Lluís Coloma: Barcelona boogie woogie

“El primer moment important per a mi va ser descobrir la música de Jerry Lee Lewis, en un viatge de fi de curs a Madrid, gràcies a la pel·lícula Great Balls of Fire. Jo aleshores ja tocava el piano, però vaig quedar totalment impactat per la simplicitat del que sonava i l’energia que transmetia. De seguida vaig voler tocar com ell”.

Així explica, el Lluís Coloma, Coca-Cola en mà a peu de barra, la seva primera trobada amb “aquella música que venia principalment del boogie woogie, el blues i el country”, i que va marcar un punt de no retorn en la vida de qui ha acabat sent nom i cognom de pes a l’entorn del piano blues barceloní. De fons, Ray Charles s’esgargamella amb Greenbacks i el músic somriu, aquiescent.

Pianista, organista, professor, compositor, arranjador, promotor, road manager i músic professional des de mitjans dels 90, confessa haver-se enamorat del piano de casa de l’àvia als 9 anys. “Vaig passar hores i hores tocant-lo i aprenent, bàsicament de manera autodidacta, diferents estils, començant per la música clàssica per a després descobrir el rock & roll, el blues i el boogie woogie”.

A l’estiu de 2001 experimenta un altre moment important, “el meu viatge al Festival de boogie woogie de La Roquebrou, on vaig descobrir i vaig contactar amb tota l’escena de pianistes europeus”. Allò el va animar a crear el seu trio, “compondre temes, organitzar concerts i començar la meva carrera en solitari i publicar el meu primer disc”. Ara va pel tretzè i actua als Estats Units, Europa i Àsia. “A més —afegeix— he tingut la sort d’aprendre de grans pianistes com ara Bob Seeley, Barrellhouse Chuck, Carl Sonny Leyland o Axel Zwingenberger, entre molts altres”.

Un viatge molt ben acompanyat

En les seves anades i tornades per escenaris i estudis d’enregistrament de tot l’orbe, Lluís Coloma destaca, sobretot, “haver pogut enregistrar discos amb el pianista de blues de Chicago, Barrelhouse Chuck, que em va ensenyar la puresa de l’estil i a respectar la tradició; amb Bob Seeley, la gran llegenda del boogie woogie, que va aprendre directament de Meade Lux Lewis, que em va ensenyar la màgia de la mà esquerra; amb Sax Gordon, un dels millors saxofonistes de blues i rhythm & blues actuals. I, sobretot, d’haver pogut guanyar-me la vida fent el que més m’agrada, que és tocar el piano i fer feliç a la gent amb la meva música”.

— I ara, en què estàs capficat?

— Ara mateix estic totalment dedicat al meu nou projecte Lluís Coloma & His Musical Troupe amb el qual acabo de treure el disc Trip to Everywhere, amb el segell Blue Moon Inner Jazz, de la discogràfica barcelonina Fresh Sound Records.

A l’hora de definir el seu nou àlbum, l’artista no dubta a qualificar-lo de diferent, “ja que no m’agrada repetir discos”, i destaca la labor del prestigiós productor Jaime Stinus, que ha treballat amb músics com Los Rebeldes, Loquillo o Orquesta Mondragón, el partner ideal per donar una bona embranzida a onze composicions pròpies on “he incorporat noves sonoritats dins del meu univers musical, incloent percussió, arranjaments per a secció de metalls i un quartet de corda. Cada tema et trasllada a sonoritats que van des del blues, a la música country, passant per la clàssica i fins al Ennio Morricone”. Convençut que aquesta nova col·lecció de cançons suposa “un punt d’inflexió en la meva carrera”, el parroquià es mostra satisfet per un compendi musical “molt personal però sense oblidar la tradició”, en companyia d’una troupe, “que per cada situació pot ser diferent i em permet investigar i improvisar”.

Una ciutat on sentir-se a casa

“Em costa sintetitzar tot el que em transmet la ciutat en quelcom concret. De Barcelona m’enamora la seva platja, la seva escena musical, la seva gastronomia, la seva gent, els seus mercats, els seus passejos, els seus parcs, la seva arquitectura. I… ah si! l’orxata del Sirvent! A vegades, simplement m’agrada caminar pels seus carrers. Aleshores em sento a casa”, explica el músic, collita del 73, i que va viure a la ciutat fins als 27 anys.

“De Barcelona m’enamora la seva platja, la seva escena musical, la seva gastronomia, la seva gent, els seus mercats, els seus passejos, els seus parcs, la seva arquitectura. I… ah si! l’orxata del Sirvent!”

“Quan em pregunten, sempre dic amb orgull que soc de Barcelona. Crec que és una de les ciutats més boniques del món. Suposo que la part emocional no em deixa ser molt objectiu a l’hora de valorar-la”, explica el músic i compositor, a qui l’amor per la urbs no impedeix enyorar “tot aquell ambient ple de petits comerços tradicionals de tota la vida, aquells espais amb màgia que s’han anat i que es van perdent amb el temps”. I no pot evitar tenir un record especial per al Honky Tonk Blues Bar de Sants, impulsat en el seu moment pel —també parroquià— Blas Picón, i lamentar el seu tancament. “Molta gent de Barcelona, s’ha hagut d’anar-se’n fora per com de cara s’ha tornat la ciutat, ja que s’han prioritzat els diners per sobre de moltes altres coses”.

— El que prioritzem aquí, en canvi, és la nostra suculenta oferta gastronòmica a base d’exquisides racions, entrepans amb classe, saborosos plats combinats o un excels menú… per si vols menjar alguna cosa.

Davant l’oferiment, Lluís Coloma fa l’ullet i, previ silenci per gaudir del llanci i resposta de Ray Charles i les Raelettes en aquest clàssic incendiari del gòspel profà que és el What’d I say, sentència, amb el deix i la desimboltura d’un bluesman tricentenari del Delta:

— I’m not hungry but I like to eat!