però la por no. I la por et desperta perquè s’avorreix i et va recordant que t’estàs atansant al final de la teva vida. La mort és un material literari molt interessant i, a més, pensar-hi és molt necessari per entendre el que és la vida. L’escriptura, a més, en el meu cas, és un mecanisme per entendre les coses. Tot em resulta molt més fàcil d’entendre quan ho veig escrit.

ODIO BARCELONA!

Mallorca i Barcelona són les dues grans protagonistes de les teves novel·les. Parla-me’n…
Mallorca és com la mare. Una mare l’estimes igual per molt que canviï. I a més sempre hi és. Li poden fer les mil i una putades, la poden destruir, però és la teva mare i hi serà sempre. En canvi, Barcelona és com el meu amant. No saps gaire bé per què estàs encara al seu costat… [Rialles] Odio Barcelona! L’odio moltíssim i, alhora, l’estimo molt. És una contradicció molt forta. Trobo que és una ciutat avorridíssima, no entenc la seva falta d’inquietud cultural, quan n’ha tingut moltíssima… No acabo d’entendre per què no es protegeix més contra l’especulació i el turisme… Per què es ven tan barata? Per què és tan acomplexada? D’una banda sembla molt creguda i de l’altra està completament acomplexada. És insuportable. És com una senyora gran que ha envellit malament i s’ha operat cinquanta mil vegades… I cada vegada s’assembla més a totes les senyores que s’han operat cinquanta mil vegades [riallades]… I alhora és meravellosa. Té les dimensions perfectes, el clima és molt agradable, té mar (i tots els que venim d’una illa necessitem poder veure el mar, encara que no hi anem mai). És una ciutat que vaig conèixer molt més divertida, no perquè jo fos més jove, sinó perquè realment ho era. Jo la trobo molt avorrida i és una ciutat que podria ser potentíssima culturalment, té tots els elements… Però no aconsegueix ser realment moderna i oberta. Tampoc entenc la falta de cultura en els mitjans de comunicació i la falta de transversalitat… Com és possible que la gent de teatre no sàpiga què passa en el món de l’art i els escriptors no sàpiguen el que fan els músics… Hi ha una enorme desconnexió entre els diferents àmbits culturals quan tots formem part del mateix.

Creus que en altres èpoques hi ha hagut una activitat cultural més potent, cosmopolita i interconnectada?
Esclar. Això va passar a la Barcelona dels 70. A mi m’ho han explicat així… No crec que la Barcelona dels 70 fos millor que la d’ara. Estava molt més bruta i als 80 hi havia ionquis. És veritat que s’ha idealitzat aquella època. Però pel que fa a la cultura, es va generar un moviment tan potent que encara ara en parlem… On és la Gauche Divine d’ara? On és el punk? On és tota aquella gent? Com i qui escriurà l’etapa actual? [Rialles. Moltes rialles]